Jocs olímpics de Rio. Estadi d’atletisme. Semifinals del 5.000 metres llisos femenins. Una de les millors històries que es van viure a Rio. La història de les dues corredores la vaig poder veure en directe. És una de les escenes més educatives que he vist mai per elogiar l’esport, per poder entendre l’esport com una pràctica física i col·lectiva que ens pot ajudar a ser millors persones. L’atleta de Nova Zelanda Nikki Hamblin va caure enmig de les atletes. I l’atleta americana D’Agostino, que anava al seu darrere també. Tot feia preveure un infortuni més després d’anys d’esforç i superació. L’atleta americana no ho va veure d’aquella manera, tal com ho hauria vist una altra persona de forma habitual.
L’atleta americana, veient com les atletes s’anaven allunyant d’ella, va voler aixecar l’atleta que li havia provocat la caiguda. Segona escena. A continuació es van ajudar entre elles, es van animar i van començar a córrer. Però l’atleta americana no podia de tant dolor que sentia per la caiguda. Tercera escena. L’atleta nova-zelandesa, plorant de tantes coses que sentia, es va aturar i li demanar que continués corrent, però l’americana no podia. És aleshores que l’americana s’asseu damunt la pista, implorant la seva mala sort i també la seva gratitud cap a moltes coses que estava pensant en aquell instant. Les escenes van prosseguir i l’emoció va inundar tot l’estadi. Era igual que s’hagués classificat per la final o no. L’atenció esportiva i humana estava en aquelles dues atletes, en saber si podien acabar la cursa o no.
Aquest vídeo s’hauria d’ensenyar en totes les escoles esportives i clubs. També l’haurien de veure alguns pares que van a veure els seus fills als camps de futbol, però dubto que els pares puguin ser educats. De fet, aquest elogi contrasta amb la majoria d’actituds esportives d’alta competició. En ciclisme, per exemple, una caiguda sempre és una oportunitat. Tampoc imagino un partit de futbol en què 22 milionaris corren darrere la pilota donant exemples d’humanitat. Una de les coses més lletges que es poden veure és quan un equip llença la pilota a fora perquè pugui ser atès un jugador de l’equip contrari. Quan continua el partit, l’equip contrari acostuma a enviar la pilota al fons d’un lateral per així pressionar els defenses. Tot un exemple de cinisme i mala educació esportiva. Aleshores que ningú es queixi de la xenofòbia i l’homofòbia que hi ha en els estadis. Totes les coses ens porten cap a la realitat.