El llegat del riu

L’aigua ha estat, durant segles, el motor econòmic de la conca de la riera Mediona-Riudebitlles. Encara avui la indústria paperera i els seus derivats són una important activitat econòmica d’aquesta zona septentrional de l’Alt Penedès, que va viure el seu esplendor al segle XVIII quan es van construir i van treballar a màxim rendiment els molins paperers. N’hi havia gairebé una trentena, concentrats sobretot en el tram entre Sant Quintí de Mediona i Torrelavit; avui, només un continua actiu i a ple rendiment. Ara bé, el llegat arquitectònic d’aquests molins i de les infraestructures per canalitzar l’aigua és present al llarg de tota la conca i configura un patrimoni únic.

La conca del riu Anoia, amb tots els seus afluents, concentra el major nombre de molins paperers de Catalunya, amb Capellades com a principal nucli paperer. La riera Mediona-Riudebitlles n’és un dels afluents. Neix a la serra d’Ancosa, a la Llacuna, i travessa també els termes de Mediona, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Torrelavit i Sant Sadurní, fins desembocar al riu Anoia a Monistrol d’Anoia. Del primer tram d’aquesta riera (fins a Sant Quintí) se’n diu Mediona, mentre que a partir de la resclosa de la Passada i fins al final se l’anomena Riudebitlles. En aquests 15 quilòmetres de riu s’apleguen un total de 28 molins paperers, tal com explica el riudebitllenc Josep Esteve, autor juntament amb Martí Ribas del llibre inventari Els molins paperers a Catalunya.

Ja des del segle X és tenen notícies de l’aprofitament de la força motriu de l’aigua a la conca del Mediona-Riudebitlles a través dels molins fariners. Amb posterioritat, van aparèixer molins especialitzats en d’altres àmbits de l’activitat econòmica com molins d’oli, drapers o paperers. En qualsevol cas, per fer anar els molins calia conduir l’aigua a través dels recs, una canalització artificial amb un mínim desnivell; generalment el rec s’alimenta de l’aigua del riu mitjançant una resclosa, que no és altra cosa que una barrera construïda al llit del riu per fer pujar el nivell d’aigua. A l’entrada del rec es situa un bagant o guarda a mode de comporta per regular el cabal de l’aigua. Els recs a la conca del Mediona-Riudebitlles estan construïts bàsicament de pedra de turo (turu) i poden transcórrer a cel obert, a través d’un pas subterrani, sobre aqüeductes o bé penjats d’un costat a les roques de la riba de la riera. En alguns casos, els recs desemboquen en basses que s’aprofiten per emmagatzemar l’aigua.

La fabricació de paper té el seu origen a la Xina i a Europa aquest procediment va ser introduït pels àrabs. Durant segles la manera de fer paper va ser completament artesanal: la matèria primera eren draps vells compostos de diferents fibres que amb l’ajuda de maces de fusta mogudes per la força de l’aigua i barrejades també amb aigua s’aconseguien desfilar i obtenir una pasta. Aquesta pasta era blanquejada i dipositada en unes tines (dipòsits) on un obrer introduïa un motlle (un marc de fusta i tela metàl·lica) on s’hi estenia la pasta. Un cop s’havia escorregut l’aigua, aquesta pasta era ja un full de paper que calia premsar, encolar, setinar i assecar. Per tant, aigua i draps eren essencials per garantir una bona producció.

Els molins paperers arriben a Catalunya al segle XII, molt probablement des del País Valencià. Fins al segle XVII el paper es va produint bàsicament en antics molins d’oli o drapers adaptats, però a les darreries del segle XVII i principis del XVIII s’experimenta un gran  creixement de la producció de paper a Catalunya i això fa que es construeixin nous molins. Seran edificis molt més complexos que els fariners, de planta quadrada o rectangular i amb diversos pisos. El soterrani està dedicat a la fabricació de paper amb les maces, piles, tines, premses, etc.; la planta baixa a la tria de draps, els acabats i l’expedició del paper; la primera planta es destina sobretot a les dependències del balaire (el màxim responsable del molí) i els treballadors que hi viuen; finalment, a la planta superior (anomenada també mirador) hi haurà els estenedors on s’assecaran els fulls, per això són plantes amb moltes finestres situades al llarg de les quatre parets de l’edifici (s’anomenen ventanes) que permeten regular el pas de l’aire. A més, al portal principal de cada molí serà habitual gravar-hi l’escut de la marca de la casa, el mateix que en molts casos s’estamparà al paper.

El segle XVIII arriba l’època daurada dels molins papers. La producció superava de molt el consum propi de Catalunya i tots els excedents s’exportaven a la resta de l’estat i a les colònies americanes. El “papel catalán” gaudeix de gran prestigi. Els dos grans centres paperers del país són la conca del riu Anoia i la conca del Francolí.

La conca del Mediona-Riudebitlles, per tant, viu també el seu màxim esplendor. En aquests anys es comptabilitzen fins a 28 molins (segons l’inventari fet per Esteve i Ribas: 6 a Sant Quintí; 9 a Sant Pere de Riudebitlles; 12 a Torrelavit i 1 a Sant Sadurní d’Anoia). En aquests anys tot el paper obtingut és paper de fil, de draps, ja que per l’obtenció de paper a partir de fusta caldrà esperar encara fins ben avançat el segle XIX. Hi ha molins que busquen una producció de paper de qualitat fet a partir de draps blancs de lli o cotó per obtenir paper de floret i de barba, molt emprat a l’època per l’edició de llibres nobles, escriptures notarials, documents oficials, paper moneda, etc. D’altres molins es dedicaran a la producció de paper de fumar i d’altres a paper de menys qualitat com el d’estrassa. A la conca del Mediona-Riudebitlles els diferents molins es van anar especialitzant cadascú en la producció de paper de diferents qualita

A la segona meitat del segle XIX la fabricació deixa de ser exclusivament artesana i es comença a introduir la màquina Picardo (aquest és el nom de la marca italiana que va inventar la màquina rodona i que va permetre augmentar la fabricació). Aquesta màquina, però, requereix ampliar les instal·lacions i en aquest punt ja hi ha molins que en no poder-ho fer opten per continuar treballant de forma manual, especialitzant-se en paper de baixa qualitat fins que anys després acaben desapareixent.

A mitjan del segle XX alguns molins instal·len màquines contínues amb dues, tres o més formes rodones en sèrie i assecatge amb vapor. Això els permet fabricar paper per a cartró ondulat en bobines. És un pas endavant més, però pel camí deixa la majoria de molins paperers que no poden fer front a la despesa que suposa adquirir la maquinària i ampliar les instal·lacions. La mecanització, per tant, comporta la fi del molí tradicional. De fet, avui dia dels 29 molins que al segle XVIII hi havia hagut a la conca de la riera Mediona-Riudebitlles, només un (cal Jan, a Sant Pere de Riudebitlles) continua actiu, en el mateix espai que quatre segles abans es va construir el molí.

Si la conca del Mediona-Riudebitlles va esdevenir motor econòmic va ser, sens dubte, pel cabal continu que tenia. De fet, les conques papereres ho són no per la força de l’aigua del riu, sinó per tenir un cabal constant. Qualsevol que passegi aquests dies per aquesta conca li resultarà difícil imaginar-la al segle XVIII en tot el seu esplendor,  ja que el cabal de l’aigua ha baixat molt.

La sequera és, evidentment, un dels motius que expliquen aquest fet, però també n’hi ha d’altres com la sobre­explotació de l’aqüífer i no només per part de la indústria, sinó amb la proliferació de pous il·legals, així com el mal ús que sovint hom fa de l’aigua.

Josep Esteve Farriol, propietari de l’antic molí Pelleter de Torrelavit

El riudebitllenc Josep Esteve Farriol s’ha dedicat tota la vida al sector paperer. Fill i nét de balaires, va néixer al molí Pelleter, a Torrelavit, el mateix molí que anys després el seu pare acabaria comprant i ell mateix va dirigir fins que es va jubilar, l’any 1992. Juntament amb Martí Ribas és autor del llibre Els molins paperers a Catalunya, un inventari històric i fotogràfic dels casals paperers construïts durant el segle XVIII a Catalunya i que actualment encara resten en peu o encara són localitzables

Vostè va néixer en un molí paperer. Fins quanhi va viure?
Vaig néixer al molí Pelleter de Torrelavit perquè el meu pare n’era el balaire, com abans ho havia sigut el meu avi. Hi vaig viure fins als 7 anys, quan el meu pare va deixar de ser-ho. En aquells anys recordo una de les últimes marques de paper que fèiem i que portava gravat “Estados Unidos de Venezuela”. Imagina’t el paper que s’arribava a exportar!
Qui era el balaire?
Era el màxim responsable del molí paperer, el mestre paperaire. Estava contractat pel responsable de l’explotació del molí, que podia ser-ne el mateix propietari o bé un llogater. El balaire s’encarregava de  contractar el personal, d’organitzar la feina i assegurar-se que totes les bales sortissin bé, sinó no cobrava. Estava obligat a viure al molí, a pagar els treballadors, els transportistes i fins
i tot les reparacions menors. Un cop al mes el balaire
es reunia amb el propietari o llogater del molí i passaven comptes.  Quan el molí canviava de llogater o no estaven contents del balaire en buscaven un altre.

Per quant temps s’era balaire?
Era indefinit. Recordo que l‘any 1933, quan tenia 7 anys, la mare em van explicar que deixaríem el molí Pelleter
i aniríem a viure a Sant Pere, perquè el molí canviava
de llogater. La nova empresa arrendataria, que era la Gelidense, ja tenia el seu balaire. Es veu que el primer que vaig preguntar va ser què faria jo quan necessités paper per dibuixar i escriure. Sort que la meva mare
em va ensenyar un armari ple de paper i vaig marxar content.

Va ser traumàtic aquest canvi?
Gens. El meu pare va muntar un taller mecànic i vivia molt més tranquil que al molí. Pensa que el balaire no tenia vida, passava molta ànsia, havia d’estar pendent les 24 hores del dia del molí, sense cap festa.
Era una feina molt esclava, per això estava més ben pagada. Tot i així, deu anys després vam tornar al molí Pelleter; l’any 43 havent acabat la Guerra Civil el meu pare lloga el molí i comença a fer-hi paper d’estrassa,
de baixa qualitat. Després l’acaba comprant i l’any 60 em cedeix l’empresa a mi. Al cap de 7 anys i veient
que el mercat de l’estrassa s’esgota però que se n’obre un de nou, el del cartró, estant jo al capdavant de l’empresa, decidim canviar tota la maquinària.
Un esforç que el vam arrossegar gairebé tota la vida, però que va sortir bé.

Quina relació tenia el balaire amb el propietari?
Cada mes el balaire se n’anava  al despatx de l’amo a Barcelona (era l’amo de l’empresa, no tenia perquè ser-ho també de l’edifici del molí) i passava comptes de les bales que havia fet, l’amo comprovava als informes que totes les bales haguessin sortit bé i li pagava. Amb aquests diners el balaire havia de pagar els treballadors i les reparacions menors.
Tornem a aquests primers anys al molí Pelleter,
hi vivien els treballadors?
Als molins que estaven dins els pobles no hi vivia ningú més que el balaire i la seva família, però els que estaven lluny del poble sí. Aquest era el cas del molí Pelleter. Hi havia treballadors que es quedaven tota la setmana perquè venien de lluny, tot i que quan es casaven ja deixaven de viure-hi. Al nostre molí hi treballaven unes 25 o 30 persones i  la meitat es quedaven a viure-hi  tota la setmana.

Com era el dia a dia dels treballadors que vivien al molí?
Quan acabaven la jornada laboral els homes anaven a la seva habitació i les dones a la seva,  totes dues cambres eren apartades l’una de l’altra per evitar maldecaps. Recordo que l’àvia al vespre els rondinava perquè deixessin de fer xivarri. El balaire i la seva família tenia el seu apartament a part, però la cuina i el menjador servien per a tots. Hi havia una taula enorme i tots dinàvem junts.

Quin horari feien?
Crec que fèiem 10 o 12 hores. Ens hi posàvem molt aviat i a les 8 es parava per anar a esmorzar al menjador; a les 10 feien una altra parada de deu minuts que en deien fer beguda i que era per anar al lavabo i beure alguna cosa. Com que la feina era en cadena havien de parar tots a la vegada. A les 12 era el dinar i crec que feien una hora, mitja per dinar i mitja per la migdiada. S’hi tornaven a posar fins a les cinc o les sis quan es tocava la campana i es parava tot el treball manual. La pila on es feia la pasta no s’aturava en tot el dia. A la fàbrica sempre hi havia soroll. Només es quedava en silenci el diumenge a partir de les 6 del matí, llavors jo em despertava pel silenci. I fins dilluns al matí no es tornava a començar. Hi havia 24 hores de silenci a la setmana.

Amb  mitja hora per dinar es devia anar per feina…
I tant! Els treballadors fins i tot tenien un llenguatge gestual per no haver de perdre el temps i poder fer més migdiada, fer tertúlia o festejar. Per demanar que els passessin pa, per exemple, picaven amb el colze a la taula i per demanar el porró aixecaven el colze.

De la conca del Mediona-Riudebitlles, quin era el molí paperer més gran?
Jo crec que devia ser el molí Parellada, a Torrelavit, hi havia moltes tines, em sembla que en tenien 12, mentre al molí Pelleter en teníem 7. El que determinava la dimensió del molí era la quantitat d’aigua que arribava pel rec.