Drets i deures / Deures i drets

0
115

Simone Weil (1909-1943), en la seva obra L’arrelament, reflexionava per encàrrec del govern francès a l’exili sobre quin model de país havia de promoure la nova república un cop guanyada la guerra. No coneixia encara el document dels drets humans (1948), però rebutjava la declaració –més o menys vigent– dels Drets Humans de la Revolució francesa, per la seva parcialitat ètica.

S.W. parteix de les finalitats de l’existència humana, no únicament d’allò que hom pot “reclamar”. Quines són les necessitats de l’”ànima” –diu ella–, l’acompliment de les quals l’encaminen al seu destí, que considera transcendent i d’una exigència moral?

D’aquí ve que alguns drets se li transformin en deures –reconeguts o no per part de la mateixa persona– per dur a terme la seva vocació essencial. Certament, no ha de passar gana, ni fred, ni manca de seguretat, etc., perquè donen l’esma i la força que permeten exercir de persona. Tampoc no ha de ser objecte de propaganda mentidera, d’obsessió pel diner i la fortuna… Ha de disposar d’elements de cultura i de veritat; tenir pàtria per assumir, compartir i ser solidari…

I tot, per a què? Doncs, perquè el desig innat de Bellesa i de Bé, que S.W. adjudica potencialment a tota persona nada, tinguin camí i sortida a través d’una llibertat que sàpiga i pugui escollir. Seria llarga la consideració…

Què se’ls nega als refugiats; desnodrits, amuntegats en camps, perseguits per la policia, desarrelats… i a la resta d’humans? Quins són els mínims necessaris per dur a terme la vocació de persones?

FER UN COMENTARI