Fills de l’aljama

0
390

En un passat remot, en alguns dels pobles amb més història del nostre entorn hi vivia una societat dins la mateixa societat. Es tracta dels jueus i els seus calls, la petjada dels quals resta amagada sota terra. Potser, fins i tot, molts de nosaltres en som els seus fills i ni ho sabem.

Segle XIII, centúria del 1200. Època medieval, Baixa Edat Mitjana. La societat viu eminentment en un entorn rural, dominat pel cristianisme i sota el vassallatge del Rei. Els pobles tenen una estructura molt primitiva, sense gaire luxes, i són governats per un veguer nomenat pel monarca. Als ajuntaments, que s’anomenen universitats, hi ha la gent important del poble, que es miren amb recel aquella comunitat que gaudeix dels favors i d’una protecció reials que els cristians anhelen i envegen.

13. L’antijudaisme ve de lluny

Plànol de Vilafranca de 1863 (foto: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès)

Efectivament, l’antijudaisme no va néixer ahir. L’Holocaust nazi li va donar una dimensió que va esgarrifar el món, pel fet que el va perpetrar una societat culta, que llegia Goethe i Hölderlin i escoltava Wagner, però ve d’antic. A finals del XV els Reis Catòlics ordenen la conversió dels jueus al cristianisme o la seva expulsió, mort i confiscació de béns. A més, el Tribunal de la Inquisició s’encarregarà de perseguir els falsos conversos. I encara un segle abans, a finals del XIV, la pesta assetja amb força les principals ciutats i se’n culpa els jueus, el boc expiatori de tots els mals de la societat, de manera que els calls són assaltats i molts són assassinats o obligats a fugir.

12. Una minoria privilegiada

Al segle XIII es donen fins a tres processos judicials a Vilafranca contra jueus. En un d’ells, el 1258, el veguer de la vila Bartomeu de Mans els acusa de fer préstecs a uns interessos massa elevats. I els jueus presenten fins a 50 testimonis (tots jueus excepte un de cristià, el que regentava la taverna) que acusen el veguer d’apallissar-los i empresonar-los injustament. Al final, el Rei acaba obrint un procés contra el veguer.

El medievalista vilafranquí Pep Bosch veu un clar fil conductor en aquesta ancestral persecució del judaisme: “l’antijudaisme sempre ha estat per les relacions de poder”. Perquè sempre han estat una minoria –a voltes important, però minoria al capdavall–, perquè de vegades han gaudit de privilegis que altres estaments no tenien (com en els temps dels calls) i perquè sempre han gaudit d’un estatus econòmic que els altres no tenien. Dit d’altra manera, eren una oligarquia benestant (de jueus pobres no n’hi havia) convivint –en contrast– amb una majoria cristiana pobra que no es podia permetre, per exemple, menjar aviram, com ells feien sovint.

 

11. Vilafranca, l’Arboç, Cubelles, la Llacuna

Carrer Missers, on havien viscut jueus, a l’Arboç

Reculem al segle XIII. Es coneix que hi havia un call important a la zona del Penedès, el de Vilafranca; però no era l’únic. També podria haver-n’hi hagut a l’Arboç, a Cubelles i a la Llacuna, o almenys s’hi troben comunitats residents jueves. No se’n coneix cap altre, però això no vol dir que no n’hi poguessin haver. En tot cas, els seus vestigis romanen colgats sota terra i no se n’ha trobat evidències.

Els calls –o aljames– de Vilafranca i de l’Arboç són els més antics, del XIII, i tenien molta relació entre ells. El de Cubelles no se sap ben bé on és, per bé que es té la sospita que estava a tocar del castell. La professora universitària Maria Josefa Estanyol, presidenta de la Ruta turística dels calls jueus de Catalunya (que passa per Girona, Castelló d’Empúries, Besalú, Barcelona, Montblanc i Tortosa), té segona residència a Cubelles i n’està investigant la delimitació i importància. Seria del segle XIV.

El de la Llacuna també és del XIV i subsidiari de Vilafranca. L’any 1391, quan la pesta assetja Barcelona, la població es revolta contra els jueus que hi vivien. Els en culpen, però no deixa de ser també una excusa per atacar indirectament el Rei que els protegia i per treure’s de davant aquells prestamistes usurers a qui devien els crèdits prestats. Aquella matança indiscriminada de jueus deuria espantar els residents dels calls propers com el de Vilafranca, segons apunta Pep Bosch. I alguns prenen la determinació d’amagar-se en un lloc prou recòndit i aïllat com és la Llacuna. Hi ha un únic document localitzat que informa que van ser els jueus de Vilafranca els que van fundar el call de la Llacuna, després de demanar permís al rei per fer-ho.

 

10. Pagar menys impostos

Permís per obrir nous portals al call de Vilafranca l’any 1289 (foto: Arxiu de la Corona d’Aragó)

Perquè antany era el rei qui donava el permís tant per constituir els calls (l’únic lloc on podien viure els jueus) com per determinar en quin call havia de viure cadascú. És a dir, no hi havia lliure circulació de persones. Un exemple, que relata Pep Bosch: el jueu vilafranquí Estruch Gracia tenia família al call de l’Arboç, i sap que els jueus de l’Arboç paguen menys impostos que els de Vilafranca, de manera que decideix anar-se’n a viure a l’Arboç, amb els seus familiars. La Universitat de Vilafranca s’hi oposa i s’obre un procés amb la Universitat de l’Arboç, en el qual ha d’acabar mediant el rei. La decisió reial és que se’n torni a viure a Vilafranca, sense pena de presó (com demanava el consistori vilafranquí) i… pagant a Vilafranca el que hauria pagat a l’Arboç. Privilegi de jueu, que sempre hi acaba guanyant.

En l’estructura social que hi havia a l’Edat Mitjana, per decisió reial els cristians pagaven impostos tant a la Universitat com al rei. Els jueus també, però al rei li pagaven menys. Altre cop privilegi reial. Perquè quan el rei necessitava diners, per segons què collava el poble amb impostos, però segons per a què els volgués, no li quedava altre remei que demanar els diners (en préstec) als jueus, els primers banquers de la història. No és estrany, doncs, que a Vilafranca el call estigués tan a prop del Palau Reial. El rei els necessitava i els volia prop, sota control.

Hi ha un document, sorprenent, de compra-venda de cavalls. Hi havia cavalls, en època medieval, a Vilafranca? Mules i rucs sí, però cavalls no. Però el monarca vol cavalls, que devien ser pura sang àrabs, i els jueus els hi venen. Devien fer d’intermediaris entre els sarraïns i el rei. I cobren la seva comissió, esclar.

9. Prestamistes, comerciants, metges

Ja tenim, doncs, dues de les seves principals professions. La de prestamista i la de comerciant. N’hi ha una tercera d’important, la de metge, i en menor mesura també hi havia traductors. No consta que hi hagués sabaters, o teixidors, o fusters; oficis que regentaven els cristians i que devien ser menys onerosos.

Bosch creu que l’origen de l’aljama de Vilafranca té a veure amb un d’aquests oficis, el del comerç. A la centúria del 1200 Vilafranca tenia una fira internacional de grans dimensions, com poques n’hi havia, i els jueus de la rodalia (possiblement de Barcelona) hi deurien veure una oportunitat de negoci. A més, Vilafranca era una vila franca, franca en impostos; és a dir, se n’hi pagaven, però menys que en altres indrets, per decisió reial. Les transaccions, en aquella època, es feien en lliures, sous i diners; monedes d’ús corrent que no eren exclusives del call sinó de tota la població.

8. Població culta

Document notarial hébreu, que és la dissolució d’un matrimoni

Quant a l’ofici de traductor, la població jueva era culta. La majoria de la població medieval no sabia de lletra; prou feines tenia amb la subsistència. La cultura estava circumscrita als nobles i a l’alt clergat. Amb excepcions, com els jueus. La vida del call s’organitzava al voltant de la sinagoga, que no només era lloc de culte sinó també escola. S’hi ensenyava religió, sí, però també a llegir i escriure, i s’hi aprenien llengües. Parlaven entre ells l’hebreu, sabien àrab i, per relacionar-se amb la resta de la població empraven el llatí vulgar, la llengua de Vilafranca (el català antic). Així doncs, a diferència de la resta de la societat, si no tots la majoria sabien llegir i escriure. En són proves el fet que sempre signaven tots els seus documents, no demanaven mai a ningú que ho fes per ells; o quan feien transaccions, préstecs, bé devien saber el que escrivien. I als més avançats, el rei els podia demanar per exemple la traducció d’un llibre àrab.

 

7. A l’Arboç hi van viure jueus, però… va tenir call?

Carrer Plateria, de l’Arboç, on havia viscut una comunitat jueva

La resposta no és clara, ni fàcil. L’historiador vilafranquí Pep Bosch afirma que el call està perfectament documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, però el també historiador i arbocenc Pedro Simon no s’atreveix a afirmar-ho amb la mateixa contundència i fins i tot ho posa en dubte, perquè per la dimensió que tindria l’Arboç durant l’Edat Mitjana, un call hi hauria estat inviable. Li faltaria massa crítica.

Segons informació facilitada per Pedro Simon, les primeres notícies documentades de jueus a l’Arboç són de finals del segle XIII, quan els primers jueus hi van arribar procedents de Vilafranca i es van establir diversos litigis entre les autoritats vilafranquines i les arbocenques, sempre amb intercessió de l’infant Pere a favor dels jueus. Entre 1291 i 1294 hi ha documentats quatre conflictes –un per any– amb els jueus Astrug Caravida i Mosse Biona com a protagonistes. Hi ha intents d’excomunió, persecucions per tal que declaressin els seus bens (i, per tant, paguessin les quèsties i altres impostos) a Vilafranca, negacions de pensions. I sempre hi va acabar perdent el veguer de Vilafranca. En aquestes dates és quan es considera que hi queden domiciliats per primer cop jueus a l’Arboç.

Amb tot, viurien en un call? Segons Simon, en tota la documentació consultada, només una vegada es fa referència a l’aljama de l’Arboç, i al seu parer va ser més nominal que efectiva i deguda a les influències personals d’alguns jueus arbocencs amb el poder reial, a qui sovint prestaven ajut.

Amb tota la seva recerca, Simon ha trobat que hi van residir una trentena de jueus, però no tots alhora. Creu que no hi van viure mai més de deu famílies simultàniament, concentrades als carrers Missers i Plateria, al segle XIV i principis del XV, i que sempre ho van fer arbocens passavolants o vinguts de Vilafranca i durant períodes curts de temps. Al 1315 apareix notícia de l’autorització per part de Jaume II de poder-se establir deu famílies jueves a l’Arboç. El 1366 hi ha un altre permís reial d’establir-se deu persones més, sense que s’hagi confirmat que es va arribar a aquesta xifra. “Els jueus en el tercer quart de segle es redueix pràcticament a dues famílies documentades indistintament a Vilafranca i l’Arboç”, i a partir de la revolta que va causar estralls en la comunitat jueva l’any 1931 (i per la qual es va imposar una multa de 300 florins d’or als arbocencs cristians), Pedro Simon entén que “la comunitat jueva de l’Arboç va desaparèixer” ja sigui emigrant o bé convertint-se al cristianisme.

Tornant als carrers, en tots dos casos, Missers i Plateria, les propietats limítrofs amb el carrer Major –i també la cantonada de Missers amb Jussà– eren de propietat cristiana, de manera que els jueus devien viure a la part central. A més, pel tipus de personatges documentats als dos carrers, per les professions que tenien, tant cristians com jueus del carrer Missers tindrien un estatus social superior; “tal vegada els metges que passaren per l’Arboç pogueren haver habitat al carrer Missers, i les altres professions al carrer Plateria”, apunta Simon.

També l’historiador arbocenc creu que no tots els jueus vivien dins dels calls, ja que s’han trobat documentats metges que van viure fora de l’espai que tenien reservat. Explica que no s’han trobat referències sobre el cementiri, l’hospital o la sinagoga, de manera que possiblement s’habilitava l’habitació de qualsevol casa com a lloc de culte col·lectiu, i es desconeix on es van enterrar els jueus que hi devien morir. Una hipòtesi és que fos fora del clos murat de la vila, entre la torre de l’Arboç i els camins de Lletger i Banyeres, ja que en aquell espai hi ha documentat el topònim “coll dels Jueus”.

6. Sinagoga, hospital i cases

Plànol que delimita l’espai del call de Vilafranca (foto: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès)

El call es construïa intramuralles, amb permís reial, i només requeria que hi hagués una sinagoga i un hospital. Res més; la resta, cases. I carrers estrets. Molt estrets. Unes ratoneres insalubres. El de Vilafranca era important. L’historiador Antoni Massanell va dir que feia 6.000 m2 al segle XIII. Hi residien entre 200 i 300 famílies, que podien ser unes 1.200 persones, aproximadament el 30% de la població. Hi vivien no només jueus, sinó també cristians i sarraïns (pocs). Però bàsicament eren jueus, que més enllà dels llaços familiars,eren una gran família. I no perdien mai la relació amb els familiars d’altres calls (viatjaven molt), com els de Falset, Tàrrega o Besalú.

5. Un carrer Principal i diverses portes d’entrada

Restes de la torre dels Jueus, on podria haver-hi hagut una porta d’accés al call

El call de Vilafranca tenia un carrer Principal, el carrer del Call, que anava en paral·lel a la plaça Jaume I. En algun costat hi tindria la sinagoga, de grans dimensions; hi havia altres carrers paral·lels i perpendiculars, i fins ara les úniques referències documentades a cases trobades eren a la part baixa, tocant la muralla (carrer Hermenegild Clascar). L’estructura era el d’una casa de planta baixa i màxim un pis, amb façana al carrer, i al darrere (adossada a la muralla) hi havia un hort o jardí. Cases de rics. De les cases, tots els documents localitzats fins ara daten del segle XIV i es troben o bé a l’Arxiu Històric Comarcal de l’Alt Penedès o bé a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Amb tot, la data més antiga referenciada d’un jueu al call vilafranquí és de 1240.

Inicialment el call devia tenia una única porta. Es conserva un document de 1289 en què el rei diu que el call s’ha fet gran i ordena que s’hi facin més portes, amb una única condició: que hi hagi dos jocs de claus, un per als cristians i un altre per als sarraïns. L’encarregat de les claus, d’obrir i tancar portes al matí i al vespre (de nit hi estaven confinats), era un jueu per delegació reial.

No s’ha trobat on eren les portes, però n’hi ha indicis, segons apunta l’historiador Pep Bosch. Per exemple, la primera podria haver estat al correló que va de la plaça Jaume I al pati interior de Cal Badia, que s’havia anomenat carrer dels Sarraïns i que ara es diu, per derivació, carrer de Serraülls. Una altra possible porta seria a la “torre dels Jueus” que va aparèixer al solar del costat de la Ferreteria Badia, al carrer Hermenegild Clascar, que no s’ha excavat i que és de moment l’única torre medieval (s. XIII-XIV) trobada a Vilafranca. Bosch hipotetitza que també hi podria haver hagut dues portes als extrems del carrer Principal del call, al carrer Marquès d’Alfarràs (dit encara el 1863 carrer dels Jueus) i al carrer Sant Bernat, encarat al carrer del Coll (seria antany carrer del Call?).

4. Un jueu va fundar la Pia Almoina de Vilafranca

Placa sobre el portal de la plaça Santa Maria de Vilafranca on un jueu va fundar la Pia Almoina

Arran del setges patits pels cristians dominants, a finals del segle XIV molts jueus es van convertir al cristianisme, però tot i professar la fe cristiana de portes enfora, de portes endins seguien actuant com a jueus i vivint al call sense por. Hi ha també casos de jueus que van seguir vivint com a tals. Per exemple, s’ha documentat l’existència a Vilafranca al segle XV de persones que signaven amb el seu nom de jueu, és a dir, no cristianitzat. Quan eren batejats, rebien el nom del capellà i també el d’un cristià important (noble o cavaller) que l’avalava i li donava el seu nom. És el cas de Marc de Puigmoltó, un noble vilafranquí, convers, que es va fer franciscà al monestir de Sant Francesc de Vilafranca i que al 1401 va fundar la Pia Almoina de Vilafranca, dedicada a l’atenció dels pobres. Encara hi ha una placa sobre la porta d’entrada, per bé que no es llegeix gaire bé, a la plaça de Santa Maria, núm. 4, de Vilafranca, que hi fa referència.

3. Cementiri de Montjuïc

L’actual carrer Ferran fa 700 anys es deia carrer de Canyamàs, i menava directament, en línia recta, a la muntanya de Sant Pau, on els jueus hi tenien el seu cementiri. De fet, el 1312 a la muntanya de Sant Pau se la coneixia com a muntanya de Montjuïc, una evolució de significat Mont dels Jueus, com a Barcelona, on també hi tenien les inhumacions.

Coincidint amb el pogrom als calls jueus de finals del segle XIV, hi ha un document de 1392 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó en què es dona permís als ermitans cristians de Sant Pau d’apropiar-se de tot el que hi ha a la sinagoga, per poder-ho vendre. Dos anys després, però, un altre document parla de la reconstrucció del temple. Queden els dubtes de la ubicació, si n’hi va haver dues coetànies o una posterior a l’altre. Molts interrogants oberts, la resposta dels quals podria ser sota terra, en arxius o senzillament perduda pel pas del temps.

2. Una comunitat tancada… i alhora porosa amb la societat

Excavació arqueològica

La comunitat jueva era porosa. Era tancada, vivia el seu món diferenciat del de la resta, amb els seus costums, religió, privilegis, barri, etc., i era endogàmica, però no vivien aïllats de la resta del món. Tenien relació amb jueus d’altres pobles, amb cristians amb qui establien contactes comercials i a qui concedien préstecs; els serveis dels seus metges eren requerits amb freqüència per la gent de fora de l’aljama…

A més, al call també hi vivien cristians i sarraïns, i l’ús de la sinagoga no era exclusiu dels jueus. L’historiador vilafranquí Pep Bosch explica que s’ha trobat un document que prova que els franciscans també acudien a predicar a la sinagoga de Vilafranca, a fer-hi proselitisme. Val a dir, però, que no era el més freqüent. Els jueus feien moltes festes i totes tenien relació amb la religió i amb el seu temple. Una religió que els prohibia el joc, les apostes i la distracció dels seus deures amb la comunitat.

1. De cap a caiguda a partir de l’any 1391

A partir del segle XV, la comunitat jueva aniria en davallada. Encara n’hi vivien, al call; hi tenien les seves propietats, però l’aljama cada vegada era menys jueva. Molts n’havien fugit i abandonat o malvenut les propietats, o s’havien convertit; en onades posteriors de setge cristià se’n convertirien molts altres; al segle XVI ja era un barri com un altre, amb molts forns de càntirs (més d’una trentena), les cases s’aixecarien un segon pis, i al XVII quedaria tot tapat. El seu món havia quedat enrere. Ens el recorden els llibres d’història, les novel·les, les pel·lícules i les troballes que puguin anar fent els historiadors.

FER UN COMENTARI