Cuidar de la parella quan ens fem grans i apareixen situacions de dependència es pot viure de manera molt diferent en funció de si el que cuida ho fa des de l’amor o bé si s’hi apropa des de l’obligació. De la mateixa manera, el que rep, entoma que en tinguin cura de forma molt diferent si ho fa des de l’acceptació o bé si només es veu amb cor de fer-ho des de la impotència.
Ara fa unes setmanes, una amiga m’explicava que se n’havia adonat de com n’estava de deteriorada la relació entre els seus pares quan un dels dos va haver de començar a cuidar de l’altre. De cop i volta, van començar a emergir retrets, discussions, crits, plors,…I va ser conscient que, en bona part, tot allò que estava passant era latent des de feia molts anys i que l’aparició de la dependència únicament ho havia fet aflorar.
Dies enrere, una persona que aprecio i que treballa en l’àmbit social i de la gent gran em comentava que de tant tractar amb famílies a les quals ha d’assessorar en el moment en que comença el deteriorament a causa de la malaltia o l’edat ha entès com n’és d’important una adequada gestió emocional del vincle de parella per arribar a gran i poder viure amb qualitat el procés de dependència. Em comentava, visiblement emocionada, que havia comprovat com n’arriba a ser de tendre la vivència – tot i l’evident duresa de les circumstàncies – per part d’aquelles persones que s’han estimat i han gestionat amb lucidesa i mà esquerra les successives etapes de la seva relació de parella.
Si tenim la sort d’arribar a grans i aleshores vivim en parella és possible que cuidem de la nostra parella o que ella tingui cura de nosaltres, o bé que ens cuidem mútuament. I fins que aquest moment arribi tenim l’oportunitat d’anar aturant-nos, en cada moment que ho considerem oportú, per reflexionar sobre si – en el cas que l’altre arribés a dependre de nosaltres – ens veuríem capaços de cuidar-lo i en el cas que fos així, si seria des de l’amor o bé des de l’obligació.
