1. El parlar penedesenc té unes característiques pròpies (lèxiques, fonètiques) que el distingeixen de la resta del català. Us en fem cinc cèntims

La llengua catalana té dos blocs dialectals, l’occidental i l’oriental, que ultrapassen les fronteres administratives que la burocràcia disgregadora hagi pogut traçar. I dins de cada bloc hi ha un seguit de variants dialectals que també superen les divisions polítiques establertes i que es basen en una cosa tan natural com és el parlar de la gent. Cada dialecte presenta els seus trets unitaris, dins la unitat de la llengua, i el Penedès es troba circumscrit dins del dialecte central, que és el que TV3 ha universalitzat com a estàndard, per bé que cada terra té el seu estàndard.

Doncs bé, dins aquestes divisions, amb les isoglosses més o menys ben definides, els penedesencs podem presumir de tenir un parlar propi. Es tracta de vora 3.000 paraules, algunes de plet dret, altres derivacions, unes d’exclusives, altres d’exportades, que formaran part del compendi que la Comissió del Parlar Penedesenc de l’Institut d’Estudis Penedesencs està confeccionant des de fa cinc anys, i que encara no té data de publicació.

 

2. Primer estudi

Liderant aquesta comissió hi ha el llibreter jubilat Ramon Marrugat, un vilafranquí llicenciat en Filologia Catalana i establert a Tarragona des de fa més de 40 anys, i l’historiador també vilafranquí i expresident de l’IEP Joan Solé Bordes. Ells dos estan duent a terme un treball de recerca exhaustiu sobre mots i sons propis de la nostra parla; uns vocables que són tan catalans com tots els que surten al diccionari i que quan la gent de fora ens els senten dir per primer cop, per poc que tinguin un mínim de sensibilitat per la llengua, si més no els fan aixecar les celles.

La quantitat de paraules que formen aquest vocabulari oriünd no és exacta, depèn del lloc on es vulgui posar el límit. En aquest sentit, després de la fase de recerca vindrà la de determinar uns criteris de consens. I com que fins al moment no s’han fet estudis que ho analitzin (com sí que n’hi ha del parlar del camp de Tarragona, a càrrec del fonetista Daniel Recasens, o un de sociolingüístic sobre el parlar barceloní, a càrrec de Badia i Margarit), les fronteres no estan fixades i no hi ha referents escrits que ajudin a concretar-les.

El que sí que és clar és que aquesta unitat de parla penedesenca abraça tot un arc que té el seu vèrtex més meridional a la zona del Baix Gaià, entre Torredembarra i Altafulla; puja fins a Santes Creus i Querol; ressegueix la serra d’Ancosa fins a la Llacuna; hi ha discrepàncies sobre si abraça la conca d’Òdena (Igualada) o no; continua cap a Piera; i baixa fins a fregar de Martorell, per endinsar-se cap a les serres d’Ordal i del Garraf fins poc més enllà de Sitges. Fins que no estigui l’estudi conclòs, no se sabrà amb exactitud en quines latituds cal dibuixar les isoglosses.

 

3. Quatre camps temàtics

Segons la comunicació que Ramon Marrugat va llegir l’octubre de 2012 en el marc de les 23es Jornades d’Estudis Penedesencs (per la tardor d’enguany ja hi ha programades les 26es, sota el títol La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura), els trets lingüístics penedesencs es poden classificar en quatre camps temàtics: fonètica, morfologia i sintaxi, lèxic i etnolingüística (fraseologia, interjeccions, proverbis, frases fetes).

4. Fonètica

Dos fenòmens fonètics molt marcats però en franca recessió són el vocalisme de Vilanova, consistent en una única variant mitjana de la o i la e tòniques, que no distingeix entre [e]/[E] i [o]/[O]; i la consonant fricativa labiodental v entre el Vendrell i Valls [v], que també està deixant de ser pronunciada i substituïda per [b].

També són fenòmens fonètics l’afegiment de sons (esbarallar-se, àpit, dugues), la reducció de sons (nissos, llombrigo), metàtesi (àliga, radera), assimilació (colzo, fandilla) i contaminació (omplenar, tencar).
El parlar penedesenc té molts altres fenòmens; per exemple, la creació de paraules que són plenes, pròpies d’aquí i d’enlloc més, fet que els priva l’accés a l’estàndard, com boi; mots sorgits al Penedès i que s’han exportat, com són els que tenen relació amb les temàtiques castellera (cassoleta, torre), carnavalera (Arrivo, d’origen vilanoví), festamajorenca (correfoc), vitivinícola (cava, caves, d’origen sadurninenc), botànica (bargalló, brotons, cuscons), pesquera (llengado) o ornitològica (primavera).

 

5. “La creativitat de la llengua és un fenomen urbà; la ruralia la conserva”

Ramon Marrugat, estudiós del parlar penedesenc

On neix aquest lèxic propi del Penedès?
La creativitat de la llengua és un fenomen urbà. La ruralia la conserva. A Vilanova, que és la ciutat més gran, és on s’ha creat més llengua. És la gran creadora de paraules. Ara bé, Vilafranca fa de distribuïdora, l’ha anat escampant; hi ve gent a vendre de Torredembarra, de Riudoms… era un motor. Vilanova no, no té aquesta irradiació.

Com s’estructura el treball de recerca sobre el parlar penedesenc?
En el vessant lèxic hem buidat molts textos literaris, periodístics, d’autors penedesencs de mitjan segle XIX cap aquí. No hi ha un estudi de la llengua al Penedès, hi ha un buit. I també tenim la intenció el curs que ve d’encarregar una enquesta fonètica, amb algun estudiant becat. Aquest estudi fonètic és molt important perquè si una persona està instruïda i sap llegir, acaba corregint el lèxic, però la fonètica és molt difícil de corregir.

Per què circumscriviu la recerca de mots al darrer segle i mig?
Anar més enrere no té sentit. Els usuaris d’una llengua som emissors i receptors. I un avi pot haver sentit parlar una cosa al seu avi, encara que no la digui, però n’és receptor i la coneix. I això és la segona meitat del segle XIX.

Quan es pot situar l’origen del parlar penedesenc?
El moment de l’ocupació del Penedès, de la reconquesta, és entre els segles X i XII. Era terra de frontera, entre el Gaià i Olèrdola-Subirats, i en aquests 200 anys que era terra de ningú es va crear la llengua.

Per què paraules com boi o trajo no surten al diccionari?
Perquè només es diuen en la zona geogràfica penedesenca. Són dialectismes que no tenen accés a la llengua estàndard perquè és l’únic lloc on ho diem.

El dialectisme enriqueix o empobreix la llengua?
Primer cal dir que l’estandardització és necessària. La funció de l’Institut d’Estudis Catalans és codificar les coses. Ara bé, el dialectisme es pot defensar segons el registre. Per exemple, si fem una obra de divulgació científica, cal usar l’estàndard. Si fem una novel·la costumista, es poden utilitzar els localismes.

Els castellanismes, són un problema?
No. Un castellanisme es canvia. El lèxic és postís, es treu i es posa. Abans tothom deia buson i avui no ho diu ningú. O vado: com que els ajuntaments han anat posant gual, ja no es fa servir.

Fins a quin punt el parlar del Penedès és un cúmul de vulgarismes?
Les variants fonètiques són una part mínima. Per exemple, jo no sóc partidari d’incloure al diccionari arcalde, però sí bargalló, perquè crec que el vulgarisme és margalló, que és l’estàndard. En aquest cas, no hem de renunciar a bargalló.

 

 

FER UN COMENTARI