Hem viscut una setmana de vagues a Catalunya. No han estat massives, no han paralitzat el país, però deunidó el soroll que han fet. Primer van ser els metges i metgesses, a partir de dilluns, amb un seguiment força gran als ambulatoris i no tant als hospitals, i dijous s’hi va sumar la resta del funcionariat, amb un seguiment més residual i afectació en bombers, mossos, mestres, etc. Els estudiants, sobretot universitaris, sí que s’hi van sumar de cor.
Les retallades que hi va haver a partir de 2009, que van contribuir a transformar la crisi econòmica en una crisi social que encara perdura, i que va per llarg, no s’han revertit. Les ha patit tothom, empresa pública i empresa privada, i en la majoria de casos els sous –si és que hi són– no han tornat als nivells de fa una dècada. El funcionariat encara reclama les pagues extres que se’ls deu dels anys 2012 i 2013. Però no és aquest el tema important. Els facultatius, que han estat tota la setmana de vaga –i això té mèrit, perquè la part proporcional de sou que se’ls descomptarà, courà– reclamen beneficis que són no només per a la seva butxaca sinó per a tota la societat. A la precarietat dels contractes associats se suma la càrrega de feina que tenen els metges de capçalera. N’hi ha que poden arribar a fer 50 visites al dia, com denuncien en alguns casos. Quin servei li poden donar, al pacient 48? I al 49? I al 50%?
Les seves reclamacions són de justícia. No es pot exigir set minuts de mitjana per pacient. La salut és un pilar bàsic de l’estat del benestar. La qualitat del servei que dona és un indicador clar del moment en què ens trobem. Si no hi ha recursos per tenir uns serveis sanitaris i assistencials de primer nivell, amb el 39% del pressupost de tots els departaments de la Generalitat, és que hem estat vivint en una ficció, en una bombolla d’irrealitat. La Generalitat ha d’entendre que la reivindicació és essencial. Ha de passar per sobre d’altres prioritats. Encara que l’aixeta per finançar-ho estigui tancada a pany i forrellat.
