Fa massa temps que van maldades

0
67

Què és el que va pretendre Fabra amb la seva activitat? Ell mateix ho va dir: “L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fora sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”. És una aspiració molt precisa, presentada amb aquella concisió i aquella claredat històrica tan típiques de l’esperit de Fabra. Darrere d’aquesta voluntat hi ha una observació bàsica: que el dia que aquest país perdi la llengua passarà a ser una massa traduïda, sense personalitat, insípida, nul·la. Prendre el camí de la substitució lingüística vol dir deixar-nos engolir per la llengua imposada i això és DEIXAR D’EXISTIR. Per això, la qüestió urgentíssima a resoldre, a parer seu, era frenar la descomposició general. Salvar el que s’ofega, i no perdre el temps, aquells segons crucials mirant de corregir-li la tècnica de nedar. Perquè si ens torbem gaire més, ja no hi haurà res per salvar.

No podem fer com si el català fos una llengua normal, obviant la situació de minorització que pateix per la seva subordinació absoluta al castellà.

Cal dir que durant el període autonòmic s’ha mentit sobre la llengua. El poder polític, institucional i mediàtic ha assegurat que la llengua anava bé i que la competència dins del territori d’una altra llengua com el castellà era una riquesa: això és un mite, un pensament que ha dut el català al precipici tant en l’ús social com en l’estructural. I no ens pensem pas que mentre cau els mitjans de comunicació –que jo prenc com una mena de semideus– i les escoles –i instituts i universitats– miren d’enviar-hi àngels per encalçar-lo al vol, àngels que per dominar el seu ofici hagin de dominar la seva llengua. No. Al contrari: els mitjans de comunicació rebaixen les exigències lingüístiques dels seus professionals, tot defensant-se dient que fan servir ‘el català del carrer’ (de quin carrer volen dir?, del teu?, del meu?), i d’aquesta manera ajuden a propagar un model de llengua atrapat en la interferència. Malauradament passa el mateix en tots els graons de l’ensenyament també: hi ha cada cop menys professors que tinguin un nivell digne de la llengua catalana.

És incomprensible, per exemple, que la nostra televisió posi molta més cura en la programació infantil que no en les sèries on intervenen joves. Educa els nens en un llenguatge més o menys acurat, aproximadament digne, però quan pensa en programes per a nois que han deixat de ser infants la llengua es deixata. Sembla que els diguin, a aquesta joventut, la realitat és aquesta llengua estripada (“quina casa més xula” és millor que “quina casa més bonica”, o “no la liïs” és millor que “no emboliquis la troca”, o “ets tonto” és millor que “ets ruc!”…), i això és una renúncia, una renúncia amb efectes devastadors.

És incomprensible que els mitjans de comunicació d’abast nacional, “no ho oblidem”, excloguin mots i trets propis de la major part de parlars i afavoreixi solament els de la capital (on, justament, la llengua és més empobrida i interferida). A TV3 i Catalunya Ràdio no sentim mots ben corrents en àmplies àrees del país com cercar, eixir, enguany, batlle… És trist tot plegat.

La permissivitat castellanitzadora i la descurança són per tot arreu, i mentrestant la llengua se’ns mor, o l’anem matant a disgustos.

FER UN COMENTARI