Dones anònimes que han fet el país

0
169

La primera novel·la de la coneguda periodista cultural Gemma Ruiz Palà, Argelagues (Editorial Proa, 2016), ha estat tot un èxit, tant de públic com de crítica, ja que molts mitjans se n’han fet ressò. En una entrevista apareguda a VeuAnoia.cat (19-3-2017), la Gemma respon així a la pregunta de per què un títol amb una paraula tan poc corrent i tan desconeguda avui dia: “Al tenir tres protagonistes en comptes d’una i la novel·la passa a Castellterçol i a Sabadell… no sabia amb quin títol aglutinar aquestes tres vides que tenien orígens i geografies diferents. Un dia, pensant, em va venir al cap argelagues, una planta punxent, que esgarrapa. També era com una contraposició a la dona flor, que és la dona que la Història de l’Art ens ha retratat: callada, bonica i amb bona olor. I les argelagues són modestes, no són boniques si no ho volen ser, però tenen punxes, es defensen i són molt resistents. La paraula m’ha anat molt bé com a metàfora d’aquesta modèstia i d’aquesta resistència i dignitat de les protagonistes del llibre”.

He volgut començar amb aquestes paraules perquè, a més de resoldre’ns el títol, hi trobem alguns dels elements fonamentals de la novel·la: les biografies de tres dones anònimes, d’orígens humils i fortes a més no poder, i membres d’una mateixa família; els canvis socials que al llarg del segle XX fan que una bona part de la població, amb les dones al capdavant, passi de la vida agrícola i rural a la industrial i ciutadana; la lluita per la dignitat, per eradicar, o almenys per esmortir, un masclisme generalitzat i arrelat que sotmet la dona des de fa segles.

La novel·la és tot això: amors, lluites, amistats, misèries, supervivència… Tot el que fa que un argument ens enganxi. Però és molt més, de ben segur, perquè l’autora té tota la voluntat de fer literatura i per això també la converteix en un exercici d’estil, d’allò més aconseguit, que la recorre de cap a cap i que notem en molts punts: en els recursos literaris que hi utilitza, començant per la metàfora del títol i passant per les nombroses comparacions, personificacions, perífrasis, exageracions… que hi trobem; en els registres i en la llengua que hi fa servir, d’allò més apropiats i rics, tant que van fer dir al filòsof Xavier Antich a la presentació del llibre: “La d’Argelagues és la llengua de quan hi havia noms per a totes les coses”; que notem en el ritme “sincopat, tallat, esquitxat”, com l’ha definit Patrícia Gabancho, que l’allunya de la narrativa del XIX, per molt que n’hi puguem trobar pinzellades; que notem, i paro, en la riquesa i varietat de les influències literàries de l’obra: la majoria de crítics n’han destacat les teatrals, ja que l’autora fa crítica teatral a TV3, i ella ha parlat explícitament de la del dramaturg Pere Riera, però de ben segur que n’hi ha moltes més: Víctor Català, Santiago Rusiñol, Miquel Martí i Pol, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig… Llegiu-la, si encara no ho heu fet, i de ben segur que entendreu per què ha aixecat tant rebombori una primera novel·la, per molt que sigui d’una cara ben coneguda de la nostra televisió.

FER UN COMENTARI