Per a posar fi a les desavinences que des de l’antiguitat regnaven entre els romans, el segon emperador romà, Numa Pompilla (715-672 aC), dividí els ciutadans en nou comunitats segons la tradició, tenint en compte llur llinatge.
Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II aC. Aquestes associacions van estar controlades per l’Estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el de regular l’exercici del culte, així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.
A finals del segle XI, les confraries van derivar en els gremis medievals. Els gremis de sabaters determinaven les seves pròpies regles i observaven el compliment de forma molt estricta. Fixaven els preus, exercien estrictes controls de qualitat i dictaven les ordenances per la regulació de la producció dels horaris de treball i de les condicions d’admissió, així com les disposicions sobre la formació d’aprenents i oficials. Així mateix, supervisaven la vida social dels seus membres.
Als membres dels gremis de sabaters se’ls imposava una sèrie d’obligacions. Entre altres, hi havia aquestes: realitzar els treballs de sabateria amb llum diürna, és a dir, estava prohibit fer els treballs després de la posta del sol; l’obra havia de ser perfecta, sense defectes, seguint criteris d’art, i als transgressors se’ls imposava una multa; tenien l’obligació, en cas de malaltia, de col·laborar amb la família del sabater realitzant els seus treballs i, en cas de mort, alimentar per un temps la vídua i els fills.
L’any 1332, a Vilafranca es va establir la confraria de sabaters i cuirassers (relacionats amb el cuir) amb el permís del vicari perpetu de l’església de Santa Maria de Vilafranca, amb honor de Sant Miquel.
Sabaters també ho eren els avarquers. L’avarca era aquell calçat rústec compost d’una sola de cuiro i alguns correigs i cordells que la subjecten al peu i al turmell. Un d’aquests sabaters/avarquers fou Miquel Blancafort, que vivia al carrer de la Ferradura (l’actual carrer de la Indústria). La casa amb el seu hort deuria ser gran, ja que se situava al costat mateix de la capella de Sant Joan, i la part del darrere donava al carrer de la Palma. Disposava de molt patrimoni i per això prestava a interès a altres persones que en tenien necessitat.
A Vilafranca hi havia el carrer de la Sabateria, situat a l’actual carrer/carreró del Campanar.
