El pintor independentista flamenc Karel Holemans (Zichem, Bèlgica, 1910 – Tarragona, 1979), agent doble al servei del Tercer Reich i de la Resistència i condemnat a mort després de la Segona Guerra Mundial per haver delatat suposadament un compatriota que va acabar essent una de les víctimes de Mauthausen, es va presentar d’incògnit a Sant Sadurní el 6 de setembre de 1956 per exposar la seva obra. Al ball del Centre de les Fires del 1957 es va enamorar de Teresa, la filla gran de cal Mestres, una de les cases pairals més antigues del municipi, i van iniciar un idil·li que va superar les traves que els va posar Eulàlia Sagués Mestres (1905 – 1974), la mare de Teresa i la titular del patrimoni de la família. Eulàlia era la filla gran del tinent coronel d’Estat Major Juan Sagués Aicart.
Les Fires de Sant Sadurní del setembre de 1956 s’anunciaven amb un punt d’exotisme. A més de les típiques i tradicionals celebracions religioses i laiques era completament inusual que un dels plats forts de les festes fos una exposició de pintura a càrrec d’un desconegut artista estranger. L’alcalde de l’època, el falangista Joan Miró Galofré, prou que devia conèixer els antecedents d’aquell misteriós personatge flamenc, però es va fer l’orni i va propiciar la celebració de l’exposició. La publicitat feia referència a un “Célebre y laureado pintor belga. Paisajista de la escuela flamenca y Gran Cruz de la Orden Soberana del Templo de Jerusalén”. El local escollit per a l’exhibició va ser la Biblioteca de la Caixa de Pensions, a l’Era d’en Guineu, i a l’acte inaugural no es va fer cap al·lusió a la biografia recent de l’artista.
L’enunciat resultava altisonant ja que contenia ingredients que eren molt cridaners: d’una banda s’afirmava que era “célebre” i “laureado”, quan cap dels 4.300 veïns de Sant Sadurní n’havia sentit a parlar mai, no sortia per la tele (perquè encara no n’hi havia), ni se’n feia referència en cap enciclopèdia; que es tractava d’un pintor belga, d’un país petit, llunyà, que no entraria en l’imaginari popular català fins quatre anys després, quan una jove aristòcrata madrilenya anomenada Fabiola es va casar amb Balduí, el rei dels belgues; que era “un paisajista de la escuela flamenca”, la qual cosa en aquell Sant Sadurní dels anys cinquanta per a la majoria era sinònim de folklore andalús; i, finalment, que el pintor lluïa una creu dels templers penjada al coll. Tot plegat, va convocar moltes veïnes i veïns encuriosits a visitar l’exposició, i les famílies més benestants van comprar tots els quadres exhibits. Tota l’operació Holemans a Sant Sadurní va ser tutelada per l’ajuntament franquista i els principals entusiastes van ser els falangistes locals i alguns empresaris xampanyistes.
Jo aleshores tenia 10 anys i recordo encara perfectament l’enrenou que provocà aquell pintor flamenc. Sempre em va quedar la mosca darrere l’orella i després, en alguna ocasió, vaig intentar aclarir sense èxit la figura de Holemans, la seva vida abans i després de l’etapa a Sant Sadurní, però no progressava en absolut. Tot va canviar quan vaig conèixer el seu fill Carlos Holemans Mestres (Tarragona, 1962) i em va anunciar l’edició aquest estiu d’una biografia de Karel Holemans que ell ha escrit sota el títol Los espías no hablan. Mi padre fue espía, caballero templario, pintor e independentista flamenco. Y nunca nos contó nada. Moltes de les qüestions que jo em plantejava fa seixanta anys han estat aclarides, altres no s’han pogut verificar i romandran per sempre en la foscor del passat i finalment n’hi ha que s’han desmentit rotundament, com l’acusació que va escampar urbi et orbi la senyora Eulàlia Sagués Mestres afirmant que el pretendent de la seva filla gran, Teresa Mestres Sagués (1930 – 2023), era un tinent coronel de la Gestapo i un criminal nazi.
1. La vida de Karel Holemans abans de Sant Sadurní (1910 – 1956)
Resumir la vida d’un ésser humà en unes poques línies és un exercici intel·lectual que obliga a conèixer bé la biografia del personatge, a contextualitzar les seves vivències, a destriar el que és rellevant i el que no ho és i, per tant, a seleccionar els episodis més singulars i els esdeveniments més significatius. En el cas de Karel Holemans l’exercici ha estat complicat i arbitrari i, per això, per tenir una visió més polièdrica i neutral recomano la lectura del llibre de 367 pàgines escrit per Carlos Holemans sobre el seu pare.
Karel Holemans va néixer a Zichem (Bèlgica) el 3 de juliol de 1910. Va viure l’ocupació alemanya a la Primera Guerra Mundial i la conversió de l’hotel familiar en un hospital de campanya. El 1919, acabada la guerra, Karel va reprendre l’escolarització a Averbode (el municipi havia canviat el topònim) i tres anys després va iniciar els estudis d’humanitats a la població propera de Diest. En l’àmbit familiar va conèixer i assumir els ideals independentistes flamencs, alhora que se li va manifestar la seva vocació artística a través de la pintura. Una cosa i l’altra l’acompanyarien tota la vida. Acabats els estudis de secundària va entrar a treballar de manera efímera a l’empresa Gevaert, dedicada a fabricar plaques per a radiografies i rodets fotogràfics per a les màquines Kodak.
Rachel van der Elst –que va aparèixer en la vida de Karel Holemans el 1932 – era infermera, nacionalista flamenca, i més encara: socialista i proletària. Karel, per la seva banda, era pintor, templer i també independentista flamenc. A tots dos la història els tenia destinats més endavant que exercissin d’espies dobles, al servei del Tercer Reich i de la Resistència.
Es van casar el 5 de maig de 1933. El fill d’aquest matrimoni va néixer el 22 de novembre de 1935 amb una severa deformació a la cara i no va viure ni un mes, ja que sembla que la seva mare Rachel va enverinar el petit Hug. Aquest incident va alterar les relacions de la parella momentàniament. Després de l’alçament del general Franco contra la República (juliol de 1936), la Internacional Comunista (la Komintern) va crear les Brigades Internacionals i desenes de milers de voluntaris de tot el món van incorporar-se a l’Exèrcit Popular. Rachel va entrar a Espanya la tardor de 1937 i va ser una de les infermeres belgues que van instal·lar un hospital militar a Ontinyent (País Valencià) per a les tropes republicanes; Karel va romandre a Bèlgica i en aquells mesos va presentar una gran exposició de la seva obra a Anvers (Flandes). Aparentment reconciliats després de la mort del fill, Karel va viatjar a Ontinyent a principis de 1938 i va romandre amb la seva dona fins al 15 d’abril, quan les tropes franquistes van partir en dues la zona republicana. A l’èxode republicà es va afegir aquell matrimoni belga camí de la frontera francesa.
La invasió alemanya de Bèlgica (10 de maig de 1940) va foragitar en desbandada el seu l’exèrcit i dos milions d’holandesos, luxemburguesos i belgues van col·lapsar la xarxa viària en direcció oest. El 1943, ja com a espia nazi –però sense renunciar d’amagat a la seva vinculació amb la Resistència–, Karel va ingressar com a agent de la secció III F (Luftwaffe) i va viatjar altra vegada a Espanya amb una missió molt concreta: “Espionatge dels exèrcits de l’aire de les potències estrangeres. Formació i trasllat a l’estranger d’espies per ocupar-se de tot allò que afecti els exèrcits de l’aire o els equipaments per a l’aviació”. S’ordenava que la seva actuació es concretés a la costa malaguenya i a l’estret de Gibraltar. Paral·lelament, la seva dona, que també tenia fil directe amb la Resistència, va ser captada també com a agent nazi per la mateixa secció que el seu marit –molt ben pagada, per cert– per continuar la infiltració en el Front de l’Indépendance (organització independentista flamenca). El matrimoni Holemans – Van der Elst va encendre dues espelmes a déu i dues al diable, així guanyés qui guanyés la guerra quedarien coberts. Aquesta estratègia tenia molt de risc, però tots dos eren molt arrauxats.
Per la seva missió d’espia a l’Espanya franquista Karel es va instal·lar a l’Hotel Palace de Madrid amb una copiosa assignació professional, rodejat d’altres espies, ambaixadors i jerarques de l’Eix. Mentre Karel vivia a tot drap a l’habitació 609 del Palace a Madrid, la seva dona es va deixar seduir a Bèlgica per Louis Delgrange, el cap de la Sonderfuhrer de l’Abwehr (els serveis d’intel·ligència alemanys a Bèlgica) i va trencar definitivament la relació amb el seu marit. L’ànima terrenal de Karel es trobava a la seva màxima efervescència, però l’altra ànima, la de la seva pertinença al Temple, pesava sobre la seva consciència des que l‘estiu de 1943 li van encomanar traslladar d’incògnit a Portugal una documentació molt comprometedora per a l’orde. El 6 de juny de 1941 Henrich Heydrich, cap de Seguretat del Reich, havia ordenat perseguir totes les ordes iniciàtiques, maçons i templers inclosos, detenir els seus membres i confiscar-los els béns i propietats. A Karel li havien confiat uns arxius secrets en els quals hi havia tota la informació personal de 238 cavallers belgues i francesos, membres de l’orde del Temple a la qual ell mateix pertanyia. Va remoure cel i terra, va aprofitar tots els seus contactes al Palace i la missió a Lisboa va ser un èxit sense cap complicació. Era l’any 1945.
Amb la derrota nazi totes d’ambaixades i estructures militars alemanyes es van desmantellar i Karel, altra vegada, se les va enginyar per romandre a Espanya. Sense l’assignació econòmica del Tercer Reich va haver de recórrer a la pintura venent quadres a Vigo, Madrid, Barcelona, Terrassa i Sant Antoni de Calonge. A Barcelona va viure un idil·li temporal amb la barcelonina Carolina Pi. Rachel –que havia estat empresonada pels nazis per la seva col·laboració amb la Resistència– va ser alliberada pels aliats, va aconseguir el divorci però no es va tornar a casar.
2. L’estada de Karel Holemans a Sant Sadurní (1956 – 1959)
Karel no sabia res d’aquest municipi de l’Alt Penedès i, per descomptat, mai no hi havia estat. Va tenir, però, l’oportunitat de conèixer en els ambients nocturns de Barcelona l’empresari Josep Mestres Manobens (1902 – 1985), elaborador del xampany Mestres. Va ser aquest qui el va animar a visitar Sant Sadurní per exposar-hi els seus quadres amb motiu de les Fires de 1956. Mestres va fer d’intermediari amb l’Ajuntament i el 5 de setembre s’inaugurà l’exposició sota la presidència de l’alcalde franquista de torn, Joan Miró Galofré. La carta de presentació i els padrins de l’artista desconegut semblaven prou convincents i algunes famílies benestants de la vila van adquirir tots els quadres exhibits.
Aquell èxit el va animar a romandre al municipi hostatjant-se a la Fonda Xic Maxina. Karel va descobrir que les muntanyes de Montserrat vistes des de Sant Sadurní exercien una enorme influència sobre els seus habitants i simbolitzaven el sentiment catalanista que de lluny li recordava el seu passat independentista flamenc. Per això en molts dels quadres de la seva etapa sadurninenca Montserrat ocupa un espai privilegiat. Una nit d’estiu de 1957, al ball del Centre, Holemans es va fixar per primera vegada en Teresa (vint anys més jove), va demanar permís al pare, Josep Mestres, i la va treure a ballar.
Allí va començar una història d’amor sacsejada per Eulàlia Sagués, que va fer mans i mànigues per evitar que la seva filla es casés amb aquell personatge intrús sense ofici ni benefici i vint anys més gran. Els va fer la vida impossible. Com ja havia fet el 1954 a Londres –amb motiu d’intentar convèncer a l’estudiant indopakistanès Abdul Sarahb, que havia deixat embarassada la seva filla Teresa, perquè s’hi casés–, altra vegada el 1958 va tornar a agafar l’avió i es va traslladar en aquesta ocasió a Brussel·les per investigar els antecedents del segon pretendent de la mateixa filla. Va remoure cel i terra, va documentar el casament de Karl Holemans amb Rachel el 5 de maig de 1933 a la capella de l’abadia d’Averbode, va conèixer la implicació de Karel en l’espionatge nazi; va fer seva la versió –atribuïda falsament a Karel– d’haver delatat el seu compatriota Raphaël Appels,
–que va portar aquest personatge a un camp d’extermini on va morir–, va comprovar que Karel havia estat jutjat i condemnat a mort per aquest incident, sense la presència de l’acusat. Amb tota aquesta munició Eulàlia Sagués va aterrar a Sant Sadurní i va orquestrar una campanya que va obligar la parella a emigrar.
“Aquest home és un cretí! Un nazi! És tinent coronel de la Gestapo, un criminal de guerra, assassí! Ja estàs casat, malparit! Fora de casa meva! Fora!”. Amb aquestes invectives Eulàlia Sagués va expulsar Karl Holemans de cal Mestres després d’un viatge a Bèlgica on va conèixer els antecedents del pretendent de la seva filla Teresa.
3. La vida de Karel Holemans després de Sant Sadurní (1959 – 1974)
La parella va iniciar la fugida del municipi: de Sant Sadurní a Vilafranca i d’allí a Tarragona, on finalment es van establir el 1959. Ni ella ni ell, però, tenien prou ingressos, ni les feines escadusseres de Teresa com a auxiliar sanitària, ni la venda de quadres de Karel, ni les seves traduccions de l’alemany els asseguraven els recursos econòmics suficients i van haver de malviure en pensions, apartaments i rellogats en pisos. Entre 1960 i 1962 es van veure obligats a canviar-se de casa nou vegades per falta de pagament. A finals d’aquest any va néixer Carlos Holemans Mestres (l’autor del llibre de referència); el 1966, Teresa i Karel es van casar aprofitant una escletxa del Concordat amb la Santa Seu (1953); i el 1969 ella va aprovar les oposicions i va aconseguir una plaça (i un sou fix) com a llevadora a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Fins aquest moment la vida del matrimoni i del seu fill Carlos havia estat molt precària. Així ho explica Carlos Holemans en el llibre recentment publicat: “La pobresa no és només no tenir on caure: és la por constant que les coses vagin cada vegada pitjor. Aquesta por s’enganxa a la pell i t’acompanya vagis on vagis. I encara que un dia la situació millori, un expobre és com un exalcohòlic. En un plec recòndit de l’ànima, enquistada al moll de l’os, hiverna la por de la recaiguda. Quan has estat pobre de veritat, la pobresa sempre t’acompanya i és com plom a les ales: et fa creure que no et mereixes res de bo i, si t’ho acabes creient, és això el que esdevé indefectiblement”. Mentrestant, per decisió personal de Teresa Mestres, i per no condemnar el seu primer fill Xavier a viure també en precarietat, va permetre que s’establís a Sant Sadurní i a Barcelona amb la seva àvia, Eulàlia Sagués, amb recursos econòmics i materials a anys llum dels que disposaven Teresa i Karel (Xavier, com ja s’ha explicat, era fill d’una relació anterior de Teresa).
El mateix dia que a la Model de Barcelona van executar Salvador Puig Antich (2 de març de 1974), a la presó de Tarragona li van aplicar el garrot vil al ciutadà alemany Heinz Ches (molts anys després es va saber que el seu nom real era George Michael Welzel, nascut el 1944 a la República Democràtica Alemanya). Havia estat jutjat i condemnat a mort en un Consell de Guerra per haver assassinat a trets el guàrdia civil Antonio Torralbo Moral al bar del càmping Cala d’Oques, de l’Hospitalet de l’Infant (el Baix Camp). En aquella circumstància es necessitava un intèrpret que estigués present durant l’execució i Holemans era el traductor oficial de la capitania general de Tarragona.
El relat sobre la mort de Heinz Ches que Karl Holemans va explicar al seu fill Carlos supera categòricament les descripcions al respecte que Albert Boadella va incorporar a la seva obra teatral La torna (1977) i el director de cinema Joan Dolç a La mort de ningú. L’enigma Heinz Ches (2004). Segons el testimoni excepcional, Karel Holemans, aquella execució va resultar, més que dramàtica…, esperpèntica. A l’hora de la veritat, quan el botxí arribat expressament des de Sevilla, José Monero Renomo, va demanar on es podia subjectar el garrot vil amb el qual s’havia de posar fi a la vida de Heinz Ches, cap dels presents sabia de què li parlava. Com que la sentència era categòrica i no es podia optar per afusellar-lo o penjar-lo pel coll, es va haver d’improvisar un suport resistent, rudimentari i matusser que semblava que serviria per fixar el cargol i l’argolla.
Bastit aparentment l’artefacte, calia disposar d’una cadira o d’un banc on asseure l’acusat i en aquella sala no hi havia ni una cosa ni l’altra. Un dels assistents va sortir precipitadament i va tornar al cap de cinc minuts… amb una cadira amb quatre rodes! Les instruccions indicaven que calia col·locar una caputxa sobre el cap de l’infortunat sentenciat a mort. Tampoc n’hi havia. El més eixerit dels presents va recordar que en una habitació propera hi havia un llit… i, si hi havia un llit, hi devia haver una coixinera. Dit i fet. A l’infortunat Heinz Ches la improvisada caputxa li va virar l’escena a gris i ja no va poder veure res més.
El botxí va començar a girar el fatídic cargol que estrenyia l’argolla del sentenciat, però, a causa de la pressió, les rodes de la cadira van lliscar i el seient, amb el condemnat a mort lligat a les potes i als braços, es va desplaçar per la sala provocant una escena entre còmica i patètica. Van tornar a rodolons la cadira al seu lloc, la van fixar i, ara sí, van anar per feina. Al cap d’uns segons la víctima va començar a gesticular ostensiblement queixant-se de la pressió de l’artefacte sobre la seva cara i exclamant unes paraules que Holemans va traduïr immediatament emfatitzant el dramatisme del moment: “¡No apreteis tanto, que me vais a romper la dentadura!”. Més còmic i, alhora, més surrealista. Resoltes totes les adversitats, el botxí va acabar la seva feina sense entrebancs. Si tot això ho hagués sabut Albert Boadella al seu moment, s’hauria posat les botes per ridiculitzar el règim franquista amb aquella tragicomèdia.
A l’hora de valorar la figura de Karl Holemans, el seu fill Carlos fa una semblança realment colpidora: “Karel va perdre la guerra. Va perdre l’oportunitat de veure un Flandes independent. Va perdre al seu fill Hug i va perdre la seva dona Rachel (a Bèlgica). Va perdre la seva família, la seva casa, la seva pàtria i la seva nacionalitat. Va perdre la necessitat de pintar. Va perdre la seva reputació i el seu ofici. Va perdre la fe en l’Església, la fe en Déu i la fe en ell mateix. Va perdre l’esperança i va perdre la salut. Finalment va perdre la vida abans de quan li tocava”. “Karel va ser perseguit per la Gestapo i la Resistència. Pels seus veïns i pels seus compatriotes. Perseguit per la seva dona (Rachel) i per l’amant de la seva dona. Per la justícia i per l’escamot d’afusellament. Perseguit per la seva sogra. Perseguit pels creditors i pels desnonaments. Perseguit per la vergonya de sentir-se pobre, per la malaltia i per la decadència física”.
A part dels èxits que presumiblement va aconseguir fent d’espia alhora pel Tercer Reich i per la Resistència (i dels quals no se n’ha trobat ni rastre als arxius), en el balanç de la vida de Karel Holemans destacarà per sempre la seva particular odissea salvant els documents comprometedors per a 238 cavallers belgues i francesos, membres de l’orde del Temple a la qual ell pertanyia, en un viatge d’incògnit a Portugal l’estiu de 1943. La Gestapo havia ordenat la recerca i captura dels integrants de totes les sectes religioses i dels maçons per considerar-los contraris al Tercer Reich. El llegat de la pintura de Karel Holemans costa d’aclarir per què va tenir una transcendència molt limitada en l’espai i en el temps, però destaquen en particular en els seus paisatges la precisió i el fidel reflex de la realitat. Els grans referents de la pintura flamenca van posar el llistó molt alt. La recerca del seu fill Carlos li ha permès documentar que el delator del compatriota Raphaël Appels que va acabar morint a Mauthausen no va ser el seu pare i, per tant, la condemna a la pena de mort va ser injusta.
L’altre gran èxit de Karel Holemans, entre tantes adversitats, va ser aparellar-se i casar-se amb Teresa Mestres i constituir una petita família que va superar tota mena de tribulacions. Ni més ni menys. Va morir el 15 d’octubre de 1979 i la seva dona el 27 de maig de 2023. Els seus dos fills, Xavier i Carlos, viuen a la Granada i Madrid respectivament.
