PER ARIADNA CABALLERO

Viatgem en el temps, 100 anys enrere. Som a Nova Orleans, al delta del Mississipí, Louisiana, 1917.  L’Original Dixieland Jass Band enregistra el primer disc on apareix la paraula jazz i aquest és, per a molts, el naixement d’un estil que revolucionarà la música del segle XX. I és que la música moderna, i molts dels estils que avui es toquen, escolten i ballen a gran part del món, tenen els seus orígens en el jazz o s’hi han fusionat.

4888654448_9fd31eac70_o

1. Abans que el jazz

Camp de cotó d’Oklahoma.

Però d’on sorgeix a principis del segle XX el jazz? Comencem parlant dels esclaus, venuts i arribats a la força al continent americà procedents de l’Àfrica occidental. De la tradició africana de les persones esclaves neixen les worksongs, cançons que cantaven mentre treballaven forçadament als camps de cotó i sucre o en la construcció d’infraestructures. Melodies tristes i rítmiques alhora, un ritme que marcaven amb les eines de treball. Sovint s’utilitzava també el format en què un començava a cantar i la resta contestaven repetint versos o amb crits i murmuris, una pauta de pregunta – resposta que trobem encara en moltes melodies i moments d’improvisació.

Amb l’abolició de l’esclavitud, el 1865, les persones negres, ja lliures, arriben a les grans ciutats, com New Orleans, per treballar-hi i, amb ells, la seva música. Les músiques de tradició africana són doncs una de les arrels del jazz a les quals cal sumar-hi cançons de bressol, espirituals, el ragtime (principalment un gènere pianístic, segur que heu escoltat més d’una i dues vegades a Scott Joplin) i el blues. Música afroamericana que, inevitablement, es barrejà amb la música europea arribada en forma d’himnes, marxes, valsos, òperes i harmonies clàssiques.

_Mississippi-steam-boat-1876
Vapor Ben cambell típic del riu Mississippi del 1850. FOTO: CREATIVE COMMONS

Imaginem-nos a principis de segle XX. El jazz aflora al barri d’Storyville a New Orleans, als vaixells de vapor del Mississipí que difonen el jazz cap al nord, a les desfilades pels carrers (street parades) i, no ens n’oblidem, als enterraments, on a la tornada les bandes tocaven melodies alegres com When the Saints Go Marching In.

2. Armstrong i la improvisació

Louis Armstrong, nascut precisament a Nova Orleans, és considerat el primer virtuós del jazz. Fou ell qui posà el solista al capdavant i, a les bandes on tocava (com la King Oliver’s Creole Jazz Band) va demostrar que la improvisació podia ser molt més que els ornaments melòdics que s’havien fet fins llavors, sent precursor de les variacions basades en la melodia inicial. Armstrong va influir també en la interpretació dramàtica i explosiva en els solos, com feia la música blues.

3. Cap a Chicago i Nova York

Benny Goodman.

Buscant millors condicions de vida molts treballadors i músics de Nova Orleans i d’altres ciutats del sud del país emigren al nord i Chicago i Nova York passen a ser el centre neuràlgic del jazz a partir dels anys 20. És precisament a Chicago on els blancs adopten amb major naturalitat aquells sons i neix el Dixieland (amb improvisacions col·lectives). I a la ciutat de Nova York es comencen a formar als anys 30 les primeres grans orquestres, les “big bands”.

Estem en plena depressió econòmica als Estats Units i malgrat tot, una nova generació de músics, entre els quals Benny Goodman, aposten perquè la música sigui una via d’escapament i diversió a través de les orquestres de swing. La crisi duu molts músics a Nova York i el barri de Harlem, a Manhattan, es converteix en una zona de gran activitat musical amb nombrosos clubs de jazz, com el conegut ‘Cotton Club’. Més tard, la segona Guerra Mundial provocarà la davallada de les grans orquestres i la creació dels combos, més reduïts.

4. Evolució frenètica

La gran popularitat del jazz, amb gravacions de qualitat i amb l’arribada de les ràdios a les cases, propicia una evolució ràpida i constant a estils que sorgeixen arreu dels Estats Units. La creativitat musical i la tècnica dels músics dona peu que, amb pocs anys, aflorin una gran quantitat d’estils força diferents entre si. D’una banda apareixen estils innovadors com el be-bop (la primera gran revolució del jazz), el cool jazz, free jazz o jazz fusió. Sorgeixen també estils més senzills i propers als orígens jazzístics com el rock, el seu predecessor rythm and blues, el soul o el funk.

5. Noms del jazz

Chuck Berry.

Havent repassat els orígens i la història del jazz, el que us recomanem per damunt de tot és gaudir de la música, ja sigui en directe (aquests dies ho teniu ben fàcil i ben a prop), buscant per internet (hi ha material històric fantàstic) o recuperant vinils i CDs que pogueu tenir per casa o pogueu buscar, per exemple, a les biblioteques. Ens en deixarem molts, inevitable! Però us en fem una tria representativa.

Worksongs, aquesta és la primera cerca que us animem a fer. Via Youtube, per exemple, trobareu temes on es perceb perfectament la importància del ritme i els cants amb resposta durant les duríssimes hores de treball esclau.

BB King
BB King

Seguim amb la gran veu del blues Bessie Smith i, com no, el rei del blues i la guitarra, B.B. King. Si parlem de ragtime, n’és un molt bon exemple la música del pianista Scott Joplin. Buscant els origens, Youtube ens brinda gravacions de 1917 de l’Original Dixieland Jazz Band i de Jelly Roll Morton i els Red Hot Peppers. I impossible tenir els peus quiets si sona la King Oliver’s Creole Jazz Band de la què va formar part Louis Armstrong.

Com Armstrong, dues grans solistes de la música del segle XX són Ella Fitzgerald i Billie Holiday. També solistes de big bands són els pianistes Duke Ellington o Count Basie, Glenn Miller o el clarinetista Benny Goodman, el rei del swing, que va desafiar la segregació racial integrant músics de pell negra a la seva orquestra.

 Aretha Franklin.
Aretha Franklin.

Avancem en temps i estils i ens trobem Ray Charles i Aretha Franklin com a grans pilars del soul, el rock and roll de Chuck Berry, el jazz fusió de Miles Davis, John Coltrane o Chick Corea, el funky de James Brown o l’àcid Jazz de Jamiroquai. Una diversitat brutal amb una mateixa llavor.

A gaudir-ne!

6. Jazz en directe al Penedès

Vijazz.

Si sou aficionats i amants del jazz de ben segur que teniu aquestes cites marcades al calendari. Pels qui tingueu ganes de gaudir de les propostes jazzístiques que tenim al Penedès, us fem un recull d’algunes de les més destacades!

El que tenim més a tocar, el Vijazz, a Vilafranca del Penedès a principis de juliol. El Jazz Club Vilafranca organitza durant tot l’any un concert de jazz, cada mes, al Vinseum. Anem cap a Sitges, el Festival Jazz Antic Sitges se celebra a l’abril, mentre que a la Cava Club del Retiro s’hi fan concerts i jam sessions cada setmana. Al Vendrell és també un clàssic el Cicle de Jazz a l’Auditori, amb una proposta de gener a juny, ara inclosa en la temporada d’espectacles general.

I a Vilanova, el Foment vilanoví, organitza, i ja en van cinc edicions, el Cicle de Jazz i Músiques Improvisades. A això cal sumar-hi les propostes puntuals que trobareu dins de cicles musicals d’estiu i programacions en alguns bars i locals musicals.

7. “El jazz és una escola on aprendre a interpretar, compondre i improvisar”

ENTREVISTA A ROGER MARTÍNEZ

Actiu en molts projectes, el saxofonista vilafranquí forma part de la big band OJO (Original Jazz Orquestra), del quartet de jazz contemporani Tak!, dirigeix la Sidral Brass Band, forma part de NAFAS i entre els nous projectes, destaca el Halfinger electric lab. 

Per a tu, què és el jazz?

Un estil de música que engloba alhora molts estils de música moderna i contemporània. Per a mi és una escola, una escola on aprens a interpretar, compondre, improvisar,… Permet moure’t en molts pals, entre diferents estils i dona moltes eines per tocar gairebé qualsevol cosa.

Què en queda al jazz d’avui dia d’aquelles cançons que cantaven els esclaus a l’Amèrica del Nord?

Des del meu punt de vista, crec que ha anat evolucionant i no hi veig molta reivindicació a banda de tot allò que un pugui interpretar. La música, al cap i a la fi, és una forma d’expressió que pot reivindicar alguna cosa però pot expressar sense tenir rerefons polític ni social. Tot i això, estils com el free-jazz van sorgir amb paral·lel amb els black panthers i els moviments per als drets humans, guerra de Vietnam,…

L’origen del jazz és en classes populars però i ara, és ara una música popular?

Depèn dels llocs. Aquí és considerada una música elitista o per la qual cal saber-ne molt, la qual cosa crec que és absurd. A vegades, preguntes a algú què és el més important de la música i diu la lletra. És per espantar-se. Cal obrir la ment, escoltar i no pretendre entendre, simplement, aviam què et comunica.

Hem de perdre la por, vaja.

Sí, hi ha una cultura en aquest país en què o t’ho donen mastegat o ja no ho escoltes, i és una gran pèrdua. És allò d’aventurar-se a pagar una entrada per un concert que no saps ben bé què és. Cal predisposició per descobrir allò que no ve de forma directa i investigar. Per altra banda, també cal tenir la capacitat de donar temps. Estem acostumats a que les cançons duren dos minuts i si no ens agrada, la passem, no la deixem sonar, no donem temps ni recorregut a res.

Quantes vegades has escoltat un disc sencer en els últims mesos? Crec que poca gent ho fa. Tenim a l’abast una gran quantitat de música i no sempre som capaços d’interioritzar-la, d’escoltar-la.

Quin paper hi juga la improvisació en el jazz?

És bàsica, crec jo. No és res més que la comunicació entre músics, crear melodies al moment (que és la gràcia) i que allò cada cop sigui diferent. No només passa als grups de jazz, en qualsevol grup de funk hi ha impro dels solistes. Has de pensar que el jazz als Estats Units és música popular i passa com aquí, que en certs estils juguem molt amb la improvisació, sobretot en les lletres. Al cap i a la fi, Mozart o Bach també improvisaven, la música és això.

Com valores la salut del jazz a Catalunya?

Pel que fa a programació i espais crec que podria estar molt millor, sobretot fora de Barcelona. És curiós perquè a nivell d’escola hi ha molt bona escola i una gran quantitat de músics boníssims i, en canvi, pocs llocs on tocar amb unes condicions laborables correctes. És pel país on vivim. A nivell públic no hi ha facilitats per poder contractar, organitzar i programar, al contrari, si un bar vol programar música el que té són traves, no ajudes.

Comença el Vijazz, alguna recomanació personal que no et perdràs?

Crec que m’ho perdré gairebé tot! M’agradaria no perdre’m el vermut dissabte, amb Gianni Gagliardi Trio i el concert de Christian Scott, però tinc concerts.

I més enllà del Vijazz, espais i festivals on gaudir del jazz?

Festivals n’hi ha mil, te’n podria dir un per setmana gairebé! Si voleu escoltar jazz només cal anar qualsevol dia de la setmana a Barcelona i trobareu més d’un concert, a banda dels festivals d’arreu del país. A prop, per exemple, la programació de la Cava del Retiro de Sitges on cada setmana hi ha jam o concert, el Hot Blues d’Igualada, la Nova Jazz cava de Terrassa o la programació del Jazz Club Vilafranca. Per llocs, no serà!

8. La música moderna i el jazz en l’ensenyament musical

PER JOSEP M. DOMÈNECH, titulat superior en música i director de l’Escola Músics – El Vendrell

Des de fa anys, a Catalunya i a la resta d’Espanya, existeix la titulació superior de Música Moderna i Jazz. Aquest fet comporta la necessitat de poder realitzar els estudis de grau professional d’aquesta especialitat en els conservatoris i poder accedir a les proves d’accés a grau superior.

Els alumnes que es decideixen a accedir als estudis de grau professional, només ho poden fer en el camp de la música clàssica i contemporània sense la possibilitat de fer altres estudis com són la música moderna i jazz, ja que en la gran majoria de conservatoris algunes d’aquestes assignatures són optatives.

Cal tenir en compte el fet que a Catalunya i a la resta de l’Estat des de fa més de trenta anys hi ha escoles de música que ofereixen aquests estudis.

Els conservatoris de grau professional haurien de tenir un programa que donés resposta a les necessitats i demanda de poder estudiar els diferents estils musicals que actualment conviuen a la nostra societat canviant.

Durant dècades l’oferta pública es dedicava a un sol estil: la música clàssica, deixant la música popular i el jazz com gèneres menors.

Consolidar aquests estudis comportaria un cert estatus i reconeixement per part de la societat envers aquesta disciplina, no hi hauria tantes formacions amateurs, (s’ha de prioritzar la qualitat vs la quantitat) alhora que s’adquiriria un nivell més professional i més rigor cap a aquesta especialitat, donaria sortida laboral als nou titulats, ja que la professió de músic comporta fer activitats diverses, com pot ser: impartir docència, realitzar concerts… a més de preparar els alumnes per fer l’accés al grau superior.

A part d’unes bones aptituds, només amb una bona i consolidada formació es pot assolir un bon nivell musical. Ja ho deia Horacio ”Només l’educació aguditza les facultats innates”.

FER UN COMENTARI