El Penedès, la porta del sud

0
191

Em proposo escriure sobre el Penedès, la porta del sud. La història del Penedès posseeix, entre altres singularitats, dos segles més de contacte amb Al-Andalus que la Catalunya Vella. Entre aquests dos segles, la terra va ser frontera de les dues cultures i va ser el Far West d’un comtat barceloní que no passava més enllà de la riba esquerra del Llobregat. Milà i Fontanals, vilafranquí eminent, ens descobrí el romancer i els trobadors, però no va fer prou per descobrir-nos l’èpica del país propi. Víctor Balaguer, vilanoví d’adopció, va fer un pas més però tampoc va saber veure el gran cabal heroic autòcton. Va enamorar-se de l’èpica romàntica, però va mirar cap al nord: cap a Joan de Serrallonga i les llegendes del Montseny.

Mentrestant l’èpica local, la terra antany agitada per guerrers, aventurers i proscrits de l’Europa bàrbara i carolíngia, país de dura colonització, on la petjada de la cultura andalusí era prou forta, va quedar oblidada. Sepultades van quedar les heroiques ruïnes de l’Olèrdola ibera, romana, medieval, penjada allà dalt dels roquissars, amb els seus conqueridors francs i defensors hispanoromans. Sepultada quedà la llegenda dels díscols nobles, Mir Geribert i la seva nissaga, que s’oposaren al comte de Barcelona amb la pretensió de crear un principat independent, el Principat d’Olèrdola, entre la Barcino goda i la Tàrraco en decadència, la ciutat imperial que avui encara dorm el somni de la immemorial Kesse o Kosse dels cossetans. Aquell Principat que avui podria haver vingut a ser una mena de Mònaco –ves a saber– amb Sitges per sala de ruleta i l’autòdrom de Ribes com a circuit de curses. Amb els seus Rusiñols i Utrillos, rapinyaires clandestins de ferros vells per fer-se un Cau Ferrat vora la mar. Dels seus polítics amics d’egiptòlegs que regalaven mòmies i papirs, homes de tanta influència que podien fer-se portar al seu palau-museu de Vilanova Grecos i altres tresors de Madrid.

Actualment, si el Penedès ocupa un cert espai a la premsa i les pantalles és per l’assumpte del vi i el turisme. I sobretot del xampany –no champagne–, terme encantador que en mala hora van baratar pel de cava. El xampany/cava, avui en perill de decaïment (a l’exterior) per l’habilitat competencial d’Itàlia i el seu proseccco, que està guanyant la cursa a l’escumós local, mig per l’estranya gestió d’uns quants productors que no acaben d’adonar-se (o no volen, i prefereixen passar-se a l’enemic –alguns ja s’hi ha llançat amb sucs i ampolles) que la competència està en la dimensió qualitat/preu, i no sols en el preu. I aquest negoci que ens proporciona nom i singularitat, mala negada! No sembla que vagi com hauria d’anar; podria anar a més.

FER UN COMENTARI