Els llaços grocs fan nosa. Els fan nosa. Més que les estelades. Qui penja les estelades està manifestant una opinió, un sentiment, una esperança de futur que pot no ser compartida, però que en qualsevol cas indica la ideologia –no de dretes ni d’esquerres, sinó de país– d’una persona que és independentista. Una persona que creu que a Catalunya, els catalans hi viuran millor si no estan tutelats, controlats i si no són submisos d’un estat que li juga a la contra. És una opinió. De moment, no empírica. I es pot equivocar. No ha tingut ocasió de comprovar-ho.
El llaç groc, en canvi, indica una altra cosa. El llaç groc els interpel·la. El llaç groc no parla de qui el penja. El llaç groc explicita a ulls de tothom que a casa nostra hi ha repressió, que no hi ha llibertat, que hi ha presos polítics. Persones que fa onze mesos que són a presó només perquè van complir amb el mandat electoral de posar les urnes i consultar la població. Greu atemptat contra la democràcia! I cada vegada que veuen un llaç groc, molts d’ells, moltes d’elles, no s’agraden. Els molesta perquè es troben al costat dels qui donen cops de porra, dels qui engarjolen, dels qui campen amb impunitat a l’empara d’una judicatura que té les seves arrels fondes en un règim totalitari que durant quatre dècades s’havia fet veure que ja no hi era. Fins que els han tocat l’orgull de veritat. Els ofèn sortir al carrer i veure’s al mirall del color groc. Estan al costat bo de la història –pensen– però se senten assenyalats amb el dit com els dolents de la pel·lícula. Tenen dues opcions: saltar la línia, cosa que des del mateix 1-O han fet moltes persones a qui se’ls remouen les entranyes quan els ha caigut la bena dels ulls, o bé… retirar llaços grocs i viure amb la consciència tranquil·la.
Tal vegada, segur, l’ocupació de la via pública per llaços grocs tindrà una incidència menor en la resolució del conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya. El seu pes és tangencial. Però avui en dia, amb persones innocents que s’havien fet un fart de demanar fer les coses pacíficament, sense violència, i que són ostatges dels qui només coneixen la llei del més fort, és gairebé un deure moral, de dignitat, portar el llaç groc a la solapa.
