75 anys ballant gegants

Les primeres referències escrites que deixen palesa l’existència dels Gegants Grossos a Vilanova daten del 1709. D’aquest any s’ha trobat documentació on s’indicava el pagament a Josep Urgellès per haver pintat els gegants i la mulassa amb motiu de les festes del Corpus. Explica Josep Pascual i Masana a la revista de cultura popular i tradicional La Porra que, per Corpus, els gegants van estrenar vestits, que es poden descriure com “vestits d’indiana florejada i ornats mitjançant petites làmines metàl·liques de boniques coloraines”.

Així doncs, el primer Gegant de la Porra duia barretina, una banda de tafetà blau amb serrell, i anava armat amb una grossa porra d’eriçats esperons. La Geganta, en canvi, vestia gipó amb peixera de puntes, davantal i maneguí, una bossa de tafetà i un ventall, i tots dos diuen perruca. “L’aspecte d’aquests podria ser el de català amb vestit típic”, matisa.

Dos nous gegants

El 26 d’agost del 1771, la parella de Gegants Grossos participa en la cercavila de benedicció de la primera part del temple de Sant Antoni, però no ho fan sols. Amb ells s’estrenen els Gegantons de Vilanova i la Geltrú i, des d’aleshores, Vilanova passa a tenir quatre gegants. “Poca cosa en sabem”, diu Josep Pascual, “però podem afirmar que es construeixen seguint una moda general a Catalunya, i que ell vestia pantalons i casaca, tal com era el gust de l’època”.

Entre el 1814 i el 1902, els quatre gegants van anar patint diverses restauracions i canvis de vestits, deixant de banda, fins i tot, l’estètica morisca que els havia caracteritzat durant tant de temps. La restauració més important és, segurament, la que es va impulsar l’any 1902, no només perquè va ser molt discutida i criticada, sinó perquè els va convertir en una de les parelles de gegants amb més renom del país.

Van morir d’èxit

Aquell mateix any, els Gegants Grossos de Vilanova van ser convidats al concurs de gegants de Barcelona. Davant d’aquesta proposta, un grup d’entusiastes vilanovins va obrir una subscripció popular per pagar uns nous vestits que fessin lluir els gegants al concurs. L’encarregat de fer el nou vestuari va ser el sastre Pau Robert, que va vestir el Gegant amb robes de color grogós i amb una capa vermella, mentre que la Geganta duia faldilla i gipó. Tot plegat, amb l’objectiu d’abillar-los imitant la indumentària de l’any 1857, és a dir, de sarraïns. Malgrat que el canvi no va agradar a tothom, sí que va entusiasmar el jurat del concurs, que els va guardonar amb la medalla d’or i amb un diploma d’honor que els reconeixia com els “Gegants més alts de Catalunya”.

D’ençà que van tornar del concurs de Barcelona i fins a la Guerra Civil no hi ha massa informació sobre els gegants de Vilanova. Segons expliquen des de la colla de geganters, els gegants van participar en les festes tradicionals de la ciutat fins a l’esclat de la guerra, quan van quedar abandonats: “Queden oblidats a l’edifici de les Casernes, on les rates i els nens es van encarregar de destrossar-los i deixar-los inservibles”. Però els Gegants Grossos no van ser els únics que van desaparèixer. També ho van fer la parella de Gegantons, el Drac i la Mulassa, deixant la ciutat òrfena d’entremesos.

Després d’algun intent sense èxit de crear uns nous gegants, el 1948 un grup de persones del cafè del Fomento Villanovés (ara Foment Vilanoví) es plantegen fer quelcom per recuperar-los, de la mateixa manera que ho van fer un any abans amb els Diables i la Mulassa i ho farien més endavant amb els Nans (1949).

En aquest sentit, es fa una crida pública per recollir diners i s’encarreguen els esbossos a l’artista vilanoví Enric C. Ricart i l’obra, a l’escultor Lluís Sabadell. La intenció era recuperar la parella tal com era a principis de segle, i mantenir-ne la important alçada. Finalment, el 3 d’agost de l’any 1948 els nous gegants arriben a Vilanova, i dos dies més tard, el 5 d’agost, se celebra una gran trobada de gegants, on també són presents els Gegants de Vilafranca, Sitges, l’Arboç, el Vendrell i la Garriga (en aquell moment, propietat del vilanoví Salvador Juncosa, que els havia adquirit per la ciutat però no van arrelar).

Amb l’estrena de les noves figures també va sorgir un grup de persones encarregades de dur i fer ballar els Gegants, formada per dotze persones: sis per als Grossos i sis per als Gegantons. El primer cap de colla va ser en Francesc Bruna, el Panxo, que va fer ballar el Gegant de la Porra durant dècades.

75 anys després

Des de la dècada dels seixanta i fins a principis del segle XXI hi ha una etapa rellevant de canvis en els vestits i restauracions de les figures. Destaquen les modificacions de l’any 2005, quan es canvia la roba, els turbants, les sanefes i els brodats, respectant, però, l’estètica morisca. I sota aquesta premissa, la de respectar els orígens dels gegants, la colla encapçalada per Isaac Pérez va iniciar el gener d’aquest 2023 un nou procés de restauració que vol commemorar el 75è aniversari de la seva recuperació. La renovació anirà a càrrec de l’artista navarrès Aitor Calleja, encarregat també de renovar els Gegantons de Vilanova i els Gegants de la Geltrú.

“Els vilanovins són plenament conscients del canvi a què s’han sotmès els gegants perquè ja l’han viscut”, apunten sense voler donar pistes. “Només podem dir que es veurà un canvi que eleva els gegants al seu estatus real. Fins ara crèiem que no estaven a l’altura del que han de ser uns Gegants de Vilanova i ara, per fi, sí”. En tot cas, serà demà, dissabte 29 de juliol, quan es podrà veure el resultat en una Trobada de Gegants que recollirà un “ambiciós conjunt d’imatgeria festiva mai vista a la ciutat, des de gegants amb més de 400 anys d’història fins al cavall més gros de Catalunya”.

Finalment, l’1 d’agost, la colla s’ha proposat reviure la cercavila d’aquell 5 d’agost de fa setanta-cinc anys, amb una altra cercavila “històrica, on només hi haurà la part vilanovina d’aquell 5 d’agost”, és a dir les dues parelles de Gegants, el Drac, la Mulassa i els Diables.

Isaac Pérez, president dels Gegants de Vilanova i la Geltrú
Gerard Piñol, cap de colla dels Gegants de Vilanova i la Geltrú

Ets molt jove, per ser president…

Isaac: I de les Roquetes (riu). Amb l’anterior junta jo era el cap de colla, i abans de plegar em van proposar continuar amb el projecte que ells havien engegat. No et pensis que estava massa convençut de posar-m’hi, però em van ajudar molt i això em va motivar a dir que sí.

Com afrontes la festa major, tenint en compte que esteu d’estrena?

I: Aquesta, a més, serà la meva primera festa major com a president. Per tant, ja t’ho pots imaginar. Fa deu anys que formo part de la colla, però aquesta sens dubte serà la més especial de totes.

Una dècada, deunidó! Com hi arribes?

I: La meva vinculació amb els gegants de Vilanova ve de tradició familiar. Tot va començar amb el meu pare, que era geganter des de l’any 2007. Ell va traspassar i al cap d’uns anys, no sé si per homenatjar-lo o per què, hi vaig entrar jo.

La tradició gegantera ja ho té, això…

Gerard: Jo puc dir que formo part de la colla des del dia que vaig néixer. El meu tiet era cap de colla, el meu pare també ha portat gegants tota la seva vida… El meu resum podria ser aquest.

Què us atreia?

G: És un sentiment que cal experimentar algun cop a la vida. Quan vaig veure els gegants ballant a la cercavila per primer cop, de seguida em vaig preguntar: “Com és un gegant per dins? Com ha de ser formar part de la colla?” Quan per fi hi entres, vas pel carrer fent-los ballar i, alhora, veus les cares de la gent i sents com se’ls estimen, és molt gratificant.

I: Quan era més petit, recordo entrar cada dia dintre de la Pubilla (la geganta més baixeta) per intentar aixecar-la. Quan la vaig poder alçar un dit del terra, va ser increïble. Aquesta és la sensació de la que parla el Gerard.

És fàcil formar part de la colla?

G: Fa vint anys la colla no estava tan estructurada com ara. En aquell moment, no hi havia cap manera de contactar amb la colla, si no coneixies a algú de dins: amics, familiars… Ara, això ha canviat i hi ha una llista d’espera. Per cert, “molt maca”.

El fet geganter a Vilanova viu un moment dolç?

I: Sí, rotundament. Actualment a la colla som unes cinquanta camises, però en podríem ser moltes més.

I per què no ho sou?

I: Perquè nosaltres, per festa major, traiem tres parelles i per portar-les amb una certa tranquil·litat es necessiten unes vuit persones per gegant. Per tant, amb cinquanta membres, som on volem ser.

G: Creiem que és el número que ens va bé. Si en fóssim més, tampoc podríem gaudir plenament de la festa major. Hi hauria gent que no podria agafar els gegants, per exemple. I amb cinquanta persones els pots fer ballar, descansar una estona, i tornar a posar-t’hi a dins.

Pesen molt?

G: No ho sabem. És una pregunta que ens la fan molt sovint, però mai s’han pesat i aquest misteri ha acabat sent un dels trets característics de la colla.

Com ens podem fer a la idea del que és portar un gegant?

G: És una mescla entre voler gaudir de la figura i fer gaudir la gent de fora, però sempre tenint-li respecte. En el moment que li perds el respecte, és quan tothom deixa de passar-s’ho bé i quan es poden produir els accidents. A més, quan balles gegants has d’entendre’t amb l’altre geganter, segons la música que soni en aquell moment, segons qui tinguis al davant…

Sempre aneu amb música?

I: Sempre. Els gegants no es mouen si els grallers no toquen. Normalment, anem amb un grup de dues o tres gralles més timbal, però per festa major, depèn del dia, ens acompanyen diferents formacions: els grallers de Santa Madrona, Clau de Mar, els grallers de l’Havana Xica… O, per exemple, a la nostra baixada –que és el nostre acte més especial–, els Gegants Grossos van acompanyats de la Banda Mestre Montserrat.

Aquesta festa major també ho serà, d’especial.

G: Sí. Aquest any, més que mirar-me els gegants, em fixaré en la cara de la gent quan vegin els Gegants Grossos. No hi ha un canvi espectacular, però els detalls, els petits canvis que s’han fet, són increïbles. Espero que siguin ben acollits.

Un cop estrenats els gegants, quins seran els nous objectius de la junta?

I: Sempre hem cregut que la colla havia de millorar la comunicació per fer-la més oberta i acabar amb el “sectarisme” que han arrossegat sempre els balls populars. Tenim molt clar que els gegants són de la ciutat i que tothom que ho vulgui pot formar part de la colla. Ja ho va començar a fer el Lluís (Lluís Farré, antic cap de colla), això d’obrir la colla, però ens hem proposat mantenir-ho i millorar-ho.

El futur de la colla està garantit?

G: Garantidíssim. Primer perquè tenim una colla bastant jove, que s’ha renovat en els darrers cinc anys, però sobretot perquè en tenen moltes ganes; la gent està molt implicada i ha entès que nosaltres no només ballem gegants.