Caps i cops d’estat

0
684

Aquesta setmana hem tingut doble ració de reminiscència franquista. I ja fa temps que ens hi estem acostumant. A cara descoberta. Per una banda, el qui va donar el cop d’estat de l’any 1936 que li va permetre destronar la república i la democràcia a cop de baioneta, de moment no serà desnonat. Ell no. La pretensió del govern Pedro Sánchez de treure Franco d’aquell cau d’apologetes de la dictadura i acabar amb les peregrinacions de milers de seguidors del jou i les fletxes, si mai es dona, va per llarg. El Tribunal Suprem –també– ha dictat que el dictador no es toca. Fins que no es resolguin tots els recursos. L’ombra del sàtrapa és allargada. Abans de plegar veles ja va dir que ho havia deixat tot “Atado y bien atado”. I només cal veure que, 44 anys després de reposar sota terra, continua guanyant batalles. Una rere l’altra. Des de la tomba. Perquè, al capdavall, era el nostre cap d’estat (sic).

Una altra evidència que la democràcia està segrestada, en aquest cas per una Justícia que encara no ha passat la transició, que no ha passat la necessària purga per ser digna de considerar-se justa, ja que els mateixos jutges –per art de màgia– de la nit al dia van passar d’acòlits del règim a demòcrates de tota la vida, la tenim en un dels darrers episodis del judici de la vergonya. Aquesta setmana fiscals i acusació particular han emès el seu veredicte, que no ha variat ni una coma en relació al que ja deien abans de començar. És igual que hagi quedat més que provat que l’1-O va ser un acte democràtic, de desobediència civil, sense un bri de violència. Per ells és un cop d’estat. Anar a votar el dia 1 i, en acabar, tothom cap a casa, l’alta magistratura de l’Estat ho veu un cop d’estat.

Això a banda, la classe política té un estretíssim marge per fer política. Entre que la major part dels pressupostos són finalistes, que les grans empreses i els seus vigilants tenen un control ferri sobre l’economia i que la judicatura s’ha convertit en la guardiana de l’statu quo, la democràcia està ben desmillorada. I, per acabar-ho d’adobar, baixant a l’àmbit més domèstic, només ens faltava que a les eleccions municipals hi hagués dos empats, com a Santa Fe del Penedès i a Sant Cugat Sesgarrigues, perquè també els jutges –en aquest cas, jutgesses– també hi fiquessin el nas i intercedissin per decidir el pròxim govern del poble. Bescanviant la voluntat popular pel llançament d’una moneda a l’aire. Tan fàcil que hauria estat concedir una segona volta i que el poble decidís. Massa responsabilitat, potser.

FER UN COMENTARI