El 2% pot semblar poca cosa. No ho és. El sector de la cultura fa anys i panys que demana al Govern de la Generalitat que destini aquest percentatge del pressupost al sector cultural. Ho comparen, per exemple, amb països més rics, amb molts més recursos econòmics, com França, que hi destinen grans quantitats de diners. No és que a França hi creguin i aquí no. És que hi ha molts menys diners i els que tenen, són en bona part finalistes. Sigui com sigui, ara és el govern d’Espanya qui s’ha compromès a destinar el 2% del PIB estatal a Defensa, és a dir, en essència a fabricar armes, més armes. El doble de les que està fabricant ara la setena potència mundial en exportació d’armament.
Bé, en realitat és el PSOE qui ha pres la decisió, amb aplaudiments entusiastes del PP, Cs i Vox, fet que garanteix, a priori, que la promesa es pugui complir de cara al 2030. Podemos, el soci de govern dels socialistes, sembla que s’hauran d’empassar un altre gripau.
Costa dirimir si aquesta passió militarista és populisme del govern, a redós dels aires militaristes internacionals arran de la guerra a Ucraïna, o si hi ha una vocació de potenciar la indústria de la guerra a l’Estat, que és molt important. O les dues coses alhora. Perquè es podria entendre que els països del voltant de Rússia pateixin per la seva seguretat fronterera. De fet, molt possiblement si ara als Estats Units governés Trump i no Biden, possiblement d’Ucraïna ja no en quedaria res i segurament al darrere hi haurien anat alguna part de Moldàvia i dels països bàltics. Però també és evident que, per la distància que hi ha entre Moscou i Madrid, no cal que a la pell de brau pateixin per cap invasió russa. I els diners es trauran d’altres partides que ben segur que són molt més necessàries. En un país on la misèria va a més a passes agegantades i el percentatge de població amb risc de pobresa se situa en el quart lloc al rànquing europeu, el govern aprova un increment de mil milions en armament. Qüestió de prioritats…
D’altra banda, i per no sortir del context internacional, fa força pena que l’Eurocambra hagi qualificat el gas i l’energia nuclear com a energies verdes. No és només un qualificatiu: és que futures subvencions, que s’haurien de destinar a la transformació energètica, se n’aniran cap al gas i les centrals nuclears.
