Fa 16 milions d’anys bona part del penedès estava recobert pel mar,
el clima era càlid i el paisatge tropical. Entre els éssers vius que hi habitaven hi havia els sirenis. El Vinseum, que compta amb el fòssil de sireni del Miocè més ben conservat de la Península Ibèrica, el mostra a l’exposició “Sireni & Co. Quan el Penedès era un mar”.

1. Fa 16 milions d’anys enllà

El Penedès, tal com l’entenem avui, va començar a formar-se durant l’inici del Miocè. En aquest moment, les forces de l’escorça terrestre van provocar que la part central d’un massís muntanyós s’enfonsés, permetent l’entrada del mar i donant lloc a la formació d’un Penedès incipient.

Durant els inicis del Miocè (fa entre 20 i 10 milions d’anys), el que avui és el nostre territori era una badia d’aigües tranquil·les, protegida per barreres de corall. També hi desembocaven diferents rius –el més important procedent de l’àrea del Vallès– i hi havia zones amb manglars i platges. El clima d’aquell temps era tropical, molt probablement comparable al que avui tenen al sud-est asiàtic.

I és en aquesta zona de manglars, on fa 16 milions d’anys va viure el protagonista del Tema de la Setmana: el sireni.

Els sirenis eren mamífers herbívors adaptats al medi aquàtic. Tenien el cos en forma de fus, amb les extremitats anteriors transformades en aletes natatòries i les extremitats posteriors molt reduïdes. Com altres mamífers marins, havien de sortir a la superfície a respirar. Eren animals solitaris que vivien en aigües costaneres, poc profundes, i en aigües dolces. S’alimentaven principalment de fanerògames marines (molt similars a la posidònia) que creixien en grans prats submarins pròxims a la costa.

Al final del Miocè, amb el refredament de la terra, els sirenis que habitaven a la zona del Penedès es van extingir. Actualment, però, encara n’existeixen dos descendents vius: els manatís (Trichechus sp), que viuen a rius i costa de l’Àfrica occidental i nord-est d’Amèrica; i els dugongs (Dugong sp) a l’oceà índic i al mar Roig.

2. Metaxytherium catalaunicum

La peça més emblemàtica de la col·lecció de paleontologia del Vinseum és, sense cap dubte, el fòssil del sireni descobert l’any 1869 al municipi d’Olèrdola. Se’n conserven el crani gairebé sencer i la mandíbula separada, així com nombroses costelles i vèrtebres. Són les restes més ben conservades de tota la Península Ibèrica, cosa que l’ha dotat de gran interès científic i l’ha convertit en un holotip, és a dir, ha servit per descriure una nova espècie: el Metaxytherium catalaunicum.

3. La troballa

Foto: Vinseum

El fòssil de sireni va ser descobert en uns terrenys de Mas Romeu Vell (Olèrdola) el 1869. La troballa la feu l’enginyer francès Jacint de Moulin, mentre elaborava, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, la cartografia geològica de la demarcació (va ser el primer intent de cartografia geològica subvencionada per una institució catalana, i no va poder acabar-se per la mort prematura de Moulin). Aquest, o alguna persona propera a ell, va començar a extreure el fòssil sense el consentiment del propietari del terreny, Victorià Mullol, el qual, intuint la importància de la troballa, va evitar in extremis que el francès se l’emportés aturant-lo just en el moment que carregava els fòssils al tren, a Vialafranca.

Mullol va decidir guardar la troballa en un magatzem de la família situat al carrer de la Fruita, de Vilafranca. Allà romangué amagat durant més de 60 anys, fins que el 1930 el doctor i sacerdot vilafranquí Lluís Via i Boada se n’assabentà. Un any abans Via, que fou també un geòleg i paleontòleg reconegut internacionalment dins la comunitat científica, havia creat juntament amb Pere Martínez el Museu Geològic Comarcal en unes golfes de la rambla de Nostra Senyora (l’any 1949 la col·lecció se cedí al Museu de Vilafranca).

Després d’analitzar i estudiar els fòssils en el mateix magatzem, Lluís Via identificà els fòssils com a restes de sireni i convencé el propietari perquè cedís la troballa a la secció de Geologia del Museu de Vilafranca. Així i tot, va caldre esperar fins al març de 1944 perquè ingressés al museu, ja que no va ser fins aleshores que els nous propietaris del magatzem, Antoni Puig i Joaquim Miró, van fer-ne donació.

Quan arribà al museu, començà una feina laboriosa: del bloc principal se n’extragueren el crani i la mandíbula separada, mentre que les vèrtebres i les costelles es perfilaren. No va ser fins a l’any 1989 quan el doctor Giorgio Pilleri, de la Universitat de Berna, l’estudià i el classificà com una nova espècie de sireni. A més, es determinà que la mandíbula presentava una anomalia patològica que, anys més tard, es determinà que podria ser causada per un tumor de tipus poc agressiu.

4. Sireni & Co

Amb la voluntat del Vinseum de visibilitzar la col·lecció de paleontologia i divulgar el seu fòssil més emblemàtic, neix l’exposició Sireni & Co. De quan el Penedès era un mar. Es tracta d’una mostra de producció pròpia (comissionada per Anna Mascaró, Montse Jané, Manu Gómez i Jordi Ferré), que, a partir de l’exemplar de Metaxytherium catalaunicum, explica com era el Penedès del moment en què va viure aquest mamífer marí. Un dels recursos museogràfics emprats en l’exposició és la reproducció a mida real d’un sireni com el que se’n conserven les restes.

L’estudi del fòssil ha permès conèixer com podria haver estat el seu aspecte extern. Així, a partir de la longitud del crani (43 cm), els investigadors han estimat que l’exemplar conservat al museu feia 3,69 m de llargada i pesava uns 927 kg. La reproducció ha estat feta per l’empresa penedesenca Quagga.

La reproducció del sireni penja del sostre de la capella de Sant Pelegrí i just a sota es presenten els seus fòssils. A més, l’exposició inclou una setantena de peces de la col·lecció paleontològica que ofereixen molts detalls dels diferents hàbitats i les espècies que van viure al Penedès durant el Miocè.

La mostra es podrà visitar gratuïtament, a la capella de Sant Pelegrí del Vinseum, fins al 24 de març (divendres de 17 a 20 h; dissabtes de 10 a 14 i de 17 a 20 h i diumenges de 10 a 14 h).

A més, al voltant de la mostra s’ha articulat un programa d’activitats, com una visita comentada, el diumenge 20 de gener, a càrrec dels comissaris i amb la col·laboració dels paleontòlegs Rossend Olivella i Carles Martin Closas; un tast de vins minerals el dijous 21 de febrer; una visita comentada a l’exposició a càrrec de l’actriu i narradora Jordina Biosca, el pròxim 24 de març, o bé dues sortides a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, de Sabadell (16 de febrer) i al Parc del Foix, amb el guiatge del geòleg Manu Gómez (16 de març). I com que l’exposició té una clara intencionalitat didàctica i s’adreça també al públic escolar, s’ha creat l’activitat “Fossilitzem-nos”, adreçada expressament als grups escolars de primària i secundària.

5. El Miocè

El Miocè fou una època del Terciari superior, compresa entre l’Oligocè i el Pliocè. Es va iniciar fa 23 milions d’anys i va finalitzar fa uns 5 milions d’anys. L’anglès Charles Lyell, un dels pares de la geologia moderna, fou qui batejà aquest període amb aquest nom. Miocè prové dels termes grecs meion (menys) i kainos (nou) i Lyell va voler unir-los per fer referència a l’escassa diversitat d’invertebrats marins d’aquesta època.

A Catalunya, l’exponent més gran del Miocè és la depressió del Vallès-Penedès, amb una gran riquesa fossilífera. Aquesta depressió és una fossa tectònica estreta paral·lela a la costa mediterrània i canalitzada per les serralades Prelitoral i Litoral. A principis del Terciari (fa uns 60 milions d’anys), amb els Pirineus elevant-se, el Vallès formava part de l’antic massís catalano-balear. D’ell en derivaven rius que anaven deixant sediments a l’antic mar creant deltes que actualment formen els relleus de Sant Llorenç de Munt i Montserrat.

Més tard, durant l’Oligocè i el Miocè (fa uns 30 milions d’anys), es van produir diferents fractures o falles que van dividir tota la zona en diferents parts. El bloc central, corresponent a la depressió, es va ensorrar, mentre que els laterals (serralada Litoral i Prelitoral) van quedar elevats.  Durant tot el Miocè, els rius i torrents procedents d’aquestes muntanyes van transportar sediments que van anar omplint la depressió fins a convertir-la en una plana. A les parts més deprimides es van formar petits llacs en els quals es van formar carbonats i guixos com els de Vilobí del Penedès.

6. El Penedès durant el Miocè

Els terrenys on es van trobar els fòssils del sireni, a Olèrdola. Foto: Vinseum

Al Penedès, durant el Miocè, el mar va crear cinc zones ben diferenciades: els ambients profunds, els esculls de corall, les zones litorals amb sediments carbonàtics, les zones litorals amb sediments terrígens i els manglars.

Els ambients profunds ocupaven l’actual plana del Penedès, per on avui dia transcorren les principals vies de comunicació. Eren les zones ocupades per les aigües més profundes de la badia, tot i que no superaven els 200 m. El Garraf més meridional era ja mar obert.

Fa 16 milions d’anys els esculls de corall es trobaven en una franja estreta que avui és la serralada Litoral, des d’Avinyó Nou fins a Calafell. De fet, aquells esculls van donar lloc a roques riques en calç que avui s’exploten en diverses pedreres. Durant el Miocè aquests esculls eren ecosistemes submarins formats per colònies de coralls i algues, eren organismes que necessitaven un clima càlid, llum solar i aigües tranquil·les i netes, per això es dedueix que en aquesta zona no hi havia cap desembocadura de riu.

Les zones litorals amb sediments carbonàtics eren zones poc profundes, de suau pendent cap al mar, en les quals es van anar dipositant sediments formats per closques de mol·luscs (cargols i petxines), d’altres organismes marins (eriçons) i també restes calcificades d’algues vermelles coral·lines. Al Penedès de fa 16 milions d’anys aquests sediments es trobaven principalment a prop de l’actual Garraf.

En canvi, a les zones litorals amb sediments terrígens s’acumulaven sediments que provenien de les desembocadures dels rius i que es distribuïen per la força de les onades i de les marees. Hi vivien una gran diversitat de mol·luscs (cargols i petxines). Els ambients litorals estaven relacionats amb l’existència d’una gran plana emergida on vivien avantpassats dels elefants i dels cavalls actuals. Aquesta plana, fa 16 milions d’anys, ocupava el nord de l’actual depressió del Penedès i gairebé tota la depressió del Vallès.

Finalment, la zona de manglars era un ecosistema tropical o subtropical, d’aigües molt poc profundes, tranquil·les i de baixa salinitat, amb arbres amb arrels submergides. Eren un refugi de cria i creixement de molts organismes: ostres, crancs, cargols, taurons, peixos, amfibis, mamífers com el sireni… Al Penedès, durant el Miocè, aquests manglars es trobaven vorejant l’antiga línia de costa.

7. “Aquí es destinen pocs recursos als museus”

Foto: Quagga

Ramon López, propietari i escultor de Quagga

L’empresa que ha fet la reproducció del sireni a mida real és Quagga, establerta al barri Romaní (Sant Martí Sarroca). El vilanoví Ramon López n’és el propietari i escultor i treballa, sobretot, fent reproduccions i reconstruccions de tota mena d’animals i éssers humans. Des del Penedès ha creat figures per a desenes de museus i zoològics d’arreu d’Europa, Amèrica del Nord i Àsia.

Com arriba un biòleg a construir figures d’animals i humans?
Vaig estudiar Biologia, però sempre m’havia agradat pintar, esculpir i tallar. De fet, ja de petit havia anat a l’Escola d’Art de Vilanova i la Geltrú. Quan vaig acabar la carrera no em veia treballant en el camp de la biologia i vaig entrar a treballar en el que ara és l’Institut Català de Paleontologia, a Sabadell. Allà vaig començar a fer restauracions de fòssils i algunes escultures fins que al 93 em vaig instal·lar pel meu compte. Com que m’agraden els animals, he orientat molt la feina cap aquí.

Cal documentar-se molt abans de fer una reproducció?
En la major part de reconstruccions científiques d’animals extints tenim un comissari o responsable científic, que ens assessora per als detalls més específics. Com més rara és l’espècie i més concret és l’encàrrec, més necessitat hi ha d’aquest comissari. En el cas del sireni, per exemple, hi havia un assessor i plegats vam estar discutint i estudiant l’anatomia del mamífer, com exposar-lo, etc. Quan l’encàrrec és de figures molt més genèriques, ja tenim prou coneixement per fer-la sense comissariat.

Com va ser el procés d’elaboració del sireni?
Normalment el primer que fem és una maqueta amb plastilina idèntica a com serà la figura i, si agrada, fem un motlle amb silicona que ens serveix per fer la peça de resina ignífuga. A vegades, amb figures molt grans o pressupostos ajustats el que fem és fer la peça directa sobre la resina de poliuretà, és a dir, prescindint del motlle. En ell cas del sireni el que vam fer va ser una tècnica mixta: el cos, la cua i les aletes les vam fer amb peça directa i el crani amb motlle. Vam treballar durant un mes i mig per fer-lo.

On podem veure figures fetes per la teva empresa?
Sobretot treballo per a museus naturals, tot i que també he fet alguns treballs per a zoos i aquaris. Bàsicament treballem a Europa, sobretot a Alemanya, Àustria i Suïssa, perquè són països amb una densitat de museus important, tot i que també hem fet feines a França, Bèlgica, els Estats Units, Mèxic, els Emirats Àrabs…

I a Catalunya i a l’Estat espanyol, hi treballeu gaire?
A Catalunya tenim figures al museu paleontològic de Sabadell, al Cosmocaixa, al zoo de Barcelona, al Dinosfera de Coll de Nargó… Però treballem més per Europa perquè aquí hi ha molt pocs recursos destinats a cultura.

8. La col·lecció de paleontologia del Vinseum

Lluís Via, va ser l’iniciador de la col·lecció de paleontologia del museu. Foto: Vinseum

La col·lecció de paloeontologia del Vinseum està formada per 4.700 registres, majoritàriament de fòssils trobats a l’àrea del gran Penedès (més del 80%) d’èpoques geològiques diverses i inclou també sis holotips: tres coralls, dos crancs i el sireni. Es tracta d’una de les col·leccions de patrimoni paleontològic més importants del país.

Tota la col·lecció està inventariada, catalogada informàticament i és accessible pels investigadors. Va ser iniciada als anys 30 del segle XX pels seminaristes Lluís Via i Pere Martínez, que recullen la idea del doctor Josep Estalella i creen el Museu Geològic Comarcal, aportant-hi ells mateixos fòssils trobats a la comarca.

Aquest museu primer es va situar en unes golfes de la rambla de Nostra Senyora, després es va traslladar en una biblioteca particular a la plaça de Sant Joan i durant la Guerra Civil es va confinar a l’Estació Enològica, on Cristòfor Mestre i Pere Giró se’n van fer càrrec. Finalment, l’any 1949 la col·lecció se cedí al Museu de Vilafranca.

 

9. La història del sireni ens permet explicar la formació del Penedès

Entrevista a Manu Gómez, geòleg i un dels comissaris de l’exposició “Sireni & Co. De quan el Penedès era un mar”

Què fa que el sireni del Vinseum sigui especialment important?
El que el fa interessant és l’estat de conservació del fòssil. Tenim un crani molt ben conservat, una mandíbula pràcticament sencera i gran quantitat de costelles. Aquest tipus d’organismes es classifiquen en funció de la qualitat dels fòssils i de l’estat de conservació de la troballa. Com que la qualitat és molt bona, s’ha pogut definir una espècie concreta de sireni que es diu Metaxytherium catalaunicum.

I per això se’n diu holotip?
Exacte. Quan a partir d’un fòssil pots definir una espècie nova, aquest es converteix en holotip i ha d’estar conservat en un museu perquè qualsevol científic pugui tenir-hi accés.

El sireni també té una protuberància que el fa especial…
A banda de l’estat de conservació, hi ha dos aspectes més que el fan especial: la manera com es va trobar i la protuberància que té a la mandíbula i que sembla ser deguda a una malaltia que devia tenir l’animal en vida. Segons diferents metges que l’han estudiat, podria tractar-se d’un tumor no gaire agressiu.

Què en sabem de la vida del nostre sireni?
Per saber com era i com vivia, ens fixem en algun organisme actual que s’hi assembli molt, en aquest cas els manatís i els dugongs. Sabem, per exemple, que tenia la cua d’una forma semblant a una balena, que vivia en mars tropicals, al voltant de la costa, i que s’alimentava de plantes semblants a la posidònia.

I com era el Penedès de fa setze milions d’anys?
La història del sireni ens permet explicar la història del nostre territori. Quan ell vivia aquí és quan es va formar el Penedès. Lògicament no era com el coneixem ara, però sí comencen a aparèixer les principals característiques: una zona plana envoltada de muntanyes, un terreny on avui plantem vinyes, fem mineria, explotem els recursos…

Sabem que el Miocè va ser el moment de la història geològica en què el mar va arribar força lluny terra endins, perquè trobem sediments marins miocens a Cerdanyola del Vallès. Això vol dir que en aquella època la llengua de mar entrava pel Penedès i s’endinsava, com a mínim, fins a allà. Una bona part del Penedès estava cobert per aigua, Vilafranca era una zona de mar profunda (mai amb més fondària de 200 m) i a mesura que s’anava cap a la línia de costa, les zones de mar eren menys profundes (Sant Sadurní, Sant Llorenç d’Hortons). A la serralada Litoral, on avui hi ha les explotacions de pedra (Clariana, Calafell…), hi havia esculls de corall i a partir d’aquí cap al sud era mar obert. També hi havia una part important de la plana penedesenca on mai va tocar el mar (els Hostalets de Pierola).

Tots els fòssils marins que trobem al Penedès són de fa 16 milions d’anys?
Si els trobem per la zona de plana, sí, són del Miocè i tenen alt voltant d’aquesta edat. Però si els trobem a la serralada Prelitoral, segurament seran del Cretaci, molt més antics, de fa més de 100 milions d’anys.

Hi ha més sirenis amagats pel Penedès?
I tant! Algunes vegades anant per les muntanyes o vinyes de la comarca pots trobar algun fragment molt petit de costella o de crani. S’han trobat petites restes de sireni per Ribes, els Monjos, la Múnia, Subirats… No és un fòssil estrany de trobar, el que és difícil és localitzar-ne un de tan gran i ben conservat com el del Vinseum.

Amb quins animals marins convivia el sireni?
Els fòssils més habituals que trobem són mol·luscs (petxines i cargols). A l’exposició es pot veure alguna petxina semblant a una vieira, grossa i vistosa, i altres que són importants perquè tenen relació amb llocs del Penedès. Hi ha una petxina de cargol, per exemple, que es diu Tíbia dentata dordariensis en honor a Ordal, el lloc on la van localitzar. També hi ha eriçons de mar de diferents formes (plans, acampanats i arrodonits). N’hi ha altres de més complicats de trobar, com tota la família de crancs. Els més vistosos que tenim al Vinseum són les gambes (upogèbia), que es van trobar a Vilafranca. El que també es troba sovint per aquí són dents de peix, i entre aquestes les més espectaculars són les de megalodon, una espècie de tauró.

Així, al Penedès també hi havia taurons?
I tant! Hi havia diverses espècies de taurons, però la més espectacular era el megalodon, un tauró gegant, gran com un camió tràiler. A l’exposició es pot contemplar una dent incompleta, que si fos sencera faria un pam.

Petxines, eriçons, gambetes, taurons, sirenis… Déu ni do amb la fauna marina.
De l’etapa geològica del Miocè, la zona del Penedès és molt important, tant pel que fa al registre fòssil marí com al continental.

1 COMENTARI

  1. Enhorabona per la feina que feu a Quagga.
    És extraordinari el realisme d’aquestes obres d’art. Un art necessari i pedagògic per remoure les consciències i situar l’ésser humà dins la biosfera com a resultat de l’evolució.
    Felicitats!
    Bon reportatge de la Fura.

FER UN COMENTARI