Al taulell del cor (II)

0
135

Diuen que un vell és dues vegades criatura. I si recordar el pa tendre de la primavera dels nostres dies és més fàcil quan la neu ja ens corona la testa, per què, tot i que ja ressec pel vent inclement que ens assota, passa altre cop pel cor on s’estova i, doncs, es re-corda? Al cor no viu l’oblit, i unes migrades molles poden esdevenir –amb una pinzellada imaginativa– uns pans rodons de quilo. Ep, que el flequer ens crida l’atenció perquè ens oblidem la torna damunt del taulell recordatori: un bon tall de nostàlgia. La torna de veure’ns absents d’allò estimat que s’ha perdut. El record del plaer passat va fer que Jorge Manrique escrivís unes desconsolades Coplas por la muerte de su padre, en les quals reconeixia “Cuán presto se va el placer, / cómo, después de acordado, / da dolor; / cómo, a nuestro parescer, / cualquiera tiempo pasado / fue mejor”. El poeta sap que tot plaer és finit i la mera insistència recordativa en un passat més joiós és tan sols un fals consol de la caducitat, al qual, però, ens aferrem com un pop a la roca. I s’obre així la ferida funesta de la malenconia, que segrega bilis negra de tristor que amara l’ànima i que a ulls de Dante condemnaria tots els que la pateixen a l’infern, on no farien res més que rebolcar-se en el fang, en el fang pudent que en vida van acumular com escarabats piloters.

Un altre aspecte ben curiós d’aquest treball ha estat el fet que ha arribat a mostrar el destí, a nivell neuronal, dels records que finalment són eliminats. Això em fa pensar en la paperera que apareix a la pantalla de l’ordinador on llencem allò que ens fa nosa; però, així com d’aquesta paperera sí que en podríem recuperar material si més endavant el necessitéssim, podríem fer el mateix a l’abocador ja localitzat entre turons neuronals sota el rètol “Material per a l’oblit”? Rumiant-hi un xic més, el cert és que no té gaire sentit recuperar allò que s’ha rebutjat, encara que es vulgui: si tot es pot recuperar, l’acte mateix de triar què guardem i què desestimem perd valor; com que les decisions poden ser reversibles no cal que hi barrinem gaire aleshores.

La connotació negativa que ha caigut damunt de l’acte d’oblidar és excessiva, a parer meu. Si la vida és el riu que va a parar al mar, que és el morir –en mots també de Manrique–, l’oblit ha foragitat de dins de la barca records pesants del nostre viatge per no morir negats abans d’hora; l’oblit ve a ser una forma de llibertat, doncs. El consol de la goma d’esborrar quan tan sols es té un full per escriure la carta de la nostra vida.

Res a veure amb la malaurança de caure en les aigües del riu Lete –el riu de l’oblit–, en el qual sembla que s’hagin negat tantes persones que han acabat per no saber ni el seu nom; aquells malalts que, com que no recorden que obliden, no senten nostàlgia del record; aquells que amb el front ennuvolat sopen al matí i esmorzen quan es pon el sol; aquells que cusen les darreres puntades de la vora de les calces –amb un fil trencadís i descolorit– tan tortes com si les fessin a les fosques. “Déu meu, com s’ha d’enfosquir la nit per trobar-se amb l’alba”, escriu al seu full el poeta mallorquí Jaume Galmés.

FER UN COMENTARI