Poesia coreana i universal

1
329

So Jong-ju (1915-2000) és un dels grans poetes coreans del segle XX i un dels més universals, com destaca l’Hermínia Mas al pròleg del llibre Poesies, que acaba de publicar Edicions del roure de can roca: “Els poemes de So Jong-ju són profundament coreans i ens donen informació molt completa i detallada sobre la vida, el món i tot l’imaginari mític coreà, però alhora ens parlen d’emocions, sentiments, reflexions i sensacions universals” (p. VII).

Fins ara n’havíem de llegir l’obra a partir de les traduccions al castellà, al francès o a l’anglès; des del 2017 ja podem gaudir en català d’una antologia variada i significativa de la seva poesia. Variada perquè recull poemes de les cinc grans etapes en què s’ha estructurat la seva obra i significativa perquè la formen trenta-vuit poemes curosament triats per les traductores, totes dues professores a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona: la coreana Hwang Seung Ok, bona coneixedora de la literatura del seu país, que ha permès de treballar a partir dels textos originals, i l’escriptora i professora de català Hermínia Mas, que ha fet que les traduccions semblin textos escrits originàriament en català, si n’exceptuem noms propis o referents culturals en un sentit ampli (culinaris, literaris…), naturalment, com han de ser les bones traduccions.

Què hi trobarem en els seus poemes? Com apunta Josep-Francesc Delgado, a la “Nota de l’editor” (p. I-II), la vida quotidiana d’una Corea que com tants altres pobles, i individus és clar, ha patit colonitzacions en diverses èpoques, la més recent viscuda per l’autor, ja que els japonesos la van ocupar del 1910 al 1945; que com tants altres pobles ha vist com les seves classes populars eren explotades pels colonitzadors i per les elits; que com tants altres pobles té uns mites i unes llegendes que els singularitzen; que com tants altres pobles ha viscut moments d’eufòria i de frustració; etc. etc. etc. No voldria donar la impressió, amb aquestes afirmacions, que el poble coreà és el protagonista de la majoria dels poemes de So Jong-ju, no. Alguns, com l’extraordinari “Sabeu on és aquell país?”, ens podrien fer pensar en aquesta poesia col·lectiva, que tant d’èxit va tenir arreu amb el realisme històric o social. I dic que no, perquè la majoria de poesies del recull són gairebé intimistes, amb el jo poètic, identificable amb l’autor, com a protagonista principal. La resta ens parlen de gent anònima, i normalment pobre però lluitadora a més no poder, com un picapedrer, un poeta, un venedor de verdures, un rodamon…

No em puc estar d’acabar amb un poema i, és clar, de convidar-vos a llegir So Jong-ju. Es titula Flor serena i diu així:

“Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te’n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se’n va?
O seré una flor serena?”.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI