Se’n va i no torna

0
235

Dimecres hi va haver al Parlament de Catalunya el debat sobre política general. A banda de la dialèctica habitual que s’hi va establir –uns amb major eloqüència que altres–, el president Torra va enfilar un seguit d’exemples que valdria la pena que tothom tingués present per adonar-se de la magnitud de la tragèdia que suposa el dèficit fiscal per al nostre país. Perquè els últims anys s’ha parlat molt d’independència, de com aconseguir-la o aturar-la, del referèndum, de si som més o menys del 50%, però s’ha deixat massa de banda el que és essencial. Més enllà de qüestions estètiques, independència per a què?

A Catalunya hi ha una bossa important de població que no se sent gens temptada per aquesta opció política. Per les seves arrels familiars, per una qüestió de cor, per no trencar amb l’statu quo, per por a un futur que creuen més incert en el nou estat que amb l’actual…, pel que sigui. Però també són molts els catalans d’arrel castellana que han vist –astorats– com Espanya està tractant Catalunya. Amb presos polítics, a cops de porra, bloquejant tota acció de govern que pugui millorar el benestar de la ciutadania (llei de pobresa energètica, llei d’igualtat entre homes i dones, llei de canvi climàtic, impostos sobre dipòsits bancaris, sobre les centrals nuclears, sobre els pisos buits…). Espanya ni fa ni deixa fer.

Amb quatre dades comptades hom pot flairar quina mena de país seríem sense el jou de les espanyes. 16.500 milions de dèficit fiscal anuals, l’equivalent al 8,4% del PIB. O dit d’altra manera, 40 milions d’euros que se’n van cada dia de Catalunya i que no tornen. 40 avui, 40 demà, demà passat, l’any que ve, l’any passat, fa deu anys, en fa trenta. Suma y sigue. O resta. Què es podria fer amb aquests diners? Moltes coses. Amb tres dies i mig sense dèficit fiscal es podria pagar un hospital de referència com el Moisès Broggi; amb un dia sense perdre el 8,4% de la riquesa del país es podrien abaixar el 30% les taxes universitàries (que són de les més cares que hi ha); amb dues setmanes sense espoli fiscal s’acabarien tots els barracons escolars a Catalunya. Amb un any, la despesa social de la Generalitat es podria equiparar a la mitjana europea. No és, doncs, una qüestió de banderes. O no només. Per pensar-hi.

FER UN COMENTARI