75 anys sota les espurnes

Les primeres referències escrites que deixen palesa l’existència de diables a Vilanova i la Geltrú daten de 1710. D’aquest any s’ha trobat documentació on s’indica que es pagaven 14 sous per 4 coets per a la mulassa “y una brossa de xiquets per los diablots”. I és que, efectivament, durant un grapat d’anys els diables sortien acompanyant la Mulassa, eren quatre i anaven amb una indumentària similar a la que porten els diables actualment. Fins a l’any 1831 tot sembla indicar que la presència de diables a la vila era en aquest format.

Per la festa major de Sant Antoni de 1832 el Ball de Diables apareix per primera vegada desvinculat de la Mulassa i així ho va fent fins a les acaballes del segle XIX, quan els balls vilanovins comencen una etapa de franc retrocés.

Explica Albert Tubau que el dia 6 d’agost de 1946, al cafè del Fomento Villanovés (ara Foment Vilanoví), alguns socis es lamentaven dels pocs balls i entremesos que hi havia i de com molts s’havien perdut després de la Guerra Civil. D’aquesta manera es comença a plantejar fer quelcom per recuperar-los i els esforços es concreten en la restauració de la Mulassa i del Ball de Diables.

L’objectiu era recuperar-los l’any 1947, per la festa major i per aconseguir-ho els socis que van voler van posar 10 pessetes com a paga i senyal. Anota Tubau que en cas que la iniciativa no prosperés, els diners recaptats es destinarien a l’Hospital. Es va fer una crida pública per recollir diners i s’encarregà la decoració dels vestits a l’artista Enric Cristòfol Ricart, que els incorporà una cua com antigament duien i els decorà amb dibuixos de flames, foques, serps i bestiari popular. Les piules, segons indica Tubau, es van comprar a l’Arboç i la colla assajava al pati de la fàbrica Fissa (carrer Tarragona) i al Foment.

FONS COMARCAL GARRAF, ARXIU HORRO (1947).

1 de 3

Per fer els versos es va buscar documentació antiga i es va parlar amb un antic diable encara viu, però es va trobar tan poca informació que es va optar per fer versos satírics. L’encarregat d’escriure’ls va ser Lluís Vayreda i Aulet.

L’estrena del Ball de Diables va tenir lloc el 5 d’agost de 1947. Formaven part d’aquella primera fornada de diables: Josep Ill Güell, Antoni Anguera i Llauradó, Oriol Ouig i Almirall, Tomàs Montaner i Fabrer, Joan Orriols i Carbonell, Magí Mestres i Masdeu, Francesc Ferrer i Prats, Antoni Castells i Güell, E.C Ricart i Nin, Josep Roig i Monterde, Abel Anguera i Puig, Joan Soler i Carbonell i Rafael Pujol i Coll.

El seguici va sortir del Foment i va seguir la cercavila fins a la plaça de la Vila, allà Antoni Anguera va fer l’ofrena del nou Ball a les autoritats i van llegir els versos. A la tarda van fer la segona actuació.

El 1950 va ser un any de canvis per la colla, ja que el grup impulsor va fer un pas al costat perquè entressin a la colla gent més jove del Foment. També es van renovar els versos, substituint els de Lluís Vayreda qper d’altres de nous fets per Miquel Ballester.

Al cap d’uns anys el Ball de Diables va transformant-se, es deslliga del Foment i van succeint-se diferents grups i perdent cada vegada més la consciència de grup. A finals dels anys cinquanta, és la Comissió Municipal la que s’encarrega de buscar diables i la que es fa càrrec també de la custòdia dels vestits. Tot plegat acaba desembocant en una etapa d’inestabilitat i decadència. Finalment, després d’anades i vingudes i d’algunes desavinences, l’Ajuntament decideix retirar els vestits de forma cautelar i a mitjan seixanta començar a contractar colles de diables forasteres, bàsicament de Vilafranca, perquè surtin per festa major.

L’any 1972 en Xavier Orriols i en Josep Maria Porta, buscant indicis dels antics gegants de la Geltrú localitzen, en un magatzem municipal de la plaça de les Casernes, unes caixes amb els vestits d’Enric Cristòfol Ricart. Això els anima a promoure la recuperació del ball, que té lloc aquell mateix any. Els encarregats de reprendre el Ball provenen sobretot de l’entorn escolta i de l’escola Pia. Sense assajar ni temps per plantejar-s’ho, el dia 4 s’enfunden els antics vestits d’Enric C. Ricart, agafen les maces també localitzades al magazem municipal i cremen les carretilles que els dona l’Ajuntament. Els versos els escriu aquell primer any Bienve Moya. La colla surt els dies 4 i 5 i al cap d’uns dies ho fa per la festa major de la Geltrú.

Des d’aleshores el Ball de Diables no ha deixat de sortir. El 1978 s’hi incorporen dones i als anys 80 la colla  es consolida fins arribar als nostres dies com un dels Balls de Diables més actius del país.

Des de quan ets diable de Vilanova i la Geltrú?

Vaig entrar a col·laborar al Ball de Diables el 2009, l’any següent ja vaig formar-ne part oficialment i des del novembre del 2019 que en soc el president.

Quants membres sou actualment al Ball de Diables?

Uns 40. Per a l’actuació se’n vesteixen 25 i la resta fa feines d’intendència, és a dir, portar bosses de carretilles. A més, també tenim la figura dels col·laboradors, que són gent que vol entrar a formar part del ball i que venen a donar-nos un cop de mà a les sortides.

Caram!, els diables de l’any 1947 estarien contents de veure tot el planter diabòlic que hi ha…

I tant!

Un dels trets característics del Ball de Diables de Vilanova és la vestimenta. Amb tots els anys que fa que ets a la colla, quants vestits has portat?

Dos. El de Pep Duran i Esteve i el d’Òscar Estruga i Andreu. Efectivament, al nostre ball quan els vestits estan malmesos es busca un artista local de renom internacional perquè en faci de nous. Des del ball es donen quatre indicacions sobre els requisits que han de seguir i a partir d’aquí l’artista els dissenya, s’encarrega de la confecció i de pintar-los. La cua és també un tret característic del nostre ball que va introduir l’Enric Crsitòfol Ricart  quan va fer els vestits.

L’altre tret característic és el pas que feu quan balleu…

El salt d’espolsada, conegut també com a salt de Vilanova. És un salt molt antic que es fa des dels inicis de la recuperació.

Què representa per tu ser diable de Vilanova i poder presidir la colla justament l’any del 75è aniversari de la seva recuperació?

Jo m’aixeco i me’n vaig a dormir pensant en diables. No hi ha cap dia que no hi dediqui una estona, a les èpoques que no hi ha feina me’n vaig a l’arxiu i busco informació sobre el ball. Poder celebrar els 75 anys és bonic, a mi m’agraden més els detalls petits que les grans celebracions, per això de tots els actes previstos per a l’aniversari el que més il·lusió em fa és fer l’ofrena del dia 5. Perquè si els vestits de Ricart s’han de retirar, ho han de fer a l’ofrena de festa major, que és el punt àlgid de la festa i que és just el dia que van sortir per primera vegada.

Ara fa 50 anys que el Ball de Diables surt ininterrompudament. Com ha evolucionat en les últimes cinc dècades?

A partir dels anys 80 entra gent nova que li agraden molt els diables i el Ball agafa molta embranzida fins arribar als nostres dies com una colla que, juntament amb els de l’Arboç, fa sortides gairebé cada cap de setmana. A més, en els últims 30 o 40 anys s’ha anat creant un sentiment de pertinença al Ball, a Vilanova dir que ets diable és una cosa molt especial, els que ho som ho portem molt endins. 

Vau començar a celebrar el 75è aniversari recuperant la comparsa de diables.

Sí, tot i que el fet de fer-ho enguany ha estat casual. Quan vaig entrar com a president m’ho vaig fixar com un objectiu, però durant la pandèmia vam poder avançar molt i recuperar-la aquest 2022.

I què hi fan els Diables sortint per carnaval?

Justament aquesta pregunta és la que sempre ens feien i ara finalment hem pogut explicar-ho bé. Els Diables de Vilanova sempre han sortit per l’Arrivo, ho van començar a fer a finals dels 70 perquè se sabia que anteriorment ja ho feien, però el model que es va seguir no era el de llavors, sinó que sortien com se surt per festa major. Quan vam voler fer un estudi global del Ball de Diables, i tal com havia anotat ja en Xavier Orriols, veiem que al segle XIX hi havia dos models: el de carnaval i el de festa major. De fet, en aquella època l’acte realment important per als Diables era el carnaval, tal com deixava palès la premsa del moment. La nostra feina ha estat documentar-nos, esbrinar com es feia antigament i recuperar així el que hem anomenat la comparsa de diables.

Com era aquesta comparsa?

Sabem que la participació en el ball era de caràcter individual, cadascú tenia la seva maça i el seu vestit i sortia per carnaval amb les seves carretilles. L’acompanyament musical era el d’una banda de música o de tambors i durant tot el recorregut anaven petant.

Ara es torna a fer així?

Sí. De la comparsa de carnaval només poden formar-ne part diables i exdiables, tots amb una indumentària pròpia per a l’ocasió i que consisteix en un vestit arlequinat similar al que té la família Orriols i Roig i que creiem que és de finals del segle XIX. També hem fet rèpliques de les cinc maces que ells tenen i cada diable es porta les seves carretilles al morral. A la comparsa de diables aquest any vam ser 86 petant tota l’estona darrere del Drac de Vilanova, que és la figura que encapçala la comparsa. Darrere dels diables ja hi va el Carnestoltes i tota la gent. Aquesta és l’estructura històrica i és la que hem recuperat i tenim intenció de mantenir.

Deu ser molt gratificant haver recuperat aquesta comparsa…

Molt! Sempre es qüestionava la participació dels diables al carnaval perquè sortien ballant igual que per festa major. Ara hem recuperat el model de carnaval i hem pogut explicar que antigament a Vilanova els Diables eren més de carnaval que de festa major. Tenim constància que per festa major sortia a fer de diable la gent més humil i per carnaval, segons la premsa, ho feien “jóvenes acomodados”, que segur que eren del Círculo Villanovés (ara Foment Vilanoví), i sabem també que el 1872 van arribar a tirar 170 dotzenes, que són 2.040 carretilles. Amb la recuperació de la comparsa de carnaval, Vilanova pot fer valdre els dos models.

Com arribeu, el 5 d’agost de 1972, a sortir vestits de diables?

Per casualitat! Feia uns cinc anys que el Ball de Diables de Vilanova no sortia i per la festa major venien diables de fora. Aquell any dues persones molt inquietes de la vila, en Xavier Orriols i en Josep Maria Porta, van voler recuperar la festa major de la Geltrú, especialment els gegants, i es van assabentar que en un magatzem que l’Ajuntament tenia a l’edifici de la caserna hi havia uns braços antics dels gegants. Van anar-hi i van començar a remenar caixes i els van aparèixer els vestits dels Diables, els d’Enric C. Ricart.

Quina troballa!

I tant! Ens van dir a tota una colla, la majoria vinculats a l’escoltisme o a l’escola Pia, si volíem fer de diables per festa major. L’Ajuntament fins i tot ens va dir que ens pagarien, perquè en aquella època els balls cobraven…

I aquella festa major ja debuteu? En quin acte?

Efectivament, el dia 4 a la tarda vam sortir de la plaça del Pou fins a la plaça de la Vila i l’endemà vam fer l’anada i sortida d’ofici i el Vot del Poble.

Ja sabíeu què havíeu de fer?

I ara! No vam assajar cap dia, ni sabíem què havíem de fer. Ens vam vanar a vestir a l’antic cau de les Noies Guies, a la Sínia de l’Estrella. Ens van donar les maces que també van trobar al magatzem, l’Ajuntament ens va proporcionar les carretilles, la Creu Roja ens va deixar el tabal i vam sortir. Recordo tenir cert neguit, els mateixos nervis que vaig tenir dissabte passat a l’hora de sortir a la cercavila del 5×5.

Els vestits que portàveu eren els d’Enric Cristòfol Ricart?

Sí. Hi ha una anècdota molt divertida relacionada amb els vestits i és que quan els van trobar al magatzem de la plaça de les Casernes, tota la colla va quedar un dia per anar-los a buscar. Jo no hi vaig poder anar, però es veu que els vestits estaven en molt mal estat, entaforats dins de capses de cartró i amb signes evidents d’haver conviscut amb rates i ratolins. Als companys els va fer tanta angúnia que van decidir rentar els vestits. Com que jo no hi vaig anar, el meu (amb una granota dibuixada a l’esquena) no es va rentar i per això ara és l’únic que té el color original.

I vau fer versots el primer any?

En vam dir, però ens els va fer el Bienve Moya, nosaltres només els vam llegir. L’any a sobre sí que ja els vam fer.

Us van costar d’escriure?

Teníem els que havia fet el Bienve de model, amb una introducció de Llucifer ja fixada, i a partir d’aquí cada any anàvem fent els versos satírics sobre el dia a dia de la gent, sobre l’Ajuntament…

Ja rebien bé les crítiques les autoritats del moment?

Uns dies abans el Serra, que feia d’agutzil i que era qui manava de veritat per la festa major, ens demanava els versos per revisar-los i passar censura. L’any 1975 jo en vaig escriure un contra de Franco, però aquest, evidentment, no els el vam ensenyar.

I què va passar quan el van sentir?

Res. En acabar, l’alcalde del moment, que era en Miquel Benavent, em va dir que els Diables ho podíem dir tot i fins i tot em va donar diners.

Com us va rebre la gent aquell primer any?

Molt bé, recordo que la gent estava contenta de tornar a veure el ball. Ara bé, en aquell moment la festa major no es vivia com ara ni la gent hi estava tan implicada. L’organitzava tota l’Ajuntament i les entitats no se la sentien seva. Si bé a la cercavila del Vot del Poble hi havia ambient, també és cert que la gent sortia per anar a passejar i fer l’orxata a la Rambla. Amb la creació de la Pabordia el poble s’ha apropiat de la festa major i la viu amb emoció.

Recordes qui éreu els que ballàveu aquella primera Festa Major?

I tant! Érem el Franc Pasqual, Josep Maria Masdéu, Antonio Gálvez, Xavier Piques, Josep Carbonell, Eduard Biarnés, Artur Biarnés, Cèsar Rodríguez, Jordi Cruells, Josep Segura, Miquel Bernadó, Xavier Ràfols, Dani Cruells (que feia d’angelet) i jo.