Divendres passat, Mn. Josep Ruaix i Vinyet va rebre el primer Diploma de col·laborador distingit que ha instituït la Secció Filològica de l’IEC. Que sigui la primera edició d’aquest reconeixement és, segons el meu parer, tant una deferència justa, necessària i oportuna per la tasca duta a terme per l’insigne lingüista com un dubtós intent de compensació per no haver-lo incorporat mai a l’entitat que ara l’homenatja.
Jo no soc ningú –pobre de mi, això és evident–, però no he entès mai com és que un erudit de la seva envergadura, un especialista en la matèria de les seves dimensions i un defensor de la nostra llengua del seu calibre no hagi estat mai cridat a formar part de la nostra acadèmia. Ell mateix, en el concís i brillant parlament d’agraïment per la menció, ja ho aclaria i resumia bé amb el títol d’aquest meu comentari.
Ruaix és el meu –i de molts milers de persones més– mestre de capçalera. A les acaballes de la llarga nit del franquisme, sort del seu Català en fitxes per a poder estudiar la nostra rica, pulcra, preciosa però dissortada llengua. Quan no hi havia res més, sort que hi havia en Ruaix. En el meu cas, al damunt, encara més, perquè no soc filòleg; en l’aprenentatge del català soc autodidacte.
El que sí que soc, també, és un ferm defensor de les seves tesis i tenaç partidari de la seva causa. El dia abans de rebre el guardó, Assumpció Maresma i Jordi Badia li feien una entrevista molt interessant a Vilaweb, de la qual he extret els fragments que us transcric a continuació, fragments que deixen ben clara la seva posició respecte a algunes de les qüestions més controvertides de la normativa actual (les atapeeixo per estalviar espai):
“La normativa hauria d’afavorir la llengua genuïna que encara ens ha arribat.
”L’ús de per i per a davant infinitiu [és un dels aspectes importants de la meva aportació a la Gramàtica oficial].
”A l’Institut, mirant de ser realista, li proposo que recuperin uns quants diacrítics que es veuen molt necessaris. Primer de tot, el d’ós. Vénen i venen, que són dos verbs molt usuals; com també véns-vens. Un altre és fóra i fora, fàcils de confondre. També féu (passat) i feu (present o imperatiu); mòlt–molt i mòlta–molta. Afegim-hi mora i mora. I finalment, nét i néta, que també trobo molt necessaris.
”Sempre m’he considerat fabrià d’esperit. Per això sempre penso: què faria Fabra ara? ”La llengua evoluciona, i això ho hem d’admetre. Totes les llengües vives evolucionen.” Fabra sempre deia que havíem de pensar què seria la llengua catalana si no haguéssim tingut la decadència i, actualment, la influència del castellà –i de l’anglès també, però sobretot del castellà.
”La SF de l’IEC, en aquests moments, crec que accepta massa canvis. […] Alguns són absolutament necessaris i estan molt bé, però en alguns altres crec que s’han precipitat, que haurien d’haver esperat.
”El que em sap més greu és que hagin admès de modificar regles que eren considerades essencials. Per exemple, admetre telefonar transitiu. Jo crec que telefonar-li és la forma genuïna. Fa anys i panys que lluito per dir a la gent que no s’ha de dir telefonar-lo, sinó telefonar-li. I ara em desmenteixen. Això desmoralitza.
”En la gramàtica de l’any 2016 també s’admeten coses a què Fabra s’havia oposat totalment, com ara el canvi de preposició davant d’un infinitiu. Allò de “Tinc interès en una cosa”, però “Tinc interès a fer tal cosa.” Fabra s’hi feia fort. I ara resulta que ja toleren que es digui [“Tinc interès en fer tal cosa”].
”Els neologismes, bé, perquè són necessaris: autocaravana, porexpan, led… Això ho admeten totes les llengües. En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma. I, a propòsit d’això, tampoc no m’agrada que en la gramàtica del 2016 no usin mai, mai, mai la dicotomia “correcte”-“incorrecte”. Tot és “adequat”, “propi d’aquest parlar”, “nivell culte”, “nivell col·loquial”… Això és només descriure la realitat, però no fas el paper de gramàtic normatiu.
”Fer una gramàtica descriptiva d’una llengua malalta és molt perillós, perquè poses davant de tothom unes solucions que són incorrectes. Però, com que es diuen…
”El terme internet s’ha d’admetre perquè es tracta d’una cosa nova i necessita un nom. Potser gorro també, perquè no hi ha cap paraula que ens vagi bé per a anomenar aquesta peça, com en el seu temps es va admetre guapo, també un castellanisme. Però hem de ser molt curosos. No correm a admetre solucions no genuïnes si ja tenim alternatives que ens han funcionat bé sempre.”
No puc estar-hi més d’acord. Amb totes (malgrat que trobo massa complex l’ús ortodox de per i per a). Curat com estic d’espants i de ser titllat de purista, comparteixo de dalt a baix totes les seves tesis, que tristament cada vegada s’allunyen més de les disposicions adoptades per la màxima autoritat en la fixació de la llengua.
No descarto ampliar cadascuna –o algunes– de les seves asseveracions en posteriors articles meus d’aquesta secció, a través dels quals pugui explicar la meva visió d’aquestes controvèrsies que, repeteixo, coincideixen absolutament amb les del gran lingüista que m’afalaga extraordinàriament –en privat– tractant-me d’amic.
Soc disciplinat i acato les ordres de l’IEC, i ho ensenyo als meus alumnes tal com l’acadèmia mana. Però la crítica, en definitiva, és una forma de lleialtat.
Que tingueu un bon Nadal i un venturós any nou!
