Testimoni d’una afectada de TOC

0
198

Tinc 18 anys i pateixo Trastorn Obsessiu Compulsiu. Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no i puc arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la pell. M’ajuda la mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola m’aclaparo. Ella m’ajuda a acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La mare me les va arribar a embenar perquè sagnaven del desgast i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no fer-ho. Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Puc estar-hi mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al lavabo dos rotlles de paper higiènic, que gasto en poques hores. El pare va haver de fer-me un lavabo dins l’habitació perquè m’hi passo moltes hores i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica l’angoixa. És meu, no hi entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents, si no recordo per on he començat a rentar-les, he de tornar a començar. Gasto un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi han pogut posar alguna cosa dins. Recullo la roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida mirant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut… I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar quan he de sortir amb la família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les necessitats en lavabos públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el lavabo aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant de tanta angoixa que em crea, prefereixo quedar-me a casa.

Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res, no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no soc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la família, em sento molt merda i penso que, si no hagués nascut, la meva família seria més feliç. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Soc una covarda. Ja no vull lluitar. Si em morís, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro
El Vendrell

FER UN COMENTARI