Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?
Amb tota la solemnitat que mereix l’ocasió, divendres al matí el president de la Generalitat va fer pública, acompanyat de la majoria parlamentària favorable a la independència del nostre país, la pregunta del referèndum que també ha anunciat que convocarà el diumenge 1 d’octubre. Com havia dit infinitat de vegades, una pregunta clara, que no deixa marge de dubtes.
Les eleccions prèvies a la present legislatura havien estat convocades únicament i exclusiva amb la voluntat de portar Catalunya a l’emancipació. Ni tocava ni calia convocar-les per cap altre motiu. I els que van rebre l’encàrrec de formar govern han seguit amb determinació aquella màxima, no sense sotracs i amb totes les incògnites i canvis d’estratègia que es vulgui (cal tenir present que no hi ha precedents de països que s’hagin independitzat de forma volgudament pacífica, i amb l’Estat oposant-s’hi ferotgement), però sempre amb el mateix objectiu.
La resposta del Gobierno ha estat l’esperada. Més amenaces i més Tribunal insiquisitorial. Repressió i més repressió. Mentre aquí es busquen fórmules imaginatives per capejar les seves invectives, com ara crear un cos de voluntariat per no violentar els funcionaris durant la jornada electoral, Ebre enllà continuen amb l’única via que coneixen per solucionar els problemes, que és –més enllà d’amagar la seva existència– l’ordeno y mando, y todos a obedecer!
I la ciutadania catalana que cada vegada n’està emocionalment més distanciada, d’aquestes maneres de fer. Els catalans som pactistes de mena; ens sentim més còmodes amb el debat, amb el diàleg, amb la negociació, amb la cooperació… amb el cooperativisme, que no pas amb aquests aires marcials més propis de temps pretèrits.
Sigui com sigui, els demòcrates ara tindran davant una oportunitat d’expressar-se. Es pot votar sí o es pot votar no. No hi ha terme mig. I a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
