¿Què esperem d’un poema en un temps en què tot ha de ser operatiu, que tingui una utilitat, un valor mercantil, ser un objecte de consum? Res més inútil que un poema, en aquest mercat de valors. El valor d’un poema rau en el fet de connectar-nos amb la nostra part espiritual, allà on la bellesa, la bondat, la solidaritat i la justícia tenen casa.
“El poeta no fa soroll, tan sols obre la mà per al poema”, escriu la filòsofa poeta Chantal Maillard. És una manera de dir que el poeta no fa soroll, ja que, un cop escrit, el poema pot convertir-se en la cosa més revolucionària i més dissident del món. Que ningú no dubti que hi ha revolucions silencioses, com la que va protagonitzar Penèlope en el seu palau d’Ítaca. Sí, molt bé, Odisseu va ser un aventurer, un buscador, un viatger per la mar ampla. Mentrestant, Penèlope teixia de dia i desteixia de nit, mai no acabava el llenç. Així feia passar amb cançons els pretendents que volien el lloc d’Odisseu, que volien obtenir amb la seva esposa el seu reialme. Amb la seva argúcia intel·ligent, Penèlope va preservar tant la hisenda com el regne. Res més revolucionari que l’amor creatiu.
Penèlope-artista és una arquitecta, o una teixidora, o una escriptora de poemes que posen potes enlaire un sistema de valors corromputs. Expliquen les recluses dels gulags soviètics que les dones que tenien cultura escrivien poemes mentalment i només en poques ocasions podien traslladar-los al paper. Era la seva revolució en silenci, sense fer soroll, escriure poemes. Les alliberava de la mort de l’ànima, la veritable mort. Així és com hi ha poemes que tenen el poder de travessar la història personal i la col·lectiva. Poemes fets a cops de dolor, però també amb la contemplació de la bellesa refulgent del glaç siberià en el seu contacte amb la llum. Poemes per no morir ni matar l’esperança. És el que haurien volgut els botxins. No es pot dir a la lleugera, doncs, que la poesia no és útil. No té valor en la borsa ni busca la fama, això no. El mester poètic potser només fa sentir el cant dels ocells amb una altra música i veure en els llaços grocs la força necessària per alliberar-nos en primer lloc de les cadenes mentals. Les altres es trencaran per afegitó.
