Badem massa poc (I)

0
208

Una plata plena de temps i calma amanits amb un rajolí d’esguard atent i un pessic d’encantament fan un plat indispensable per a veure-hi més i millor. Els més menuts hi tenen la mà trencada; si no fos així potser no ens vindria al cap la imatge del nen amb el nas aixafat al vidre de la finestra. Però amb l’edat el cert és que es va perdent el gust del badar.

I el nen, a la cuina de ca seva, demana insistentment que el pare el pugi a coll. Un cop a dalt, resta quiet, sense dir res, amb uns ulls com rodes de molí i una boca mig badada. “Veig coses noves!”, exclama. En baixar, encara meravellat, comença a estirar els pantalons del seu pare, el qual es nega a repetir l’operació. “Pare, ara tu, ara tu!”, però li explica que ell pesa massa, que un nen no pot pujar en braços un pare. Finalment el nen ho deixa córrer. El pare no l’ha entès: allò que volia és que el seu pare s’ajupís per veure-hi des de l’alçada on ell copsa el món. No es deu encomanar la curiositat. Llegim a l’Evangeli segons sant Mateu “…perquè per molt que miren, no hi veuen, i per molt que escolten no acaben de sentir-hi i d’entendre-hi”. Tal vegada aquest mirar no requereix tant de la nostra implicació i del nostre esforç, mentre que veure necessita de la mirada cap enfora i de la mirada cap endins, de la que se’n va i de la que torna vestida de pensament, d’enteniment. Aquells ulls arran de vidre esguarden. I esguardar prové del germànic wardon, que volia dir cercar amb els ulls, guardar; alhora que, si furguem una mica més endins, trobem que wardon deriva de waron, que significava atendre. Per tant, l’esguard està impregnat d’atenció. Esguarda aquell que mira –atentament– i guarda, que ha cercat i ha trobat, i que té cura d’allò copsat. I d’aquí al respecte hi ha un pas de formiga, i del respecte al fet de meravellar-se n’hi ha mig. Com l’anell al dit les paraules de Ramon Llull en boca del protagonista de Fèlix o el llibre de les meravelles: “Anava per los boscatges, per munts e per plans, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats; e meravella’s de les meravelles qui són en lo món”.

Però com que no es pot començar la casa per la teulada, primer caldrà saber badar per arribar a meravellar-se d’allò que hom veu o toca o respira… En La meva infantesa, Màxim Gorki escrivia “escoltava amb una tensió especial. Sempre allargava el coll en direcció al seu oncle i contemplava la guitarra amb la boca badada; la saliva li gotejava dels llavis. De vegades estava tan absort que s’escorria de la cadira fins a tocar a terra amb les mans; quan això succeïa, es quedava a terra en aquesta posició i obria uns ulls molt rodons i fixos”. No cal preparació prèvia per a badar, ni una edat determinada, ni dots especials, evidentment. Sí, però, que requereix un cullerot curull de desig curiós.

FER UN COMENTARI