No és no, sí o sí

0
261

A la candidata oficial i oficialista del PSOE, a la candidata de Rajoy, dels poders fàctics de l’Estat, dels expresidents Isidoro i Zapatero, d’El País (antany òrgan oficial) i, en definitiva, de l’establishment constitucional, no la volen ni els seus. I pretenia ser presidenta del Govern! El defenestrat –per l’autocop d’estat socialista– Pedro Sánchez li va donar diumenge una repassada en imposar-se a les primàries amb una contundència que ni el propi Sánchez s’hauria imaginat mai. Susanita no va connectar mai amb els socialistes catalans, però pel que es veu tampoc ho ha fet amb ningú altre que no siguin els súbdits del seu cortijo, ja que només va guanyar a la subsidiada Andalusia.

Aquest resultat demostra, un cop més, la distància sideral que hi ha entre les elits polítiques i la població. Ni les persones més polititzades (és a dir, els militants dels partits) combreguen amb les rodes de molí dels seus dirigents. I ara els més demòcrates se’n lamenten; no només del resultat, sinó d’haver donat veu al populacho ignorant. Els mateixos que no volen donar veu als catalans. Demòcrates sui generis.

I de Sánchez, què en podem esperar? És una incògnita. Ja sabem, per experiència, que el talante sol s’esgota, i veurem si els seus propis compañeros el deixen fer, però si més no ara per ara la seva victòria és una alenada d’aire fresc en una España que s’havia quedat sense alternativa. Pel que fa al socialisme català, pot respirar una mica més tranquil i s’hi agafarà com ferro roent pensant que, ara sí, la seva esperança tercerviista és possible. Ara sí. Ara sí, Ara sí.

Només és qüestió de temps, i no gaire, saber quin recorregut té Sánchez, a la nostra Catalunya. Perquè després de la darrera oferta de diàleg feta dilluns a Madrid mateix pel president Puigdemont i pels seus escuders Junqueras i Romeva, que va rebre com a resposta l’enèsim cop de porta del Gobierno de todos, atès el determini de convocar el referèndum sí o sí, estem a punt d’entrar en una etapa crucial. És a dir, s’han acabat els prolegòmens. L’hora de la veritat és a tocar.

FER UN COMENTARI