El nostre horitzó

0
167

El president més corrupte d’Europa ha tingut la barra d’exigir que Catalunya elegeixi un president que estigui “net”. Amb el cinisme que el caracteritza, ell que surfeja com ningú enmig d’un oceà de casos de corrupció, i emparat pels jutges i fiscals col·locats per ell mateix i que li fan la feina bruta, es creu amb el dret de poder dir qui pot presidir la Generalitat i qui no. Esclar que a Catalunya ningú vol un president que estigui a la presó o a l’exili, però si hi són Sánchez, Puigdemont, Cuixart i companyia és perquè han nascut en l’únic estat [topogràficament] europeu que engarjola per uns delictes inventats. Ja va quedar clar quan van retirar –per no quedar encara més en evidència– l’ordre d’extradició de Puigdemont de Bèlgica; es va confirmar quan no la van reactivar aprofitant el seu viatge a Dinamarca; i per si algú en tenia encara algun dubte, ha quedat definitivament ratificat en mirar cap a una altra banda davant el més recent exili de l’exdiputada Anna Gabriel a Suïssa. Tres països amb unes democràcies envejables, que farien pujar els colors de l’Estat si els demanessin ser còmplices de les injustícies que s’hi cometen.

No obstant això, ahir dijous, 1 de març, cinc mesos exactes després d’un acte d’empoderament ciutadà que només el temps situarà al lloc de la història que li correspon a nivell mundial, el nostre Parlament va fer un altre acte de dignitat en restituir Puigdemont –encara que només simbòlicament– i reconèixer la legitimitat de l’1-O, però sense entrar a ratificar la Declaració d’Independència. I el mateix dia l’encara president assenyalava Jordi Sánchez com a successor i tornava a tensar un Estat que, coses de la legalitat espanyola, permet presentar uns candidats però es nega a deixar-los exercir els seus drets com a càrrecs electes, atenent a la voluntat popular majoritària. Una majoria que ha d’anar creixent i creixent, com a única via perquè aquella DUI del 27 d’octubre, d’alt valor polític, sigui realment efectiva. El que és segur és que no seran ni M. Rajoy, ni Llarena, ni Lamela, ni el Borbó, ni Albert/Alberto Rivera/Rivera els que, arribat el moment, ens donaran el vistiplau per decidir el nostre futur com a poble. D’ells en depèn la seva “legalitat”. Dels catalans, de la majoria social que hi hagi, si és clara, en depèn el nostre horitzó.

FER UN COMENTARI