Uu cop més ens volen “salvar” violentament

0
84

És evident que hi ha dues visions del que es vol que sigui Catalunya: una part d’Espanya sotmesa a les elits que la controlen (sigui perquè es vol això o sigui perquè es pensa que no hi ha més remei) o un país independent que pugui fer el seu camí encara que s’equivoqui, però cansat de no poder desenvolupar tot el seu potencial. Fins aquí, res que no sapiguem des de fa molt de temps.

El que s’està posant en relleu en aquesta fase del procés d’emancipació de Catalunya és que la gran diferència entre les dues visions –que se suposa que totes dues volen el millor per a Catalunya i la gent que hi vivim– no és tan sols en l’objectiu final sinó, sobretot, en la manera d’aconseguir-lo. Els partits polítics que creuen que el millor per a Catalunya és seguir dins d’Espanya (PP, PSOE/PSC, C’s i extrema dreta) estan disposats a utilitzar la violència de tot tipus (judicial, econòmica espantant les empreses, policial, presons, la por escampada pels mitjans de comunicació, grans multes, coaccionar els funcionaris, dir mentides, deixar fer als “incontrolats”…) per aconseguir-ho; el fi, que és la “unitat d’Espanya”, justifica els mitjans, com s’ha vist clarament en tot un seguit d’actuacions d’abans i de després de l’1 d’octubre. Segueixen la vella pedagogia que la letra con sangre entra, encara que facin mal; volen “salvar” Catalunya, encara que l’hagin de matxucar en tots els sentits.

En canvi els que volem que Catalunya pugui decidir el seu camí no estem disposats a sacrificar-la per aconseguir-ho; la volem viva, pròspera, lliure. Per això no volem cap violència ni res que hi pugui fer pensar. Tindrem “paciència, perseverança i perspectiva”, com va dir el President Puigdemont, però sempre preferirem –com la mare que es disputava un fill amb una altra a qui el rei Salomó proposava de partir-lo pel mig– que Catalunya no pateixi i vagi fent la seva via, que se’n sortirà si treballem plegats i amb ganes. Perquè tenim ja la República, encara que per desenvolupar; d’això en sabem molt la gent del Penedès, que ja tenim la vegueria però encara no s’ha concretat sobre el terreny.

Hem passat uns dies de desconcert, però comencem a veure que la lluita no violenta per tots els mitjans, a dins i a fora del país, si la fem units, s’imposarà. Ells són els que porten la por; nosaltres hem de ser els que portem la il·lusió i l’empenta, encara que a curt termini sembli que ens guanyen, convençuts que tal com fem el camí serà el lloc on arribarem.

Jordi Cuyàs Soler

Vilafranca del Penedès

FER UN COMENTARI