Miraré de llaurar dret

0
1283

He vist paraules senzilles vestides com deesses i enlairades com ocells; paraules que no han reposat damunt del paper, vetllades, acotxades pel llençol blanc del poeta, que els ofereix el seu somni; paraules abocades al vent, sense recança de deixar-les anar, que no duren més enllà d’un batec –i potser per això són tan belles.

Vagant per aquests mons de Déu, a peu i errívola, vaig topar amb un pagès que descansava –em va semblar– de la feina de llaurar a recer d’una mica d’ombra a la vora d’un marge. Bona troballa: llaurar ve del llatí laborare, que volia dir treballar. No ens coneixíem, però a pagès, parlar amb desconeguts com si no ho fossin és un dels trets genètics que encara es resisteixen a desaparèixer. I mentre ho fèiem, arrencava amb l’aixada l’herbei que es menjava la vora del caminoi per on jo hi havia fet cap. Silenci. Mirada enlaire. Va mig aixecar l’aixada assenyalant el cel esfilagarsat per fumerols d’avions sense ordre ni concert per dir: “Guaita allà dalt, aviat estarà més llaurat el cel que la terra”.

Deia Goethe que el talent es cultiva en la solitud. I entre solc i solc, entre cel i terra hi deu haver estat, de sol, aquell bon home. Deu ser important on, oi? Si trobes la solitud en la natura, la beus en la millor font de la veritat. És per això que s’hi desgrana tan bé el gra de la pellofa, res hi és superflu a la natura.

Quan me n’acomiadava, em va donar la torna: “Mira de llaurar dret, mossa”. Com que tenia un bon mestre al davant que amb el to i el gest ja me’n feia cinc cèntims, de què volia dir, vaig intuir “fes bondat”, “porta’t bé”. Genial, vaig pensar, ningú m’ho havia dit mai, això, encara. Les entendran, els nostres nets, aquestes paraules? Ara no vull parlar de la collita que encara ha d’arribar. L’únic que se m’acut és una dita relacionada amb l’afer que avui he encetat i que m’agrada molt. “Llaura fondo, posa fems i deixa passar el temps”.

De vegades penso que aquests usos lingüístics, que ja només es conserven a comarques, són el veritable geni de la llengua. La poesia és meravellosa, sí, però la poesia també esculpeix, discretament i humil, les expressions més senzilles, que gent de tota mena (que llegeixen, que no han llegit mai, que beuen, que no han begut mai, que són esquerps, que són amables…) fan servir espontàniament.

FER UN COMENTARI