120 anys d’història del FC Vilafranca

Aquells joves entusiastes que a principis del segle passat clavaven puntades a una pilota en els terrenys de Can Lleó, al terme municipal de Pacs, no eren conscients del que esdevindria posteriorment. Encapçalats pels germans Lluís i Emili Berger Dussourd, els Trens, Marcet, Cuyàs, Sugrañes, Gaisser, Walther, Tomàs i Ràfols, podem considerar-los els futurs fundadors del club. En aquest sentit, cal destacar la figura de Hans Gamper que, a través dels vincles comercials amb la família Berger (dedicats a la criança i exportació de vins), va tenir una gran incidència perquè el 9 d’agost de 1904 es fundés la Societat Foot-Ball Club Vilafranca.

Aquell any, coincidint amb la festa major de Vilafranca, es va inaugurar el camp del Velòdrom o Ca l’Abad. La nova instal·lació, situada a la baixada de Sant Salvador –anant cap als Monjos, a mà esquerra i davant de l’encreuament amb la carretera de la Bleda–, comptava amb camp de foot-ball, pista de lawn-tenis i velòdrom. Per al dia 4 de setembre es va programar un matx entre un team de Tarragona i un de vilafranquí, com s’indica a les cròniques de l’època. En aquest partit es va estrenar la primera indumentària del club en la seva història. Era totalment de color blanc amb una V (de Vilafranca) a l’esquerra del pit que feia les funcions de distintiu.

Del blanc a les quatre barres

En una reunió celebrada el 20 d’abril de 1913 entre directius i jugadors del club va sorgir la idea de canviar els colors de les samarretes. Es volia que els mallots adoptessin les quatre barres de la senyera i que els pantalons fossin de color blau. A la reunió, però, hi va haver certes discrepàncies i la renovació del vestuari va quedar ajornada. Un any després, amb Jaume Riba Juvé de president, el canvi d’equipació es va dur a terme. Les noves samarretes es van estrenar el 15 de març de 1914 en un partit entre el FC Vilafranca i el Tarragona SC.

Aquesta indumentària es conservà fins a l’any 1939 (un cop acabada la Guerra Civil Espanyola). En la primera aparició oficial, l’equip havia canviat totalment el seu vestuari, acatant les ordres que prohibien tota referència a Catalunya. El mallot amb les quatre barres hagué de ser substituït per un de nou, de color vermell, que després de rentar-lo algunes vegades adquiria una tonalitat rosada. Més endavant, entrada la dècada dels 40, el vermell dels mallots va ser canviat novament pel blanc.

El 1949, sota la presidència de Lluís Melo García, es van recuperar els colors de la senyera als mallots. Concretament, fou el 24 d’abril al partit de campionat disputat a casa entre el nostre equip i l’Agramunt (3-2). De totes maneres, Governació va obligar a lluir cinc barres vermelles en lloc de les quatre perceptives.

D’aleshores fins ara, el disseny s’ha mantingut, si bé el nombre de barres ha anat canviant depenent de l’època. El canvi més substancial, potser, va ser amb motiu del centenari del club (2004), quan es va optar per una vestimenta del tot innovadora. La samarreta, vermella a la part superior i groga l’inferior, simulava la flama que s’havia mantingut viva al llarg dels cent anys d’història del club, mentre que els pantalons passaren a ser de color negre.

Des de llavors, si bé les quatre barres són el símbol característic del degà penedesenc, la segona vestimenta, a vegades de color blanc, ha volgut ser un record per a aquells espòrtmens que a principis del segle passat van començar a donar puntades de peu a una pilota en un solar a pocs quilòmetres de Vilafranca.

Aquell primer camp, el del Velòdrom, deixà pas al camp de la Via (1911). Estava situat més enllà del Parc Tívoli, al carrer Bisbe Morgades, en els terrenys que posteriorment ocuparia el Sindicat de Vilafranca. El solar era completament obert, no estava delimitat per cap tanca i tenia una sínia que anava molt bé per refrescar-se després dels partits.

Sis anys després, el 1917, es van traslladar de la Via a les Moreres, a l’avinguda de Tarragona. Es tractava d’un terreny arrendat a la família Recasens per 500 pessetes a l’any; aquest fou el coliseu vilafranquí fins al 1935.

El mes de juny de 1935 la junta directiva va rebre la notícia oficial que havia de deixar el terreny de joc de les Moreres. Els propietaris, la família Recasens, el reclamaven per edificar-hi. L’antic camp de la Penya Sabaté, la Creu de Sant Salvador, va ser arranjat per directius i socis i va ser el camp on jugaria el FC Vilafranca fins a 1982.

El trasllat de la Creu de Sant Salvador a l’actual Camp Municipal no va ser fàcil, per les reticències a deixar enrere un tros important de la història del club, a banda del perjudici que comportaria pel que fa a l’assistència de públic diumenge rere diumenge. Des de l’any 2003, disposa de gespa artificial (tots els anteriors camps foren de terra).

L’escut

Josep Mestres Hero, fill dels propietaris de la Fonda Mestres, el 1919 dissenyà l’actual escut del club, inspirat en el del FC Barcelona. En aquells moments la V al pit ja havia estat substituïda per un nou distintiu, del qual no se’n sap l’origen, i que era una rodona amb un estelat al mig. Després de la Guerra Civil, l’escut també canvià la seva imatge eliminant les quatre barres de darrere la pilota per un fons blanc. Com amb la samarreta, l’any 1949 es recuperarien els colors i el disseny original.

Una forta rivalitat

El 1925, un col·lectiu d’amics i admiradors del porter del FC Vilafranca Pepitu Sabaté, molestos pel seu traspàs al Terrassa, crearen un nou club: la UE Vilafranca, també anomenada Penya Sabaté. Aquesta nova rivalitat futbolística a la vila tindria el seu punt àlgid l’any 1929, quan l’alcalde Álvarez de Sisternas va decidir que el partit de lliga es jugués a porta tancada pels greus incidents ocorreguts al matí entre afeccionats d’ambdós clubs.

La tragèdia de Tossa de Mar

L’any 1931 quedà marcat a la memòria vilafranquina pel tràgic accident a Tossa de Mar quan, tot tornant de jugar a Palafrugell, l’autoòmnibus de l’expedició del FC Vilafranca va caure per un precipici. En l’accident moriren dues persones: el directiu Josep Colomer Soler (31 anys) i l’afeccionat Magí Güell Balaguer (76). El poble de Tossa de Mar sencer es va bolcar per socórrer les víctimes i, en agraïment, l’Ajuntament de Vilafranca decidí posar el nom de Tossa de Mar al carrer que llavors vorejava el camp de les Moreres.

El primer títol oficial s’assolí el 1921. El 5 de febrer d’aquell any el Vilafranca es proclamava campió del Campionat Provincial de Tarragona. Els triomfs davant del Gimnàstic (2-1) i el Reus (3-4) van ser claus per a la consecució del títol. Els jugadors habituals durant el torneig van ser: Junyent, Sabaté, Lasplazas, Vives, Arnet, Guasch, Admetlla, Cundet, Paulino, Almirall i Serveto.

Un any després, el mes de maig, la Societat Coral de l’Ateneu Vilafranquí i el FC Vilafranca organitzaren una excursió d’uns dies a la capital del regne. Aprofitant l’estada, el degà penedesenc s’enfrontà en un partit amistós al Rácing Club de Madrid derrotant-lo per 2-3. Aquest era un club nascut l’any 1914 al barri de Chamberí i tot un referent d’aquella època a la capital.

Malgrat la desgràcia de l’accident de Tossa, esportivament aquell any (1931) es va assolir la Copa Aiguader en derrotar el Granollers (1-1 a l’anada i 5-2 a casa, amb un equip reforçat pels espanyolistes Juvé, Edelmiro i Xifreu).

L’any 1944 trobem un altre èxit destacat: el Campionat de Catalunya. El fet de guanyar la promoció per pujar a 1a Categoria (Grup Sud) donà la possibilitat d’enfrontar-se al Banyoles (Grup Nord). La final, a doble partit, per dirimir el millor equip de Catalunya, es va resoldre a favor del degà penedesenc. Triomf per 5-1 a l’anada (amb tres gols de Camps, un d’Hernández i un altre de Beumala) i derrota per 3-0 a la tornada jugada a Banyoles per a un còmput global de 5-4. Aquell equip el formaven: Blanch, Puig, Solé, Boix, Fauria, Cañellas, Beumala, Hill, Camps, Hernández i Roig.

El Vilafranca va assolir el seu primer ascens a 3a Divisió (fins al dia d’avui la màxima categoria assolida) la temporada 1955/56. Malgrat perdre les opcions de pujar a la darrera jornada de lliga, a principis de setembre es va saber que, a causa d’una reestructuració federativa en les diverses categories i gràcies a la classificació obtinguda en l’anterior campanya, el Vilafranca havia estat inclòs en el grup VII de la 3a Divisió Nacional. El primer gol a la nova categoria el va marcar Pere Sadurní el 9 de setembre de 1956 al camp de l’Olot (2-1).

Posteriors ascensos a Tercera són: 1961/62 (amb Camilo Roig d’entrenador), 1967/68 (César Rueda Gonzalo), 1978/79 (Francesc Ricart Pi de la Serra), 1987/88 (Ángel Casado), 1995/96 (Lluís Aloy) i el darrer, 2009/10 (Agustín Pujibet “Puchi”).

Joan Soler Ferré arribà a la presidència l’any 2013 i, després d’una primera temporada en què es patí per salvar la categoria, es decidí encomanar el nou projecte esportiu a Ivan Moreno (procedent de la Pobla de Mafumet). El tècnic tarragoní inicià una etapa a la banqueta del degà penedesenc plena d’èxits, convertint-se en l’entrenador a la història del club amb més partits oficials dirigits (315) i portant el club a les fites més importants mai assolides: play-off d’ascens a 2a B davant l’At. Malagueño i campions del Torneig d’Històrics (2015/16), play-off d’ascens a 2a B davant la Unión Adarve (2016/17), semifinals de Copa Federació després d’eliminar Cornellà, Peña Sport Tafalla i Logroñés i caure davant l’Ontinyent (2017/18), subcampions de la Copa Catalunya davant del Sant Andreu (2018/19) i ascens esportiu a 2a RFEF no consumat per la filiació amb el Lleida (2020/21).

Present i futur

En l’actualitat, després del descens de categoria de la temporada passada, el FC Vilafranca competirà per primera vegada a la Lliga Elit amb l’objectiu de retornar tan aviat com sigui possible a la categoria que, principalment i, sobretot per història, li correspon.