La febre de les commemoracions

0
136

Hi he pensat en obrir el Google i trobar–m’hi un doodle dedicat a Virgínia Woolf: cent trenta-sis anys del seu naixement. Sense treure ni una engruna de mèrit a l’escriptora, ans al contrari, des del meu més profund respecte i admiració no només per la seva extraordinària obra literària, per la no menys innovadora i avantguardista obra de crítica literària i d’editora i per la seva permanent reivindicació del fet femení, em pregunto què té de particular el cent trenta-sis sobre el cent trenta-cinc o el cent trenta-set, per exemple. Em temo que estem caient en una febre de commemoracions que potser acaben desvirtuant algunes que per la seva significació i oportunitat no poden quedar diluïdes.

Potser m’ho sembla a mi, però cada cop se celebren més commemoracions de naixement o de mort d’escriptors i escriptores: de casa nostra i de la literatura universal. Però no només això; obrim el ventall i hi incorporem efemèrides no netament literàries: cent anys de l’aparició del TBO, de la instal·lació al parc de la Ciutadella del “Desconsol” de J. Llimona, de l’estrena de la versió teatral de l’Auca del Sr. Esteve, de S. Rusiñol; vuitanta anys de la creació de la primera Institució de les Lletres Catalanes, cinquanta del festival Gratacel, quaranta anys de la Constitució espanyola… Es pot abastar tot? No parlo tant de la indústria cultural i de les institucions pertinents, com del gran públic, i encara del públic més especialitzat.

Enteneu-me bé: no estic en absolut en contra de la conservació de la memòria ni del reconeixement dels mèrits dels qui han fet valuoses aportacions a la cultura d’un poble i de la societat en general. Dic, només, que potser ens hauríem de concentrar en la celebració dels aniversaris més rodons per tal que, entremig de l’allau de commemoracions, no se’ns perdin els referents principals.

Centrant-nos en casa nostra i en el terreny de les lletres, enguany celebrem l’Any Joanot Martorell, perquè s’acompleixen cinc-cents cinquanta anys del naixement d’aquest escriptor valencià. Res més just, atès que la seva novel·la, Tirant lo Blanc, la novel·la total del segle d’Or català, ha estat una de les fites indiscutibles de la nostra literatura. Però, a més, també celebrem l’Any Manuel de Pedrolo perquè fa cent anys que aquest prolífic i potser no prou reconegut escriptor català va néixer. Resseguir, reeditar, estudiar, difondre l’obra d’aquests dos monstres literaris ja seria una tasca ingent i necessària. Però les commemoracions i efemèrides previstes per al 2018 no acaben aquí: cent anys, també, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Abelló, dos-cents dels de Joaquim Rubió i Ors i de Manuel Milà i Fontanals; vuitanta i vint, respectivament, de les morts de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Maria Mercè Marçal… I n’hi ha més.

Repeteixo: tots els escriptors i escriptores a qui es pretén homenatjar van fer mèrits més que suficients per merèixer el nostre reconeixement i agraïment. I les seves obres són aquí per acompanyar-nos. Però, com ens ho farem si només tenim tres-cents seixanta-cinc dies a l’any, cadascú amb les seves miserables vint-i-quatre hores, per honorar-los com es mereixen, que és llegint-los?

FER UN COMENTARI