El dèficit històric de les polítiques d’habitatge (II)

0
60

Les dades dels darrers 17 anys són aclaparadores. La immensa majoria de promocions d’habitatge venen del sector privat, i les públiques són gairebé una anècdota. Les pràctiques especulatives del sector privat tenen com a característica principal la divergència notòria entre l’oferta i la demanda. Mentre els pics de demanda per preu se situen en uns 600-800 euros al mes, els pics d’oferta se situen en més de 1.300 euros al mes, segons un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, publicat al febrer.

Les institucions públiques tenen l’obligació de garantir l’accés a l’habitatge, i tenen eines per poder-ho fer. Per això l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una moció presentada per moviments socials en què proposava, entre altres, destinar el 30% dels sostres dels edificis de nova construcció i els sotmesos a rehabilitació integral a habitatges de protecció oficial.

L’accés a l’habitatge és l’accés a viure a la nostra ciutat, és la possibilitat de crear i enriquir el teixit social de barri i l’Ajuntament no ho està posant fàcil als vilanovins i vilanovines, no només amb el dèficit històric en habitatge social, sinó perquè no s’emprenen de manera valenta accions que facin de contrapès a la bombolla immobiliària, als desnonaments per impagaments hipotecaris i als desnonaments invisibles (per abús de lloguer sense necessitat de passar pels jutjats). Massa vegades són els moviments socials els únics amb capacitat de resposta per donar alternatives. Les ocupacions precàries es disparen a la nostra ciutat, mentre la banca manté pisos buits a l’espera de fer negoci en un futur. Per això cal que siguem valentes, totes. Implicar les institucions i els promotors immobiliaris per augmentar el parc públic d’habitatge necessitarà un gran múscul a la societat civil: associacions veïnals, tercer sector, sindicats i moviments socials són imprescindibles per construir una coalició robusta que mantingui el polze a lobbies.

Al cap i a la fi, no estem demanant res més que allò què és totalment habitual en altres països; és simplement que els recursos públics i la política tinguin perspectiva humana en lloc de mercantilista, és que la nostra ciutat hi sigui per cuidar-nos.

Enver Aznar

Vilanova i la Geltrú

FER UN COMENTARI