Una poma podrida (I)

1
225

Per què una poma podrida en un cistell ple fa més mal que tot el bé de déu que poden fer les que són bones? Per què la podridura creix amb la pressa de la carabassera? Per què una deformitat lingüística s’escampa sense aturador arreu i alhora es fa passar per correcta i progressista? Després de rumiar-m’ho una mica o molt, he conclòs que la natura és com és, i no hi ha més cera que la que crema –la qual cosa respondria a les dues primeres preguntes–; que la ignorància atresorada per incompetents amb una trona enganxada al cul és una plaga –que cal combatre perquè ens hi juguem la feina feta i la pròpia dignitat–, i això respondria a la tercera.

Aquells que es pensen que fent servir un discurs “políticament correcte” són més conscients i més considerats, per exemple, del problema de la visibilitat de la dona van errats. Per començar, de fet, no sé ben bé què deu voler dir això de “políticament correcte”, percebo un poti-poti d’expressions i usos lingüístics que han perdut el nord i que allà on es deixen sentir s’acaba trobant una llengua inadequada i de laboratori completament desvinculada de la llengua natural que va en contra de les estructures bàsiques d’aquesta.

Una de les pràctiques d’aquest credo tan à la page és aquesta fal·lera pel desdoblament –de gènere. A Sabadell ja hi ha una plaça batejada com La Plaça de les Àvies i els Avis; els polítics s’adrecen públicament “als catalans i les catalanes”; els mestres acompanyen els nens i les nenes… Ens hem begut l’enteniment? Gramaticalment, les àvies estan incloses en els avis; les catalanes, en els catalans i les nenes, en els nens. L’Ajuntament de Barcelona també segueix aquesta comitiva ridícula i en comptes de retre un homenatge –mot “androcèntric”, es veu–, ara ret un donanatge si va dedicat a una dona. I què més? Quan al 1969 l’home va arribar a la Lluna tothom va entendre que s’estava dient que l’humà hi havia posat el peu per primer cop, i no pas que es tractava d’una persona de sexe masculí. Quan trobo una carta o un correu amb l’encapçalament  Benvolguts/des, amics/gues…, les ganes de llegir em baixen fins a la sola de les sabates. I tot plegat per culpa d’una confusió entre gènere i sexe. Ha de quedar més clar que l’aigua que quan parlem de gènere no parlem de sexe. El sexe és un fet biològic i el gènere, un fet històric i gramatical. És senzill, oi? Doncs com s’ha arribat a embolicar la troca! Hi ha llengües que fan servir el gènere femení per a generalitzar, és a dir, per a fer referència a un grup de persones que inclou tant homes com dones, i això no vol pas dir que les comunitats de què formen part siguin més justes que la nostra, perquè canviant les paraules no es canvia la societat.

Ara, com a experiment científic, deixo una cadira molt a la vora d’un llit tancats durant uns dies a la meva cambra. Si fossin ambdós, de sexe femení i masculí respectivament, haurien de criar, oi? Ho comprovarem a la tornada.

1 COMENTARI

  1. Agnes,el tema fameni va sorgir (una poma podrida) quan els politics es van donar compta de que el vot de la dona era tant important com el del home, i si no recordo malament va sorgir del pais vasc on ho vaig detectar per primera vegada. Ben cordialment…

FER UN COMENTARI