Volia ser mestra

0
197

Hi havia una vegada una nena filla de la Guerra Civil Espanyola i d’una postguerra que li van escurçar els vestits, els àpats i els somnis. Volia ser mestra. Ha viscut sempre a Sant Joan de Mediona i per les seves mans –literalment– han passat força generacions, la meva inclosa. Enfilalls de vailets hem vist com parla, hem sentit com mira, hem notat com es mou, hem respirat com escolta i hem tocat els seus silencis.

A la meva migrada memòria hi retinc els subjectes i els predicats més rellevants, per això ella hi és. Però allò que en confirma el caràcter extraordinari és el fet que jo només sigui una més d’entre tots aquells que ja som un tram de la seva biografia.

Un dia vaig acompanyar un grup de nens a casa seva perquè l’entrevistessin com a testimoni de la postguerra; duien una sèrie de preguntes escrites que gairebé ni va caldre que acabessin de formular-li: tenia una traça especial a fer relat i captar l’atenció del públic que aviat va començar a tenir les boques badades i els ulls esbatanats. Abans d’arribar a ca seva, però, els vaig deixar anar que era molt modesta i potser els diria que ella no sabia gran cosa i que tal vegada no els sabria respondre allò que li preguntessin. Quan varen ser tots davant seu, quina va ser la sorpresa dibuixada en les seves cares quan varen sentir que els deia justament allò que jo els havia avançat una estoneta abans. Si la saviesa es troba en la humilitat, segons el proverbi… Volia ser mestra. Amb una veu clara i serena els va explicar com a voltes no tenien res més per menjar que unes quantes guixes, i al damunt no estaven soles sinó que cadascuna anava acompanyada d’un hoste, el corc, el qual s’havien d’entretenir a mirar de treure abans de degustar aquell menjar tan “suculent”. I si un dia hi havia sortosament algun tall de carn, no arribava per a tothom i ella havia de sucar pa amb l’olor.

La paciència li vessa pels ulls i s’encomana als del costat: deu ser això la transmissió del saber? La transmissió de l’enteniment. Perquè allò que és el mestre és més important que allò que ensenya.

Volia ser mestra. I les penúries d’aquella època van fer que hagués de desar el desig d’anar a estudiar a Barcelona a l’últim calaix de la calaixera dels “M’hauria agradat de…”. Tanmateix, no és imprescindible haver passat per la universitat per ser un bon mestre –ella n’és la prova vivent. L’art té quelcom d’innat, i ja deia Ciceró que una cosa és saber i una altra saber ensenyar, essent aquesta darrera tot un art. Un art que parava a la taula del menjador de casa seva, en les classes que oferia a tots aquells que ho necessitessin.

Volia ser mestra, la Maria de ca l’Esteve, i ho ha sigut. La petjada que deixa, es veu on comença però no pas on acaba.

FER UN COMENTARI