I ella va dir “no vull”

0
718

Totes ens vam quedar esfereïdes quan ella va dir amb aquella intensitat i tant de sentiment que als seus 73 anys encara no havia après a dir no i que aquell dia, entre nosaltres i pel que feia al tema que ens ocupava, era la primera vegada que se sentia preparada per fer-ho obertament, sense excuses i paradoxalment –deia– sense culpabilitat.

Un cop ho va haver deixat anar es va començar a mostrar emocionada i va entrar en una mena d’eufòria continguda que feia que expressés sense filtres la seva alegria i deia coses com que no es podia creure que ho hagués aconseguit tan fàcilment, de manera tan natural, sense recança.

Al cap d’uns minuts va aquietar-se i va comentar que li semblava mentida sentir-se de cop i volta tan alliberada, lleugera i còmoda. Ho vam estar parlant uns minuts. Ella va agrair que hagués ocorregut en un entorn de confiança, que fóssim nosaltres les persones que l’acompanyéssim en aquell moment i, sobretot, que ens ho prenguéssim tot plegat d’aquella manera: acollint-la, comprenent-la, acceptant el que ens comunicava i deixant la porta oberta per si més endavant canviava d’opinió.

Tot seguit va reflexionar sobre allò que acabava de succeir. Va dir que tenia la sensació que aquell “no” seria el primer de molts altres. Va verbalitzar, adonant-se que es tractava d’una cosa important, que sentia com una mena de canvi de xip en el seu interior que li feia intuir que aquella barrera havia desaparegut.

En aquell moment totes ens vam sentir molt a prop d’ella i vam ser conscients que nosaltres també tenim dificultats, tot i que cada cop menys, afortunadament, per dir “no vull” o “no em ve de gust” quan no volem o no ens ve de gust. I una vegada més vam constatar com els moments d’intimitat i complicitat entre persones que es tenen confiança desemboquen en situacions que els permeten fer-se de mirall i, per tant, aprendre unes de les altres.

FER UN COMENTARI