40 anys de lluites compartides

A principis de 2008 va entrar en servei una nova línia de tren que travessaria de baix a dalt tot el Penedès, la línia d’alta velocitat. Una línia projectada des de molts anys abans, que va tenir una forta oposició al territori. Tanta, que fins i tot es va crear una Plataforma per una Alternativa al Tren d’Alta Velocitat, la PATAV, que va estar activa des de 1996 fins a principis dels 2000, quan ja es va veure que era inevitable (malgrat els retards que s’acumularien en la seva execució, que van ser molts), es va acabar dissolent.

De fet, la PATAV penedesenca va tenir referents en altres punts de la geografia catalana, amb els quals entaularen relació, aprenien els uns dels altres i prenien consciència conjunta del que s’anava a fer. La vilafranquina Eulàlia Mestres, molt implicada en la plataforma, recorda que van contactar amb col·lectius francesos, que ja tenien TGV, que els deien que si es feia, “s’havia de fer un metro que anés de nord a sud de Catalunya per l’interior, traient la línia de la costa, ràpida i que fos beneficiosa per a tothom”. Mestres explica que “ja sabíem que si es feia l’AVE no s’invertiria en els Rodalies i Regionals”. I el temps els ha donat la raó: es triga el mateix a anar a Barcelona des del Penedès ara que fa trenta anys; i els incidents a la línia, els retards, són sempre a l’ordre del dia en els combois que més gent utilitza. I el projecte de nova estació a Vilafranca dorm el son dels justos.

Des de la PATAV s’argumentava no només que l’AVE seria un tren elitista, per car, sinó també que “Catalunya, a diferència de França que és pla, no és un país per tenir AVE, per l’orografia que té, ple de barrancs, pujades i baixades” i aquesta orografia no permet que agafi les velocitats en el seu temps promeses.

La PATAV va fer moltes mobilitzacions, manifestacions, xerrades, va penjar pancartes, va recollir firmes… a Vilafranca, al Vendrell, a Sant Sadurní. A tot arreu. I defensava que de tren ràpid ja n’hi havia un, el Talgo; que era innecessària la gran inversió que suposava l’AVE; i que no tenia cap sentit fer un tren nou, ràpid, que s’aturés cada 50 quilòmetres.

És evident que la PATAV no va aconseguir els seus objectius. Només un, que va comptar amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca, que va ser que si s’havia de fer, almenys que passés a tocar del traçat ferroviari ja existent, i no anant a tombar cap a Moja.

Fa molts anys que la pagesia es queixa que el preu a què les grans empreses del sector els paguen el raïm és insuficient, que no cobreix ni tan sols els costos de producció, i que si no fos pels ajuts externs que reben, haurien de plegar. Avui, les tractorades, les concentracions de viticultors i les manifestacions demanant un preu digne són un tema recurrent de cada any quan s’acosta la verema.

Però no sempre ha estat així. Fins que va arribar la crisi econòmica de 2008, malgrat que hi havia campanyes puntuals en què el preu queia de cop, era per qüestions conjunturals d’un o dos anys, per una mala collita, per la meteorologia, etc., el preu s’acabava recuperant. Ara, els pagesos, pessimistes de mena, veuen el futur negre.

La sadurninenca Maria Vidal, que és pagesa des de 1994 i que entre el 2000 i el 2021 va ser cap sectorial de la vinya i el vi de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), explica que als 90 i durant bona part de la primera dècada del segle XXI, “la gent feia els quilos que volia, i ni que les finques fossin poc productives, la gent es guanyava la vida”. Sempre es parlava de volum; Freixenet i Codorniu marcaven el preu (després s’hi afegiria Jaume Serra), “i ens deien que féssim tot el raïm que poguéssim, amb la qualitat que exigien, perquè ells havien de posar el cava al món, i després ja repartirien els beneficis”, recorda Vidal. El problema, diu Vidal, és que “no s’han repartit equitativament, per donar-nos a conèixer, vam manxeitzar el producte”.

La viticultora sadurninenca resumeix amb una frase quin era el sentiment del pagès: “Encara gràcies, que se’l queden!”. Eren temps en què “tots resàvem perquè ens apugessin el preu una o dues pessetes, i llavors tothom content”. I pensa que un cop assolit el mercat, hauria calgut prestigiar més el cava (que és al que es destina la majoria del raïm penedesenc).

La crisi ho va canviar tot. La crisi, el canvi climàtic –collites més curtes per manca de pluja– i la globalització. Calia competir amb vins vinguts d’arreu del món (sovint vins de taula), i es competia amb preu. I els pagesos són i han estat sempre, al Penedès, la baula més feble de la cadena. “Estem morint d’èxit, perquè vendre 250 milions d’ampolles és molt, però no vam saber veure que només amb el paràmetre volum, ens portaria on som”, es lamenta Vidal.

El procés cap a la independència de Catalunya ha suposat la mobilització més gran que hi ha hagut mai al Penedès. Perquè ha tret molta gent al carrer –més que mai–, moltes vegades i durant molt de temps. Els primers anys, amb esperit il·lusionant; a partir de l’1-O, en resposta a la ferotge repressió de l’Estat.

Un dels llocs on més massivament s’ha manifestat ha estat Vilafranca. Quan no es feia enlloc, des de 2003 la vigília de la Diada Nacional s’hi organitzava la Marxa de Torxes, primer amb pocs centenars de participants, i cada vegada més, fins que en va reunir milers (el 2018, que es va deixar de fer). El 13 de desembre de 2009 es va fer la consulta popular sobre la independència de Catalunya, amb 7.117 participants (22,10% del cens i 94,42% de vots favorables) i el 9 novembre 2014 se’n va fer una altra, ara convocada pel Govern de la Generalitat, amb 14.573 votants, 12.665 dels quals a favor. La territorial de l’ANC va néixer entremig i, juntament amb Òmnium, ha liderat tots aquests anys d’accions populars al carrer.

El punt culminant del Procés va ser l’1 d’octubre de 2017, amb el referèndum en què van votar 14.714 persones a la ciutat, malgrat l’oposició de l’Estat, i amb centenars de persones “defensant” les urnes a l’entrada de tots els col·legis electorals des d’abans de sortir el sol (fins i tot amb grups de persones fent nit entre divendres i diumenge als col·legis electorals, perquè no els precintessin els Mossos d’Esquadra).

També es van mobilitzar milers de persones al Penedès durant la Via Catalana cap a la Independència (13 de setembre de 2013) i ja després de l’1-O, la vaga independentista del 3 d’octubre de 2017 i nombroses concentracions –convocades molt poca estona abans– que van omplir la plaça de la Vila de Vilafranca amb milers de persones en l’any i mig següent, sempre en resposta a detencions en cadena de consellers i conselleres, de la presidenta del Parlament o dels presidents d’Òmnium i de l’ANC.

Esther Güell, que va ser coordinadora local de l’Assemblea, recorda amb tristesa les falses promeses quan els deien que “tot està preparat, no patiu, i després t’adones que el més calent és a l’aigüera, fins i tot l’Agència Tributària”. Amb tot, afirma que la tasca de conscienciació, d’aclarir dubtes entre els indecisos sobre si Catalunya seria viable econòmicament, sobre com es pagarien les pensions, etc., va ser molt positiva: “molta gent ni s’ho havia plantejat, i els vam acabar de convèncer, i la prova és que cada vegada el vot independentista ha anat a més, perquè l’alternativa és molt pitjor”.

Ara, quatre anys i mig després de l’1-O i encara en plena repressió (el vilafranquí Adrian Sas, per exemple, és a les portes d’entrar a presó), Güell afirma que és temps de resistència, de “no permetre que ens enterrin l’1-O, ens diuen que va ser una il·lusió, que vam votar per forçar a negociar, i no, vam votar per la independència i ara lluitem perquè no ens canviïn el discurs”.

La història per salvar de la urbanització l’espai litoral de les Madrigueres és una història d’èxit, que es va assolir després d’haver transitat per un camí ben pedregós. De fet, durant més de deu anys va tenir al damunt l’espasa de Dàmocles de la urbanització. I entre la pressió social, la crisi econòmica, conjuntures polítiques determinades i també el canvi climàtic, entre tot plegat, al final aquestes 30 hectàrees a primera línia de mar, a la costa baixpenedesenca, han quedat naturals i renaturalitzades. És l’últim reducte del litoral de tota la comarca que ha romàs net d’edificacions. I valia pena conservar-lo.

Molt més que una platja
Les Madrigueres són molt més que una platja. És una platja verge, que al darrere té l’antiga desembocadura de la riera de la Bisbal, amb vegetació dunar, bosc de ribera, aiguamolls, conreus de secà i mediterranis…, tot plegat concentrant una gran biodiversitat en un espai molt reduït. A la platja nidifica el corriol camanegre; també és zona de pas i d’aturada d’aus migratòries i, en tant que connector natural amb l’interior, és una de les zones que fan servir aquests ocells per entrar –sobrevolant– terra endins. Actualment està inclosa a l’Inventari de Zones Humides de Catalunya.

Hi ha una entitat que va tenir un paper clau, transcendental, per salvar les Madrigueres: el Geven (sigles de Grup Ecologista del Vendrell i el Baix Penedès). El pla general del Vendrell dels anys 80 qualificava aquell espai comprès entre el mar, la riera de la Bisbal, el camí de Romaní i la via del tren com a urbanitzable no programat. El 1993 va començar a haver-hi moviments per urbanitzar-lo, i el Geven va començar la campanya “Salvem les Madrigueres”, que va durar fins al 2004 (dotze anys d’incansable activisme), quan el govern tripartit de la Generalitat va aprovar el Pla Director Urbanístic del Litoral català, que les va blindar de la construcció.

Marc Robert va ser un dels ecologistes vendrellencs que va liderar la campanya “Salvem les Madrigueres”. No va ser fàcil. Explica que el 1993, “el context social al Vendrell que “per aquest trosset que queda, ja ho poden urbanitzar tot, si són quatre matolls”, la gent no hi donava valor, la percepció pública era que ja no venia d’aquí”. Va caldre, doncs, molta pedagogia. I deunidó el que van aconseguir. De no donar-li gens d’importància, amb el temps i perseverança el Geven va aconseguir més de 6.000 firmes i l’adhesió d’un centenar d’entitats, que es van fer servir com a al·legacions per aturar el projecte que Ajuntament i Generalitat tenien sobre la taula, i que era ben vist per les dues institucions. “Estic segur que és la campanya ciutadana que més adhesions ha recollit mai al Vendrell”, afirma amb contundència Robert. També es van fer algunes manifestacions, al Vendrell i a Tarragona, a les portes de la Comissió d’Urbanisme.

Quan els ecologistes plantejaven a l’Ajuntament que es desqualifiqués, la resposta era que haurien de pagar indemnitzacions multitudinàries als propietaris. Però en la revisió del Pla General de 1999 s’hauria pogut desprogramar, i el govern de CiU-PP no va voler. L’any següent, el 10 de juny, un fort aiguat deixà inundades el 90% de les Madrigueres. Si s’hi hagués construït, tot el barri hauria quedat negat per l’aigua, i part de Sant Salvador, encara més de com va quedar. Aquest fet obrí els ulls a molta gent: potser no era tan bona idea, construir-hi. I l’Agència Catalana de l’Aigua va fer retirar les construccions de la part més baixa. Es va guanyar una mica de terreny.

El 2003, CiU va perdre les eleccions i en l’impàs entre els comicis i el canvi d’alcalde, l’Ajuntament aprovà el pla parcial. Ho volien deixar lligat i ben lligat. Però el Geven no es va rendir, i la lluita va tenir premi. Amb un PSC –que feia costat als ecologistes– al govern, el tripartit català aprovà un pla director urbanístic que proposava eliminar els 1.400 habitatges que hi anaven previstos, i concentrar l’edificabilitat a la zona de Pasqual Mitjavila, darrere del càmping. El Geven ho va celebrar com una victòria.

Ara, les Madrigueres estan salvades. Consten com una zona verda dels edificis que s’han de construir al costat, però que encara no s’han fet, i sembla que va per llarg. El pla parcial estipula que no es podrà començar a fer cap carrer fins que s’hagi renaturalitzat l’espai, fins que hi hagi una aula de natura i fins que s’hagi obert una avinguda per sobre de la via del tren, que connecti Sant Salvador amb la Platja de Calafell i permeti desaparèixer la carretera que ara creua pel mig. I això últim és molt costós. El que sí que s’ha fet és renaturalitzar les Madrigueres. Hi ha llacunes, la platja està acordonada, hi ha el mirador d’aus, i hi ha una passera (inaugurada el 2019) sobre la riera de la Bisbal, que en el projecte municipal de 2010 (amb suport de la Generalitat) hauria portat la gent al mig de les dunes, amb un pàrquing i tot, però que finalment la pressió popular i també el Ministeri Costes van fer retirar en direcció al mar. Les Madrigueres estan salvades, però encara cal estar sempre a l’aguait.

El cas de la platja Llarga de Vilanova és una rara avis enmig de l’encimentat litoral català. És, com a mínim, el que expliquen aquells que van participar activament en la lluita per salvar aquest paratge.

La platja Llarga és un espai d’unes deu hectàrees que forma part d’una antiga zona d’aiguamolls i dunes litorals, presents a la zona del delta del riu Foix i coneguda amb el nom del Prat. És la darrera zona natural que resta de l’antic delta del riu i és, juntament amb les Madrigueres i la platja dels Muntanyans de Torredembarra, l’únic espai litoral d’aquestes característiques al llarg de la costa, entre el Delta de l’Ebre i el Delta del Llobregat.

Tot i això, la platja va experimentar un inici de transformació a principis dels anys setanta, quan es van obrir alguns carrers i es va construir un edifici, a tocar de la via de tren Barcelona-Tarragona. “L’any 1983 el sector de la platja Llarga es va declarar com a zona urbanitzable i es va projectar la construcció de 259 habitatges”, explica Jaume Marsé, membre de l’Agrupació per la Protecció del Medi Ambient (APMA). En aquell moment, l’Ajuntament de Vilanova també va proposar la construcció d’un hotel de cinc plantes, una decisió “inviable” que va donar el tret de sortida a una lluita que s’allargaria més de vint anys.

L’APMA, de manera conjunta amb la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural i les entitats veïnal del barri de Mar i Can Marquès, entre altres, van presentar al·legacions per protegir la platja d’aquest macroprojecte i on s’alertava, per primer cop, de la regressió que estava patint la costa i, en concret, aquesta zona. Les reclamacions dels ecologistes no van donar els seus fruits, però van aconseguir que el projecte retrocedís uns metres i evitar la regressió “imparable” de la platja, amb la creació d’uns espigons que encara hi són i que han demostrat que no són garantia de res.

L’any 2004 serà un dels moments que decidirà el futur de la platja Llarga. “El maig d’aquell any l’Ajuntament de Vilanova concedeix la llicència d’obres a Subirats Berenguer per iniciar la construcció del primer bloc de pisos i, fins i tot, es comencen a fer algunes obres”, recorda Marsé. Aleshores, l’APMA, la Talaia, l’associació de veïns Molí de Vent i la secció de medi ambient de la UPC es mobilitzen per donar vida a la Plataforma en Defensa de la Platja Llarga, una campanya informativa, de recollida de signatures i d’elaboració de documents per aturar la construcció. Va ser, de fet, aquesta pressió social la que va fer que, només un mes després, el regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament vilanoví, Jordi Valls, considerés la conveniència de fer marxa enrere i estudiar la possibilitat de preservar l’espai. “A la reunió del Consell Municipal de Medi Ambient vam obtenir el compromís de Valls, un compromís que aquell mateix estiu es va traduir en la paralització de les obres de construcció”, diu Jaume Marsé.

L’aturada de les obres va servir per agafar aire i afrontar els últims tres anys de lluita, que s’allargaria fins a la primavera de l’any 2007. Durant aquest període es van presentar al·legacions per declarar la zona com a sòl no urbanitzable d’especial protecció, es va aprovar el Pla Especial de Recuperació de la Platja com a zona humida i sorral costaner i es va presentar al departament de Medi Ambient una proposta per incloure el sector en la Xarxa Natura 2000. Paper mullat. El febrer de l’any 2006 la conselleria de Medi Ambient i l’equip de govern de l’Ajuntament de Vilanova posaven sobre la taula una operació urbanística que preveia la construcció de 1.770 habitatges a segona línia de mar, al sector de La Millera.

La proposta va xocar, novament, amb el mur de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, que es va posicionar contrària al projecte de l’administració i que pretenia construir a un sector de sòl no urbanitzable. “Afortunadament, l’operació va quedar aquí damunt la taula”, diuen satisfets des de l’APMA. L’octubre es van signar els convenis entre l’Ajuntament de Vilanova, Subirats Berenguer Immobiliària i l’Incasol per traslladar els drets urbanístics de la promotora a un altre indret. “Havien de trobar una solució per no haver de pagar diners a la promotora. Per compensar-la, van negociar l’aprofitament urbanístic i es va traslladar a l’Eixample Nord. Era un tema molt difícil de resoldre”, admet Marsé. “El nostre objectiu era salvar la platja Llarga i fent això s’aconseguia. Érem conscients que sacrificàvem un espai amb un alt valor agrari, però com a mínim vam poder salvar la platja”, afegeix.

A finals d’any s’aturava definitivament el projecte d’urbanització i a la primavera del 2007 es retirava la grua de la platja, un element que va esdevenir un símbol de la pressió urbanística que va patir l’espai durant tots aquests anys de lluita. Quinze anys després d’aquell moment, Jaume Marsé confessa que el problema encara cueja: “L’Eixample ha passat a ser un altre problema que es desvincula per complet de la platja Llarga. Actualment, aquest espai viu un moment delicat i té uns altres problemes, com ara la pèrdua de sorra o la proliferació d’espècies invasores”.

Des de l’APMA assenyalen que el futur d’aquesta zona del litoral vilanoví passa per la seva renaturalització, un procés que s’ha de fer a poc a poc, per comprovar com respon la costa. “Entenem que les actuacions que s’han de fer no són fàcils, però la platja té unes característiques que la fan única al litoral i no podem permetre que desaparegui”.

El 8 de febrer de 2017 el Parlament de Catalunya aprovava la modificació de la llei de vegueries acordant la creació de la vegueria Penedès. Era la culminació a més de dotze anys de lluita, la recompensa a una feina de formiga feta per uns quants penedesencs i penedesenques que, des de baix, van aconseguir que el Penedès, amb 72 municipis (tots els de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, excepte vuit d’aquesta última comarca) fos reconegut com a vegueria pròpia esdevenint, d’aquesta manera, l’única vegueria assolida per iniciativa popular.

L’entitat que va liderar i articular la lluita per l’assoliment de la vegueria Penedès va ser la Plataforma per una Vegueria Pròpia, presidida durant la major part del temps per Fèlix Simón. “Jo, igual que en Joan Solé Bordes, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ens despertem quan comprovem que en el Pacte del Tinell (PSC, ERC i ICV, 14 de desembre del 2003) s’inclou el compromís d’organitzar territorialment el país”, explica Simón. Aquest fet aixeca la llebre i fa que un grup de gent, majoritàriament de l’entorn de l’entitat Salvem el Penedès, comenci a treballar per dibuixar l’estratègia per aconseguir, em primer lloc, el reconeixement de l’àmbit territorial del Penedès, el primer graó per assolir, posteriorment, la vegueria. Paral·lelament, l’Institut d’Estudis del Penedès presentava l’11 de setembre de 2004 un manifest on reclamava la necessitat d’un Penedès amb reconeixement social, cultural i polític.

El 27 de gener de 2005 la Plataforma per una Vegueria Pròpia publica el seu primer manifest i el 20 de maig del mateix any aprofita les Fires de Maig de Vilafranca per presentar-se públicament. Amb les bases i el manifest aconsegueixen sumar-hi nous col·lectius i emprenen una campanya d’adhesions de municipis, consells comarcals, entitats, associacions empresarials i ciutadania, alhora que inicien la roda de contactes amb els partits polítics. “Des d’un bon principi dibuixem una estratègia molt definida i organitzada en tres onades: primer ens dedicaríem a fer pedagogia i sumar adhesions a l’Alt i Baix Penedès, després al Garraf i, finalment a l’Anoia. En cada cas ens marcàvem cinc tasques correlatives: primer explicar la causa al carrer, després accions d’agitació al carrer (recollida de signatures, pancartes, manifestacions, etc.); en tercer lloc recollida d’adhesions i entrada de mocions als ajuntaments, en quart la feina de dinamització al Parlament i, finalment, la fase de control, que és la que estem fent ara”, explica Fèlix Simón.

I així, seguint aquest full de ruta, el 14 de juliol del 2010 el ple del Parlament aprova per unanimitat la creació de l’àmbit de planificació territorial del Penedès, el pas previ i imprescindible per assolir la vegueria. Ara bé, culminar el procés i aconseguir la vegueria no va ser ni ràpid, ni senzill. Van caldre set anys de treball intens i feixuc, sobretot amb els partits polítics, fins que finalment, el 8 de febrer el ple del Parlament aprovà la modificació de la llei de vegueries acordant la creació de la vegueria Penedès.

La lluita continua
La història de la vegueria és la història d’una lluita ciutadana encapçalada per molt pocs, però en benefici de tots; és la història de com una iniciativa sorgida des de la base pot créixer fins arribar a modificar una llei al Parlament; és una història d’aprenentatge, de caure i d’aixecar-se sense defallir.

La lluita per la vegueria Penedès no s‘acaba el 8 de febrer del 2017, perquè avui, cinc anys després, l’únic que existeix és una delegació amb quatre persones encapçalades pel delegat del Govern i l’anunci, fet fa quinze dies, del desplegament dels quatre primers serveis al llarg d’aquest any. “De tots aquests 17 anys, el més dur ha estat veure com tenim aprovades les lleis i no s’han dut a la pràctica. És un menysteniment tan gran per al territori! És un insult a tots”, conclou Fèlix Simón.

Amb continuïtat al passeig Marítim de Calafell, però dins el terme municipal del Vendrell, trobem Le Méridien Ra; un hotel de cinc estrelles, en un entorn privilegiat a primera línia de mar. No sempre ha estat així. Aquesta va ser la solució que van trobar els polítics de la comarca del Baix Penedès, significativament els del Vendrell, davant la reivindicació ciutadana de salvar l’edifici de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu, que estava en estat ruïnós, cada vegada més deteriorat després de molts anys d’abandó. Es pot dir que la societat civil, amb la seva mobilització continuada, va salvar el que quedava de l’antic sanatori. La solució d’entrada no va agradar ningú, o a molt poca gent, perquè es pretenia que es convertís en un equipament públic, obert a tothom. I un hotel de luxe… ho és, però no ben bé. En qualsevol cas, se n’ha preservat l’estructura i la capella, que ara és el vestíbul de l’hotel.

El Sanatori de Sant Joan de Déu es va construir ara fa cent anys, als anys 20 del segle XX. Es va fer davant la platja de Calafell perquè era un dels llocs costaners on l’aigua tenia més concentració de iode. Inicialment, es va fer en una masia a primera línia de mar una colònia estiuenca per a nens i nenes de l’Asil Les Corts, de Barcelona, que patien malalties òssies, tuberculosi, poliomielitis, entre altres. De seguida es va construir al costat un pavelló de fusta, que pogués complir funcions terapèutiques tot l’any, amb capacitat per a una trentena d’infants, però també va quedar petit. Calia un edifici gran, definitiu, però no hi havia diners. I es van aconseguir mitjançant donacions, amb una forta campanya que portava el lema “Almoina d’amor”. Es van aconseguir 2,5 milions de pessetes de l’època i el rei Alfons XIII l’inaugurava amb tota pompa el 23 de maig de 1929.

Va funcionar durant quaranta anys, període en què hi van passar milers de malalts, nens i adults, també amb funcions ambulatòries, de rehabilitacions postoperatòries, etc. Va ser un lloc molt estimat per la població de Calafell; sempre tenia les portes obertes a tothom, els pescadors de Calafell els portaven peix, feien misses dominicals molt concorregudes, la gent de Calafell s’hi casava. I hi acudien metges de prestigi. També té episodis foscos, com l’assassinat el juliol de 1936 (a l’inici de la Guerra Civil) de quinze monjos per part dels anarquistes.

A partir del 1969, l’edifici fou abandonat i els monjos el vengueren per 53 milions de pessetes, amb els quals s’ajudà a finançar l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. I començà la seva lenta i imparable degradació, la seva espoliació. No era un edifici qualsevol. L’havia aixecat l’arquitecte barceloní Germán Rodríguez Arias, membre del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), sobre una plataforma de ciment armat situada 1,75 metres sobre el nivell del mar per no estar afectat per les aigües freàtiques i per la llevantada, i sostingut per 200 pilars. Les finestres estaven orientades perquè hi entrés el sol. Potser avui dia això pot semblar una obvietat, però en aquell temps es va fer amb uns criteris avançats.

A principis dels 90 apareix el Col·lectiu Pro-Salvaguarda de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu del Vendrell, que durant dotze anys va moure cel i terra per aturar la destrucció de l’edifici i per mirar de donar-li algun ús públic. Al capdavant del col·lectiu hi havia persones com Anna Serra, Remei Esteban, Albert Tàpias, Anna Ortoll, Pau Arroyo i Berta Garcia. L’empresa que n’era propietària, Rosmar, volia tirar a terra l’edifici; ja n’havia sol·licitat la llicència d’enderroc.

El lloc era molt llaminer: en ple boom turístic, un espai d’aquelles dimensions a peu de platja era un entorn idoni per a l’especulació. Segons recorda Berta Garcia, que hi anava sovint (l’espai era obert a tothom), “vam veure que algú havia foradat el sostre perquè es malmetés quan plovia, també s’hi havia calat foc”. Tomás Cachinero, que es va implicar en el col·lectiu, afirma que “hi havia intencionalitat, interessava que es fes malbé de seguida”. El primer que va aconseguir el Col·lectiu va ser que l’Ajuntament del Vendrell declarés l’edifici Bé Cultural d’Interès Local. Amb això, si més no, se salvava. A partir d’aquí, concursos d’idees, contactes amb totes les administracions, es van recollir més de 3.200 firmes i el suport de 40 entitats de la comarca; es van fer pancartes, manifestacions, presència constant a la premsa. Tota idea era bona per ajudar a la conscienciació que calia preservar la memòria de tota una època i donar-li un ús de futur.

Entre les accions dutes a terme, hi ha la carta que el jove Tomàs Cachinero va enviar al rei Joan Carles I demanant que hi intercedís; la seva resposta va ser que no podia interferir en un assumpte d’una propietat privada. O la reunió que van mantenir amb el president de la Generalitat Jordi Pujol, que els va respondre que estava disposat a comprar l’edifici (400 milions de pessetes) i restaurar-lo, però que a partir d’aquí havien de trobar alguna activitat que permetés autogestionar-lo sense haver-hi de posar fons públics. També es va fer una subhasta pública, que va quedar deserta. “Volíem que fos d’usos públics per a la comarca, en aquell moment no teníem ni hospital, ni escola de música, ni universitat, no hi havia res, i era un bon lloc; molts ajuntaments es van comprometre a comprar-lo, però era difícil mantenir-lo”, explica Berta Garcia.

Finalment, una empresa hotelera va manifestar l’interès a comprar-lo, preservant el que es pogués i fer-hi un hotel, el Ra, que es va inaugurar el 2004. “Quan vam veure la solució, ens vam enfadar molt, la lluita havia servit per salvar la silueta, la restauració exterior i la capella, però no deixa de ser un pessebre”, diu Cachinero.

La Bassa de Capellades avui està mig buida. “Ho està perquè hi ha sequera, però també perquè l’aqüífer Carme-Capellades continua sobreexplotat. Potser ara no hem de lluitar per defensar la Bassa, però sí per denunciar la sobreexplotació de l’aqüífer i tots els pous il·legals que hi ha”, explica Susana Moreno Blanco. Ella, que ara és regidora a l’Ajuntament de Capellades, va ser una de les moltes joves que l’any 2001 va dir prou i va plantar-se per defensar un dels patrimonis naturals del seu poble, la Bassa, i la seva surgència natural, amenaçada per un projecte d’impermeabilització aprovat el setembre d’aquell mateix any per l’Ajuntament del municipi i que, si hauria tirat endavant, hagués convertit la Bassa en una mena piscina. “Jo formava part de l’Assemblea de Joves de Capellades i quan ens assabentem de les intencions de l’Ajuntament d’impermeabilitzar la bassa, decidim actuar. Ho fem juntament amb altres entitats, com Endavant, Clau de Volta i Adapa”.

Entre el 1999 i el 2001 el govern local (CiU) va aprovar dos projectes d’impermeabilització de la Bassa i, malgrat l’oposició d’ADAPA i la presentació de més de 1.300 firmes en contra, anuncia l’inici de les obres per a l’1 d’octubre de 2001. “Davant l’inici imminent, l’acció que els joves proposem és acampar dins la Bassa, aprofitant que estava buida”. Alhora es crea l’Assemblea de Col·lectius Pro-Bassa Natural per articular totes les accions de denúncia i reivindicació. L’acampada dura cent dies fins que el 27 de novembre els antiavalots de la Guàrdia Civil desallotgen els acampats i denuncien onze persones. Aquella mateixa tarda a Capellades es viu la manifestació més multitudinària que es recorda. Finalment, el febrer de 2002 les denúncies queden sobresegudes per manca de proves.

La mobilització, però, no s’atura, s’organitzen caminades populars, bicicletades, una cadena humana… De tot fins que aconsegueixen que el 2003 l’Ajuntament enterri definitivament el projecte.

L’any 1994 un incendi va arrasar tota la zona muntanyosa del terme municipal de Sant Martí Sarroca. Des d’un primer moment hi va haver sospites que podia haver estat provocat, però mai es va poder demostrar. Tres anys després, apareix un projecte per fer una pedrera just en el mateix lloc, amb el vistiplau de l’Ajuntament i de la Generalitat. Val a dir que en aquells moments l’alcalde de Sant Martí era Josep Santacana, que també era, oh casualitats de la vida, conseller delegat de Forestal Catalana, una empresa pública de la Generalitat responsable de gestió forestal, conservació del medi natural i repoblació forestal.

De seguida va sorgir tot un moviment veïnal disposat a fer-hi front, que al capdavant tenia un veí de la muntanya de Samuntà, Eudald Daltabuit, també l’aleshores regidor independent Ramon Carbó i la revista El Martinet. En total va ser una cinquantena de persones, sobretot veïns del barri de Romaní i de la Torre, que van fer una ingent tasca pedagògica, informativa i de destapar el que hi havia rere el projecte de pedrera.

L’alcalde, per rebatre’ls i destacar les bondats del projecte, va fer una roda de premsa en què va mostrar uns fragments de marbre per intentar fer creure que una petita explotació per a escultures i ornaments, però com recorda Xavier Cadafalch, aleshores de la redacció d’El Martinet, “en realitat era un projecte disfressat per fer grava per a infraestructures com el TGV, ja que el tipus de roca és calcària, tova per a escultura, tal com certificaven tècnics en la matèria”.

Amb el suport del Col·lectiu Ecologista Bosc Verd, es va crear la Plataforma per a la Defensa del Bosc de Samuntà, que va fer manifestacions, va penjar pancartes, va fer caminades pel bosc, bicicletades, van recollir firmes i va aconseguir el suport d’ajuntaments veïns, artistes del Penedès, entitats, empreses com Bodegues Torres (directament afectada pel projecte), entre altres.

Finalment, després d’un any de lluita incansable, l’alcalde va renunciar al projecte de la pedrera, i el bosc de Samuntà va poder seguir regenerant-se de l’incendi patit tres anys enrere, sense pedrera. Cadafalch té clar que va ser “la forta pressió de la societat civil la que va fer aturar el projecte i evitar la irreversible destrucció irreversible del seu entorn”. I sentencia: “vam vèncer l’especulació i la mentida per imposar la veritat i la raó”.

Dins el terme municipal dels Hostalets de Pierola hi ha l’abocador de Can Mata, que va començar a funcionar de forma clandestina al principi dels anys 70 del segle XX, fins que al 1985 l’Ajuntament el va legalitzar d’amagatotis. La llicència hi permetia llençar residus sòlids urbans, però mai es va saber del cert el que realment s’hi havia abocat. Al 1988, el mateix Consistori en va ordenar la clausura per abocaments de residus tòxics i perillosos (que no estaven permesos), que van provocar per contaminació d’aigües potables. Però la manca d’altres grans abocadors on dipositar la brossa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, les pressions empresarials i de la Junta de Residus de Catalunya van fer que un any després es promulgués un decret de l’alcaldia per reobrir-lo. Tanmateix, la llavor del sentiment contrari a tenir un abocador davant de casa ja havia germinat. El 1991, el PSC promet no permetre cap altre dipòsit de residus al municipi, però després de guanyar les eleccions es fa enrere i proposa obrir una planta de tractament de residus industrials. La contundència de l’oposició, i fins i tot la divisió dins el mateix grup municipal, ho fa fracassar mig any després.

El 1997 hi ha un punt d’inflexió: a l’abocador li queden tan sols dos o tres anys de vida útil, talment com a l’abocador del Garraf (que sí que es clausurarà), i l’empresa proposa ampliar-lo, doblant-ne la capacitat i convertint-lo en el més gran de Catalunya. L’Ajuntament diu amén, requalifica els terrenys i això encén la població: neix un moviment veïnal de protesta, la Coordinadora d’Afectats per l’Abocador de Can Mata. En formen part veïns dels Hostalets, Masquefa, la Beguda Alta i Esparreguera, que són els que en senten directament la pudor, nit i dia, malgrat els esforços els últims de la concessionària Cespa (Ferrovial) de minimitzar-la.A partir d’aquí, les accions de protesta es multipliquen. Assemblees informatives, pancartes, manifestacions, múltiples accions de protesta com cassolades, la denúncia de la connivència entre l’Ajuntament, la Generalitat i les empreses gestores de l’abocador. Van ser uns anys de molta tensió als municipis del voltant de l’abocador. Val a dir, però, que l’Ajuntament dels Hostalets es beneficiarà dels molts ingressos que li aporta l’onerosa infraestructura. El 2002 es van trobar, durant les obres d’ampliació, les restes del Pierolapithecus catalaunicus (Pau), un homínid de fa 13 milions d’anys, que representa una de les baules perdudes de la humanitat. Lluny de tenir efecte desmobilitzador, la Coordinadora obre un flanc judicial i el Tribunal Superior de Justícia indica que l’ampliació podria haver afectat una part del jaciment paleontològic. També reconeix que s’hi han abocat matèries perilloses sense autorització.

La Coordinadora, ara reconvertida en Plataforma Aturem Can Mata, també portarà l’afer a Brussel·les. I no deixarà de manifestar-se, de fer el corcó, renovant el contingent de voluntaris, amb arguments nous. Però res aturarà l’abocador, que cada vegada que és a prop d’arribar al final de la seva vida útil, se li allargarà la concessió amb una nova ampliació. Ara és a les portes d’una altra. L’any passat, altra vegada amb l’abocador quasi ple, l’Ajuntament dels Hostalets va convocar una consulta popular. La plataforma havia aconseguit per primera vegada que es demanava l’opinió a la gent. Hi va haver campanya a favor i en contra. I la resposta majoritària va ser favorable a fer-lo créixer. Des de la plataforma expliquen que el quid de la qüestió és l’alta dependència que es té de l’abocador: impostos baixos, taxes baixes, personal municipal per a serveis que depenen dels ingressos de l’abocador…

Les 77 hectàrees actuals s’ampliaran, doncs, en 15 més, i l’Ajuntament rebrà a canvi una nova pluja de milions. Totes rodejades de vinyes i altres cultius. I això no és tot. Baltasar Jorba, antic membre de la Coordinadora, alerta que “tenim una nova espasa de Dàmocles a sobre, perquè també ubicaran aquí un gran distribuïdor elèctric de la MAT, aquí hi ha predisposició per tot”.

L’elevat preu del peatge d’autopista és una reivindicació antiga, constant i que ha tingut molts fronts oberts. Tal vegada una de les més antigues és de 1995, quan el Consorci Xarxa Viària, encapçalat per Jordi Carrillo, va incloure la demanda de rebaixar el preu del peatge entre la seva llarga llista de demandes a la Generalitat i a la concessionària de l’A-7. Ho demanava per als usuaris de Sant Sadurní i de Gelida, i ho feia en base a la comparativa amb la resta d’accessos a l’autopista: pagaven el mateix els conductors que anaven de Vilafranca a Martorell (22 km), que els que anaven de Sant Sadurní a Martorell (12 km), que els que anaven de Gelida a Martorell (5 km). Els de Gelida eren els cinc quilòmetres més cars d’Europa. La idea era que es pagués per quilòmetre d’autopista recorregut. Es va aconseguir amb la fi dels peatges troncals, col·locant cabines a cada accés. Però va costar molt. Acesa (Abertis) s’hi va resistir tant com va poder.

En el mateix context, quan es van fer els accessos a l’autopista en direcció sud a Sant Sadurní (inicialment només hi eren per anar en direcció a Barcelona i tornar-ne), es van fer sense taquilles, de manera que va quedar com a gratuït el tram entre la capital del cava i Vilafranca. Així mateix, quan la Generalitat va construir la C-32 (o autopista Pau Casals), l’any 1997, es va deixar com a gratuït el tram entre Vilanova i Sitges. Val a dir, però, que l’autopista entre Coma-ruga i Castelldefels passa per ser la més cara d’Europa. Per això va aparèixer el moviment #NovullpagarC32, que defensa la gratuïtat del tram entre el Vendrell i Sitges i la reducció del 90% del peatge de Vallcarca, que a causa de l’elevat cost de foradar els túnels, té un preu elevadíssim: 7,26 euros des de Vilanova-Sitges. S’han fet talls de carretera, concentracions, de tot. També des dels ajuntaments del Garraf i del Baix Penedès, com de la patronal FEGP, s’ha demanat infructuosament una reducció del preu, que només s’ha aconseguit per a usuaris habituals, en dies feiners i emprant teletac.

Ara que s’han eliminat els peatges a l’AP-7 i l’AP-2 (per l’extinció de les concessions i mentre el govern de l’Estat no es rumia una nova fórmula per fer pagar els vehicles), encara és més dolorós –a la butxaca– passar per l’autopista de la costa, que sempre va quasi buida en el tram penedesenc.

A la tardor de l’any 2000, l’Ajuntament de Font-rubí va rebre un estudi d’impacte ambiental d’una empresa promotora per fer un parc eòlic amb un màxim de 26 aerogeneradors a la carena de la serra del Bolet i Clivelleres, és a dir, entre l’Avellà i Sant Joan de Mediona, i prop del coll de la Barraca. L’Ajuntament en va informar el veïnat, que de seguida va crear la Plataforma de Defensa de la serra de Font-rubí. D’entrada, la plataforma es mostra favorable a les energies renovables, però no a qualsevol preu. I en aquest cas, qualsevol preu vol dir qualsevol lloc.

Josep Font, enginyer industrial, professor universitari i membre d’aquella plataforma, explica vint anys després que allà mai s’hi hauria d’haver plantejat un parc eòlic, atesa la riquesa natural de la muntanya: “És una zona que no es va declarar en el seu moment PEIN a causa dels propietaris, però que compleix totes les condicions”. La plataforma es va armar d’arguments, va informar el veïnat dispers de la zona del que s’anava a fer i de les conseqüències que tindria; va convidar a visitar el terreny el prestigiós doctor en ciències ambientals Martí Boada; va comptar amb la complicitat de mitjans de comunicació i amb el suport de grups ecologistes; i finalment, al cap d’un any, el projecte es va aturar.

Tres van ser els motius principals per evitar l’estesa de molins de vent: en primer lloc, per l’interès natural de l’entorn; en segon lloc, perquè és zona de nidificació d’aus rapinyaires protegides, singularment l’àliga cuabarrada, que es troba en perill d’extinció i que està protegida per una Directiva europea. Font explica que “la punta d’una ala d’un aerogenerador pot arribar a 200 km/h, i si una au passa per allà sota, ni se n’adona, la fa caure de seguida”. L’estudi d’impacte ambiental del projecte deia, com a solució, que “cada setmana passaria un operari a recollir les aus mortes”, recorda Font. I, en tercer lloc, perquè la serra és zona de recàrrega de l’explotat aqüífer de Carme-Capellades, i si es desforestava els camins per portar les aspes, s’arrasava la plana i s’enquitranava cada molí amb tones de productes químics per subjectar-los, se n’hauria ressentit l’aqüífer. Així és que el Mapa d’implantació d’energia eòlica de Catalunya que estava projectant la Generalitat –que ara és paper mullat–, finalment va dir que la serra del Bolet i Clivilleres no era compatible amb els molins de vent.

Val a dir que el 2004, la plataforma liderada també pel biòleg i professor d’institut Xavier Urruela, per l’exalcalde de Sant Sadurní Carles Querol, i amb la qual va treballar també de costat l’ornitòleg Humbert Salvadó, es va reactivar davant el projecte de Cales de Pachs de fer allà mateix una pedrera. I és que el sòl forestal és molt llaminer i sempre hi ha projectes que hi prioritzen l’economia per davant del medi ambient.

Ara fa vint anys, si fa no fa, la Generalitat, a través d’una empresa intermediària, va començar a comprar terrenys davant la plana arbocenca i de Banyeres. Ho feia d’amagat, sense explicar qui els comprava ni amb quines finalitats. Ni tan sols els ajuntaments afectats ho sabien. Sabien que hi havia algun projecte, tenien promeses que seria un revulsiu per al municipi, però no sabien res més. Molts propietaris n’estaven encantats, perquè eren terrenys agrícoles, o erms, i els els pagaven a un preu per sobre del preu rústic de mercat. Hi ha propietaris, però, que no ho van veure clar: era, si més no, sospitós que algú els volgués comprar una finca per sobre del preu de mercat. S’havia aixecat la llebre. Finalment, el 2002 es va conèixer: l’empresa pública Cimalsa pretenia fer-hi un Centre Integral de Mercaderies (CIM), macropolígon logístic de 220 hectàrees, que donés suport als ports de Barcelona i Tarragona.

De seguida es va crear la Plataforma No fem el CIM, que va ajudar a destapat tot aquell secretisme. Una dels seus membres, Carmina Malagarriga, recorda en primer lloc que “als propietaris que van vendre els van enredar, perquè els van oferir un preu més alt que l’agrari, però no un preu industrial: hi va haver una especulació brutal”. També va desmuntar l’argument de Cimalsa que no incrementaria molt el trànsit per carretera, perquè s’hi faria una estació de trens intermodal: el projecte preveia un trànsit de 17.000 camions diaris, i les vies de tren (previstes per al 2030) només absorbirien el 30% dels contenidors, amb el pas d’un centenar de trens diaris (alguns d’ells, amb matèries perilloses), segons constava al projecte. Es preveia també una nova sortida d’autopista a tocar del CIM.

Els alcaldes de l’Arboç (Joan Malla) i Banyeres (Avelino Menéndez) n’estaven encantats. “Ens ha tocat la loteria”, es deia des del PSC, pensant en els llocs de treball que es crearien. Però els centres logístics en creen molt pocs, de llocs de treball, segons informava la Plataforma, i són de baixa qualificació. Quan es va destapar, la Generalitat volia anar per feina: el 2004 ja havia d’estar en funcionament. Però la contestació ciutadana va ser molt gran: manifestacions, pancartes, recollida de firmes, xerrades informatives, es va tallar l’N-340 un diumenge a la tarda; molts ajuntaments (i els consells comarcals del Baix Penedès i de l’Alt Penedès) hi van aprovar mocions en contra; el realitzador Ramon Tort va fer el documental “Un mar de ciment”, que es pot consultar a Youtube…

Amb el canvi de govern de la Generalitat (de CiU a tripartit PSC-ERC-ICV), el projecte es va aturar, i reformular. Es va reduir l’ocupació a 180 ha (però amb naus més altes), se li va canviar el nom al CIM (ara era Logis Penedès) i es deia que la logística només ocuparia una petita part. La Plataforma ho va veure com una operació de maquillatge i es va reactivar el 2006. Es va reunir amb el conseller de Medi Ambient Salvador Milà (“zero empatia”, segons Malagarriga”), i amb el director general de Mobilitat, Manel Nadal (“Si aquesta comarca ja està tota trinxada, què voleu anar a defensar?”, que recorda Malagarriga, que els va etzibar), entre altres. I en visites que van fer al territori, van lliurar fins a mitja dotzena de carbasses, entre elles als presidents Pujol, Montilla i Mas.

Finalment, la crisi de 2008 va fer que el projecte s’aturés. Ja no era necessari. Això, entenen des de la plataforma, els donava la raó en el sentit que el CIM, o Logis, és un model econòmic caduc, que se’n va en orris amb la crisi i que, per tant, els llocs de treball que crearia no serien estables. A banda del malbaratament de sòl que comporta. “La culpa és que al Baix Penedès tenim uns polítics que no han pensat mai en la comarca, que no tenen projecte i que es venen al millor postor”, assegura amb contundència Malagarriga.

De llavors ençà, des que es va aturar, la plataforma ha estat inactiva però en estat latent, i ara s’està reactivant davant la versió 3.0 del projecte: la idea feta pública per l’alcalde de Banyeres de fer-hi una segona Idiada.

Entrevista a Fèlix Simón,fundador, juntament amb Alfons (Sete) Udina, de La Fura. Va formar part del setmanari, com a cap de redacció, fins al juliol de 1990

Com neix i pren forma la idea de crear La Fura?
Per entendre el com i el perquè, és important situar-se en el context del moment. L’any 1977 se celebren les primeres eleccions generals després de la dictadura i el 1979 les municipals, es vivia un moment d’efervescència, de revolta col·lectiva després de 40 anys engabiats. Crec que aquesta qüestió s’ha de tenir molt present perquè tots els discursos, opinions i escrits d’aquella època depenen d’un factor temporal. Si no ho tenim en compte, pot ser que no entenguem res o que no li donem valor ni sentit a la primera Fura, que ara ens pot semblar ridícula.

Ens remuntem a finals dels 70, inicis dels 80…
De molt jovenet jo havia col·laborat al setmanari Acción, que es va publicar a Vilafranca entre 1923 i 1964 i, posteriorment, al Tothom, que va néixer el febrer de 1969 emparat per les parròquies de la vila i amb la voluntat de ser un periòdic per Vilafranca i comarca, que va publicar-se fins al 1985. Al Tothom hi vaig escriure articles, igual que el Sete (Alfons Udina), que n’havia signat algun relacionat amb l’excursionisme. Paral·lelament, en Sete, amb en Josep Castells, crea una agència de publicitat que amb els anys acaba gestionant la publicitat del Tothom. Per tant, la participació en el naixement i primers anys del Tothom em donen un coneixement de les potencialitats de la premsa comarcal i dels seus continguts, mentre que al Sete li permeten conèixer a fons l’àmbit publicitari. Així, el 13 de març el Sete, que era el meu cunyat, em convida a sopar a casa seva i de la Marga Carceller,i m’explica que ha conegut l’experiència de diaris gratuïts com El Clàxon, de Tarragona, o La Crida, de Cambrils, i que si m’animo a fer un gratuït per Vilafranca.

I contestes de seguida?
I tant! Ell tenia l’experiència en publicitat i jo en redacció i continguts. Aquell mateix dia el bategem, li posem Mercadal i ens comprometem a tirar endavant el projecte assumint un compromís clar: El Clàxon i La Crida eren únicament publicitat, nosaltres ens fixem l’objectiu d’innovar i fer un mitjà en català on el 50% de l’espai fos contingut i l’altra meitat, publicitat.

I és en aquest punt on La Fura trenca models…
Exacte. Semblava una utopia que un mitjà gratuït destinés el 50% de l’espai a contingut, però no hi vèiem altra opció, ens plantejàvem La Fura com una experiència cívica i popular.

Des del principi teníeu clara la vocació comarcal?
Claríssima, tot i que abans d’arribar al Baix Penedès vam haver de consolidar el setmanari a l’Alt.

El nom de Mercadal no va quallar.
No, de seguida el Sete va proposar anomenar-la La Fura, fent al·lusió a l’animal que sense fer soroll entra a totes les cases. Em va semblar una idea genial.

I el 16 d’abril de 1982 surt el primer número.
No! El dia 5 vam fer un número 0, de 13.000 exemplars, que vam repartir per Vilafranca i alguns municipis més. El vam imprimir a Sabadell, a la impremta Gallego, i jo mateix el vaig anar a buscar i a repartir.

Què fa que la repartiu a través dels forns i fleques?
A Vilafranca vam estar un temps deixant-la a la bústia, però no sabíem com resoldre el repartiment pels pobles. Va ser aquí quan em faig una pregunta molt primària, però que ens va donar la clau: on va la gent cada dia? Als forns de pa. Ja ho teníem!

Els forners no estaven acostumats a repartir diaris. Van veure bé la iniciativa?
Sí. Vaig començar a fer visites poble per poble per anar a motivar el botiguer. Per això vam inventar campanyes com la de “El pa i La Fura gratis tot l’any”, o diferents sortejos de viatges…

I per què el vau deixar de fer bustieig a Vilafranca?
Una anècdota ens va fer repensar: la canalla treia les Fures de les bústies i les venien a una pesseta. Això ens va fer adonar que calia repartir-la també a través dels forns, com als pobles.

Va costar-vos trobar clients que es volguessin anunciar?
D’això, l’expert era el Sete. Ell tenia clar que per tenir èxit no podíem viure dels grans anunciants. Per tant, havíem de convèncer el botiguer que un petit anunci li seria rendible. Llavors ens vam adonar d’un fenomen curiós i és que els primers que es van anunciar ho feien per després mirar-se, és a dir, per un tema d’ego.

Us va costar anar incorporant territoris?
Vam haver de treballar molt: anar als pobles, parlar amb els forns, les entitats i els alcaldes, perquè la publicitat dels ajuntaments era clau. Com que no hi havia ningú professionalitzat, tota aquesta feina la feia als vespres, perquè jo treballava de cap informàtic a Caixa Penedès.

Els ajuntaments responen?
No. Vam picar moltíssima pedra fins aconseguir reconeixement.

Durant els primers anys, La Fura no incloïa informació d’actualitat. Amb què s’omplia aquest 50% de continguts?
Des d’un bon principi teníem clar que hi havia d’haver la programació de televisió, informació sobre exposicions, activitats impulsades per les entitats i tota la informació de serveis. Vèiem que les grans entitats tenien capacitat i pressupost per donar a conèixer els seus actes, però les petites no. Per això començo a fer centenars de reunions amb ajuntaments i entitats dels municipis per demanar que ens facin arribar la informació. L’objectiu, ja ho veieu, era molt primari, però ens hem de situar en context.

Quan comenceu a ampliar continguts?
Al cap de tres mesos ja llencem la campanya “Estimem al bosc” programant un concurs per escolars d’EGB, implicant escoles i organitzant una acampada de cap de setmana amb 50 escolars, amb implicació dels Escoltes. Amb aquesta acció ja es comença a veure que hi ha una voluntat d’activisme. És aquesta vocació de traspassar el paper i fer activisme que durant tants anys ha caracteritzat a La Fura. Per celebrar el primer aniversari vam organitzar un espectacle musical amb el grup Pegasus a Cal Bolet, que feia poc que s’havia inaugurat. Va ser el primer de molts. Generar activitat cultural era un altre repte que teníem el cap des del principi. Penseu que abans no es programava gairebé res i des de La Fura vam arribar a fer 11 recitals. Dinamitzàvem espais buits i al mateix temps aconseguíem notorietat.

Va costar fer valdre La Fura com a mitjà de comunicació?
Vam haver de treballar molt per aconseguir-ho. Al principi hi havia qui es mirava La Fura amb desdeny, veia que hi havia publicitat i ens menyspreava. D’aquí que tinguéssim la necessitat d’anar-la dotant de contingut i fent activitats. Vam organitzar la Setmana de la Natura, un Dejuni per la Pau i el Desarmament, un debat públic per les municipals que va acabar amb un recital de poesia amb en Celdoni Fonoll…

I en paral·lel, anàveu afegint contingut…
Sí, una de les meves tasques era teixir una xarxa de col·laboradors. L’any 1983, per exemple, comencem “La història de Catalunya” i durant 50 setmanes Joan Soler Amigó explica la història del nostre poble i Josep Vinyas la il·lustra. El 20 de maig del 1983 pujo a Bolet (Font-rubí) i contacto amb en Lluís Maria Xirinachs per demanar-li que col·laborés amb La Fura. Durant tres anys, entre el 86 i el 89, ens regala la secció Xirigueix en què cada setmana explica la història de la cultura humana a través de progrés humà. Toio Ribas, Martí Olivella, Pilarín Bayés… De mica en mica els continguts de La Fura van creixent. El 1987 constituïm també el SIDEP (Servei d’Informació, Documentació i Estudis del Penedès) per promoure l’increment dels valors cívics i l’associacionisme, i ens permet crear molt contingut. A més, sumem un editorial i un tema de portada gairebé sempre està relacionat amb la natura, el país o l’activisme.

Amb tot plegat, arriba finalment el reconeixement?
El que jo buscava era prestigiar el mitjà. Després de perseguir-lo dies, aconsegueixo reunir-me amb Josep Maria Espinàs per explicar-li el nostre projecte. El 16 de desembre de 1984 publica a l’Avui “Una Fura al Penedès” en el qual acaba dient “Que una cosa sigui de franc, no vol dir que no costi res…”.

Quanta raó que tenia! L’abril de 1990, El Cau (l’editorial) comença dient: “Avui després de 417 números, s’acaba una època”. Què et fa desvincular de La Fura?
Per mi La Fura ha tingut tres etapes: una primera 82 fins al 90, la segona fins al 2015 quan tanca, i la tercera que és l’actual. Després de 8 anys jo pensava que havia arribat el moment de fer un salt qualitatiu que implicava una revisió a fons, des de dins i des de fora. I just en aquest punt, apareixen dos models que no tenien res a veure.

Un projecte devia ser teu i l’altre d’en Sete Udina…
El meu projecte era saltar al Garraf, això volia dir un augment brutal de tirada. La idea era fer una part genèrica per les tres comarques (Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf) i una separata al mig de cada comarca. Jo plantejava això perquè el meu projecte era fer el salt a tot Catalunya, és a dir, exportar el model de La Fura, que ja funcionava i tenia prestigi, a altres àmbits o comarques. La meva visió no era fer el salt com a negoci, sinó per fer créixer l’experiència de La Fura com a eina d’activisme. Però el Sete, juntament amb en Guillem Bel, tenien pensat un altre model basat únicament en un canvi de disseny.

I davant aquesta disjuntiva deixes el projecte.
Exactament. El juny de 1990 vaig decidir donar-li les meves accions al Sete i jo centrar-me en la meva empresa i continuar l’activisme des de diferents entitats.