Podríem parlar de l’ocàs del Pelusa, però això ja ho han tractat prolixament tots els mitjans de comunicació especialitzats i generalistes haguts i per haver. Estem parlant –qui no se n’haurà adonat?– del decés d’un futbolista, Diego Armando Maradona, que va tenir la mala jeia d’acomiadar-se d’aquest món, precisament, el 25N, Dia internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Casualitat diabòlica. I esclar, les portades de tots els rotatius n’anaven plenes l’endemà, de la seva vida, miracles i infortunis. Una mort que l’any que ve, i l’altre, i l’altre, no deixarà de ser una efemèride més, un record del passat, una anècdota, mentre que el tema que fa la sensació que malauradament cada any seguirà sent motiu de portada, i no només el 25N, queda arraconat al calaix. Perquè l’actualitat imposa. La notícia d’una mort que eclipsa la de la mort de centenars, milers de dones. No el 2020. Cada any. Comparar l’espai dedicat a un tema i l’altre, que és tant com dir el temps de lectura o de pantalla que es dedica a un tema i l’altre, diu molt de la societat abduïda en què vivim.
Segons dades facilitades per la Generalitat, enguany hi ha hagut nou casos de dones mortes per violència masclista a Catalunya. Que són divuit si les comptem totes, ja que els registres oficials només comptabilitzen els casos de violència en l’àmbit de la parella. Les altres, que són la meitat de tots els feminicidis, també estan invisibilitzades. I al conjunt de l’estat, les quaranta-una dones assassinades per la seva parella es converteixen en vuitanta si les sumem totes.
És evident que la violència masclista és una plaga que flagel·la la societat fins al moll de l’os. Un pou sense fons que té la seva màxima expressió en els finals fatals, però que es manifesta de mil i una maneres diferents i que és conseqüència de segles de domini patriarcal i d’opressions de diversa índole amb total impunitat. Un fet que no justifica de cap de les maneres que se n’hagin de seguir suportant. Avui, per sort, hi ha molta més conscienciació. És un primer pas. Però el nombre de víctimes no baixa. I és que no n’hi hauria d’haver cap. Mentre no sigui així, no es pot mirar cap a una altra banda.
Al fil de l’editorial, crec que no val la pena parlar dels mercenaris multimilionaris de l’espectacle del futbol. Massa nombre d’ells tenen una doble vida d’estafa fiscal, desordre i maltractaments. Un péssim exemple per als joves esportistes de debò.
Sí val la pena preguntar-se sobre el fiasco de la protecció de la Dóna. Com pot ser que s’inverteixi tants milions dels pressupostos generals en mil entitats, oenegès i organismes oficials dedicats exclusivament a la prevenció i assistència i continuem igual o pitjor dia darrera dia. Sous i subvencions destinats a centres dirigits per i para dones. Com s’explica aquest fracàs?
(dirigits per i per a dones…)