Clàssics del Nadal

Charles Dickens (1812-1870), un dels escriptors anglesos més coneguts de tots els temps, va publicar l’any 1843 el clàssic dels clàssics de la literatura nadalenca, A Christmas Carol (Cançó de Nadal), una novel·la curta que el cinema ha immortalitzat amb diverses adaptacions i que transmet a la perfecció la idea de l’esperit nadalenc. L’autor d’altres obres mestres com David Copperfield, Grans esperances, Oliver Twist i Història de dues ciutats aborda la història d’un ancià avar, cruel i malcarat que la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes, que l’acompanyaran a veure el seu passat, present i futur. El del passat el durà a la seva infantesa, per estovar-li el cor; el del present el portarà a veure com el noi que té martiritzat a la feina, malgrat ser pobre, viu un Nadal en família i amb bon ambient; i el del futur li mostra com serà la seva mort, tot sol. Al protagonista, que ja té un nom de sonoritat tan desagradable com és “Scrooge”, aquestes visions l’espanten i fan que, com en els contes infantils de prínceps i princeses, acabi bé: ell canvia i acaba ajudant el seu treballador.

D’ambient gòtic, quan la revolució industrial ja estava consumada, Cançó de Nadal té un rerefons de crítica a les injustícies d’un capitalisme incipient, que aguditza les diferències socials i de classe, que promou l’excés de treball i que conflueix en unes condicions de vida pèssimes, també entre la infància. Una temàtica que ja havia abordat anteriorment a Oliver Twist, la segona novel·la de Dickens.

Mantenint-nos en la literatura universal del segle XIX, hi ha tres autors que haurien de ser de capçalera que han abordat en els seus contes la temàtica nadalenca: el nord-americà Mark Twain (1835-1910), el danès Hans Christian Andersen (1805-1875) i l’escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894).

Twain (autor de Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Hucklebnerry Finn) va posar-se en la pell de Santa Claus per escriure una carta molt dolça a la seves filles, en la qual, amb un to infantil, respon a les cartes que li havien enviat. Hi toca temes recurrents, per exemple: “he baixat per la xemeneia de casa vostra a mitjanit quan estàveu adormides… i us he fet un petó a cadascuna, també perquè sou bones nenes, ben educades, amb bones maneres i les més obedients que mai hagi vist”.

El to educatiu, moralitzant, apareix quan informa que acaba d’enviar l’últim lot de mobles de cuina per a nines a una nena pobra, i que li pot escriure “amb lletra clara” dient-li que “estic encantada que tinguis aquests mobles, perquè els necessites més que jo”.

Andersen és autor de contes clàssics de la literatura infantil com La sireneta, L’aneguet lleig i El soldadet de plom. I, esclar, també va escriure diversos contes nadalencs, entre els quals L’arbre de Nadal, la història d’un avet que mentre va creixent al bosc, veu com cada any talen avets grans per endur-se’ls a passar el Nadal en alguna casa. I ell també ho vol. Un dia s’assabenta que també els engalanen amb llums i ornaments, i s’imagina com seria ell si ho tingués. Fins que arriba un hivern en què li toca a ell. El conte, si es vol ecologista, és tant una crítica a l’absurditat de tallar arbres, als quals els ha costat molts anys de créixer, per fer-los servir només durant unes quantes setmanes, com al fet de no viure el dia i de voler créixer més de pressa del compte.

L’autor de L’illa del tresor o L’Estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, RL Stevenson, va publicar dues històries breus, inquietants, al llibre Un regal de Nadal. A Markheim, un home entra a una botiga d’antiguitats per comprar un regal de Nadal i es converteix en un assassí; Olalla és una història d’amor apassionat i desamor, protagonitzada per un oficial anglès.

La literatura catalana va estar en crisi ben bé 300 anys. Fins que la Renaixença de la segona meitat del segle XIX va aturar aquest lent declivi i la va situar al nivell de qualsevol altra literatura europea. Hi ha tres noms que són cabdals en aquesta època: Jacint Verdaguer (principalment en poesia), Àngel Guimerà (sobretot en teatre) i Narcís Oller (en narrativa). A partir d’aquesta època i fins als nostres dies, escriure almenys un poema de Nadal ha passat a ser quasi quasi una obligació entre els escriptors catalans. I si no és un poema, serà un conte. O més d’un.

Mossèn Cinto (1845-1902), per exemple, considerat el pare de la poesia i de la llengua catalana moderna, i també principal autor de la Renaixença, va escriure Cançó de l’estrella, que és una mostra de la recuperació de les tradicions vinculades a la religió, tal com manaven els cànons dominants del conservadorisme literari i polític de l’època. L’anomenat “poeta del poble” (com el qualificà el també poeta renaixentista mossèn Jaume Collell) va ser molt popular; va saber connectar amb el poble amb un vocabulari proper a la gent, abeurat de fonts antigues però posat al dia, polit d’interferències del castellà, i culte, malgrat la manca de normativització de la llengua.

CANÇÓ DE l’ESTRELLA

Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l’estel del matí.
Amb roba daurada
jo enfilo en l’atzur
el camí més pur
que hi ha a l’estelada.
Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d’astre
i aroma de flor.
Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l’Infant
un cel que m’espera.
Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Jacint Verdaguer

Guimerà (1845-1924) va ser un altre dels escriptors renaixentistes fonamentals en el ressorgiment de les lletres catalanes, en aquest cas en el vessant dramatúrgic, per bé que s’havia iniciat en la poesia i no la deixà mai. Seves són obres de teatre com Mar i cel, Terra baixa (que dona categoria de llengua literària al registre vulgar que feien servir les classes populars), Maria Rosa i La filla del mar. Va estar vinculat al catalanisme conservador de l’època, com a president de la Lliga; va ser ponent de les Bases de Manresa (document fundacional del catalanisme, de 1892) i com a president de l’Ateneu Barcelonès, hi va pronunciar per primer cop el discurs inaugural en català (1895). Guimerà és autor d’un bell poema, Nadala, romàntic, realista, en què un nen recorda temps idíl·lics del dinar de Nadal, abans que la seva mare morís. Perquè Nadal, bé ho sap qui ha perdut algú proper, és també temps d’enyorança. Vegem-ne alguns fragments:

NADALA

Jo vull la taula parada
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit.

[…]

Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.

Poseu un cap de taula,
la cadira del padrí,
en l’altre cap la del pare
i la de la mare al mig.

[…]

Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre
quan la mare va morir.
[…]

Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estés entre els vius.

[…]

I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.

I, ai, que la mare no ha d’ésser
sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava
i ara trencat i ennegrit!

Àngel Guimerà

L’època posterior a la Renaixença, el Modernisme, va oferir un parèntesi de poca activitat literària vinculada al Nadal, a l’espera de l’arribada del Noucentisme reformador. Però n’hi va haver. El poeta Joan Maragall (1860-1911) n’és un dels pocs casos, amb diverses nadales també d’arrel religiosa, com Nadal o Els núvols de Nadal. En el primer dels casos, l’autor d’Oda a Espanya (en què repudia l’Espanya oficial quan just acabava de perdre la darrera colònia, en reclama la modernització, una major sensibilitat cap a Catalunya i acaba amb un contundent “Adéu, Espanya!”) parla amb ortografia prefabriana de la Mare de Déu, els pastors, l’estrella d’Orient, els àngels i les tenebres… fins que neix el nen Jesús.

NADAL

Oh Jesús de ma infantesa!
Oh petit Nostre-senyor!
Bon Jesuset de les pances i figues,
i nous i olives i mel i mató!
Qu’alegra’s torna la nit de Desembre!
Quina alegria d’infants i pastors!
Tot timbaleja, tot cascabelleja,
tot se trontolla al va-i-vé d’un breçol…
«Què n’hi darèm an el Noi de la Mare?
Què n’hi darèm que li sàpiga bo?»

Joan Maragall

Després va venir el moviment antagònic del Noucentisme, també catalanista i conservador però modernitzador, que recupera la passió renaixentista pel món clàssic i medieval i que propugna un cert elitisme, a la recerca de la bellesa, l’estètica i l’harmonia. S’hi empren molts cultismes, metàfores i es proposa, com la Renaixença, elevar la literatura catalana al nivell de l’europea. Josep Carner (1884-1970), el “príncep dels poetes catalans”, en va ser un dels màxims representants. El seu poema Cançó de Nadal és ja menys descriptiu i té un caire més modern:

CANÇÓ DE NADAL

Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna’ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.
Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.
Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d’aprendre la dansa, la dansa
d’àngels i sants en la nit de Nadal.

Josep Carner

També són exponents del catalanisme conservador del Noucentisme autors com Josep M. López-Picó (1886-1959), que va escriure molta poesia religiosa, com Ha nevat al pessebre:

HA NEVAT AL PESSEBRE

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels, fan, al son d’hivern,
coixí amb plomes de nadala.

Josep M. López-Picó

O Guerau de Liost, pseudònim de Jaume Bofill (1878-1933), dirigent de la Lliga, diputat a Corts, que va escriure Nit de Nadal.

NIT DE NADAL

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc”.
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies.
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

Guerau de Liost

Menció a part mereixen els Pastorets, la representació teatral típica de Nadal. De versions n’hi ha tantes com es vulgui, des de les primeres versions dels segles XV i XVI fins a una bona colla de publicades al tombant dels segles XIX i XX (entre elles Lo bressol de Jesús o En Garrofa y en Pallanga, de Frederic Soler “Pitarra”, de 1891) i també algunes de mitjan segle passat, com La flor de Nadal de Francesc d’Assís Picas (1954) o Rosa de Betlem de Ramon Turull (1958).

Hi ha, però, un abans i després d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Josep M. Folch i Torres (1880-1950); un autor lliurat en cos i ànima a la literatura infantil i juvenil, principalment a través de la revista En Patufet, com a autor de còmics com La Ventafocs (1920) o Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910). La seva versió ha esdevingut la més representada arreu de Catalunya, sigui en format escènic o com a pessebre vivent, gairebé sempre a càrrec de grups de teatre amateur que sovint no fan cap altra representació al llarg de l’any. Això els ha fet molt coneguts i, en molts casos, un acte imprescindible d’anar a veure, o l’excusa perfecta per aixecar-se de taula per Nadal o Sant Esteve.

Els Pastorets representen la història de la lluita entre el bé i el mal, entre dimonis i àngels, amb escenes de l’Evangeli com l’anunciació, les esposalles de Josep i Maria, buscant posada o el naixement de Jesús, combinant diàlegs entre pastors que fan avançar la història, i que són el somni que tenen durant la nit de Nadal.

Malgrat que els poetes avantguardistes són trencadors en el fons i en les formes, també fan les seves incursions en la tradició clàssica nadalenca. Josep Vicenç Foix (1894-1987), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1973, va traslladar el seu gran domini de la llengua a diversos poemes nadalencs, entre ells Ho sap tothom, i és profecia, en què situa el pessebre als Països Catalans, amb l’estrella fent un passeig per diverses comarques anunciant la bona nova. Vegem-ne alguns fragments:

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

[…]

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres

[…]

Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

JV Foix

També Joan Salvat Papasseit (1894-1924) hi fa alguna incursió, en aquest cas no exempta de crítica social, com es pot veure en el darrer vers i també en el quart començant per la cua.

NADAL

Sento el fred de la nit 
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis 
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina, 
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes, 
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–. 
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

Si la majoria de poetes dedicaven poemes breus al tema que ens ocupa, Josep M. de Sagarra (1894-1961) li va dedicar un poema llarg, en cinc actes, molt elaborat i digne de la categoria de Sagarra com a narrador. Un text clàssic de la literatura catalana que és una mostra de la cura que té l’autor amb el llenguatge, en passatges com els dels pastors de Betlem (L’estrella), l’anunci als pastors (El rabadà), el seu viatge cap a Betlem (El camí), l’arribada al portal (El noi de la mare) i un Cant final d’apoteosi pel naixement i d’apologia de l’esperit nadalenc.

L’autor de Vida privada, L’hostal de la Glòria, El comte Arnau o les seves magnes Memòries insereix també al seu Poema de Nadal fragments de textos populars, com la nadala El rabadà:

– A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
– Vull esmorzar.

– El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
– Qui t’ho ha dit?

– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
– No serà tant!…
o El Noi de la Mare,

“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”

en les quals situa els orígens de la resistència cap a la fe ja en el seu punt inicial

En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i d’aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!

i no deixa d’explicar en cap moment, amb les seves metàfores, què és la fe:

El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
[…]

Per ‘nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
L’àngel ha parlat,
l’estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l’home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?…
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí…
El camí vell per l’alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l’estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina…
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s’endevina?

[…]

Seguiu el rastre de l’unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar…
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!

Josep M. de Sagarra

Menció a part mereix el poema El Pessebre, de Joan Alavedra (1896-1981), per la seva vinculació amb Pau Casals, que el va musicar i en va fer un oratori. Al pròleg del CD doble publicat l’any 1997, l’assistent personal del compositor a l’exili Rudolf von Tobel i la seva esposa Helga expliquen que l’any 1939 “en l’única maleta que li quedava després de la seva fugida a través dels Pirineus, Alavedra havia salvat el manuscrit d’un poema del naixement”, que li havia demanat que escrivís la seva filla de 5 anys, en el qual parlessin les figures del pessebre. El va acabar ja a l’exili i el va presentar als Jocs Florals de Perpinyà de 1943, i va guanyar un primer premi. “Impressionat per la senzillesa i la força dels versos” (fins els infants els poden entendre), afirmen els Von Tobel, Casals va començar de seguida a musicar-lo. L’estrena es va fer el 1960 a Mèxic, amb una escena afegida (a petició de Casals) sobre l’adoració, en què s’expressa la idea d’una fraternitat universal.

El Pessebre consta de pròleg i quatre parts: comença amb l’anunciació dels pastors per part de l’àngel, per seguir amb el viatge cap a Betlem, la caravana dels Reis d’Orient, l’escena de l’establia i l’adoració. Així comença l’oratori:

Narrador (tenor):
Un àngel d’ales daurades
vola al recer dels pastors,
es posa dalt de la branca
i els canta aquesta cançó:

Àngel (soprano):
-Deixeu la sopa i la gerra,
preneu samarra i bastó
I alceu-vos prest i seguiu-me.
Els xais, ja els guardarà el gos.

Pastors (tenor):
-No heu sentit quina veu fina?
-Era veu o violí?
-Era un bel d’anyell en somnis.
-Era l’aigua. Un rajolí
que lliscava en tou de molsa
per no despertar el matí.
-No seria aquell estel
que brilla tant dalt del cel?
Mireu-lo com fa camí! …

I així acaba:

Reis i Pastors (solistes, cor):
-Glòria a Déu! Cantem! Glòria
en l’altura!
Glòria a Déu i a tota criatura!
Pau a la terra!
Mai més pecat!
Mai més cap guerra!

Una veu d’àngel (soprano):
Pau als homes de bona voluntat!
(solistes, cor):
Pau!

Joan Alavedra

Com dèiem abans, el segle XX és molt prolífic en rimes nadalenques a càrrec de les primeres espases de la literatura catalana. I és una poesia molt variada. Marià Manent (1898-1988), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1985, crea una petita faula a partir del bou de l’establia, que vol fer un present a Jesús, a Rondalla del bou. Salvador Espriu (1913-1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1972, també té diversos poemes nadalencs, com Prec de Nadal:

PREC DE NADAL
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

O el poema Desembre (15), d’un dels poetes més prolífics i populars del segle XX, també Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991), Miquel Martí i Pol (1929-2003). Un poeta en majúscules, que en aquest cas va fer un poema senzill, tan sols descriptiu. En té altres.

DESEMBRE
Quan ve nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mare i els pastors.
Cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins,
ens aboquem a les finestres,
a esperar els reis que van venint.

Miquel Martí i Pol

Per tancar el bloc líric del segle XX, no ens podem oblidar de Joana Raspall (1913-2013), Creu Sant Jordi 2006, bibliotecària, autora de tres diccionaris i escriptora que va cultivar sobretot el teatre infantil i la poesia per a infants, que en l’any de la seva mort va publicar el llibre Divuit poemes de Nadal i un de Cap d’any. El títol ja indica que la seva producció al voltant d’aquest tema és extensa: Nit de Nadal, El pessebre, El tió, Nadal… En reproduïm un de molt popular, Non-non de Nadal, que es recita a les escoles i que ha musicat el grup SoMMeliers:

NON-NON DE NADAL
T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.

Joana Raspall

I encara un altre, Poema de Nadal, que tracta de la importància de no deixar de banda la gent gran:

POEMA DE NADAL
La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
-Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
-Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

Joana Raspall

Acabem la selecció amb narrativa del segle XX, espigolant una mica de tot arreu. A la pell de brau hi ha escriptors de renom que també han dedicat la seva ploma al Nadal.

L’alacantí Azorín (1873-1967) n’és un exemple. L’autor impressionista hi té diversos contes dedicats, entre els quals El primer milagro. La britànica Agatha Christie (1890-1976), “la reina del crim”, també ha ambientat una de les seves novel·les negres en el Nadal, Nadal tràgic (1938), amb l’inefable detectiu belga Hercule Poirot com a protagonista. També l’autora de best sellers de novel·la negra i nord-americana Mary Higgins Clark (1927) compta entre la seva extensa bibliografia amb dues novel·les traduïdes amb títols tan suggerents com els de Noche de paz i El ladrón de navidad. El seu compatriota Truman Capote (1924-1984), autor d’A sang freda, novel·la fundacional del Nou Periodisme, explica els seus records de nen petit en tres contes publicats en un mateix volum: Un record de Nadal, El convidat del dia d’acció de gràcies i Un Nadal. Talment com Mark Twain al XIX, el sud-africà JRR Tolkien (1892-1973), a més de ser autor d’El hòbbit i El senyor dels anells, també va escriure Cartes del Pare Noel (1920-1943), que és un recopilatori de contes en format epístola que cada desembre enviava als seus fills, amb segell del Pol Nord, simulant que eren de Santa Claus i explicant històries meravelloses del país del gel. Com també ens porta al Pol Nord Polar express, el conte infantil il·lustrat del nord-americà Chris van Allsburg (1949), que fa tretze anys va contribuir a popularitzar Robert Zemeckis en versionar-lo com a pel·lícula de dibuixos animats, i que ha esdevingut un clàssic del Nadal. És Nadal, Stilton! (2000) és un volum més de la saga de contes infantils i d’aventures que la italiana Elisabetta Dami ha tingut l’encert d’escriure i que s’ha convertit els últims anys en tot un fenomen literari. També tenim una aportació recent penedesenca, la del professor vilafranquí Pere Martí, que ha dedicat al Nadal una selecció de rodolins dins la seva col·lecció “Rodolins, rodolins” per al públic que tot just s’estrena en la lectura. I per acabar, un mestre del conte, Quim Monzó (1952), que el 2006 va aplegar en un sol volum Tres Nadals, que són tres contes breus publicats anteriorment a La Vanguardia, i que són un exemple del seu estil transgressor, irònic i que garanteixen al lector un somriure. Nadal blanc (la Mare de Déu hi pareix bessonada), La venedora de mistos i La comissió en són els títols, i se sumen a altres ja publicats anteriorment en castellà com Bombones de nata (oi, Albert?), publicat a la revista Ajoblanco (1975) o Tutifrutti. Diario de una teen (1978), a la revista musical Disco Express.