Keep Calm

0
70

Calma. Ha passat el referèndum, hem votat, el president ha presentat els resultats al Parlament i ara és l’hora de la calma. Cal fer una pausa i dialogar. El camí cap a la independència està traçat, l’objectiu és el mateix, però cal estar oberts en tot moment al diàleg, tant amb l’Estat espanyol com amb una comunitat internacional que va veure amb preocupació l’espiral repressiva que va prendre l’Estat l’1-O, i que segur que li ha tocat el crostó a Rajoy, encara que no ho puguin fer públic.

Dimarts, el president Puigdemont va estar receptiu a les moltes crides internacionals que hi ha hagut a negociar, a buscar consensos, i va fer una cosa que possiblement no hagi agradat a ningú, però que segurament feia falta. Molta gent s’esperava que la conseqüència lògica –i anunciada– de l’1-O seria la Declaració d’Independència. Però no tot s’acaba amb aquest gest simbòlic. Que arribarà. Hi ha hagut DUI i s’ha posat al calaix. Cal esperar ara la reacció. La pilota és a la teulada de Madrid. De moment, els policies continuen al port i no sembla que pensin retirar-los. També segueix planant sobre nostre l’article 155 de suspensió de l’Autonomia de Catalunya. I les propostes socialistes de reforma de la Constitució ens sonen a cants de sirena. Si el 2005 el 90% del Parlament va aprovar un Estatut (que era la nostra manera de dir: “aquesta és la nostra manera de ser espanyols”) i ens en van fer una esmena a la totalitat, primer el Congrés i després el Constitucional, i per això som on som, potser ara els negociadors de Madrid hauran de posar-hi una mica més d’imaginació per convence’ns, no?

Perquè esclar, d’alguna cosa han d’haver servit set anys de manifestacions multitudinàries (sense haver llençat mai cap paper a terra) i pacífiques (fins que ens van enviar les forces d’ocupació). D’alguna cosa ha d’haver servit que dos milions de catalans hagin votat que sí. Per cert, 150.000 més que els que ho van fer el 2006 a favor d’aquell Estatut. La força bruta no la tenim, però de l’1-O n’hem sortit reforçats. Ara cal seguir jugant les nostres cartes. Amb intel·ligència, com fins ara. I amb determinació, com fins ara. Com deia Heribert Barrera ja l’any 2011, “Tenim pressa, molta pressa”. Però sabrem esperar una miqueta més.

FER UN COMENTARI