En les darreres setmanes estem assistint a un canvi de paradigma en les relacions entre partits polítics que no sabem bé per on desembocaran. Durant els darrers anys, la influència de l’1-O ho ha amarat tot en la política catalana, però també ha tingut influències notables en la política local i s’està demostrant que a Espanya és impossible que hi hagi un govern estable si actua en contra –per activa o per passiva– de la voluntat majoritària dels catalans.
Però després d’aquest darrer cicle electoral, que probablement es prolongarà a la tardor o a la primavera pròximes amb més eleccions al Parlament i/o al Congrés, els partits han començat a fer un viratge estratègic i, sobretot, les seves declaracions i contradeclaracions ja indiquen que la política de blocs passarà aviat a la història, per molt que la retòrica partidista ho vulgui camuflar. És a dir, els pactes passaran a ser molt més transversals, de vegades en clau nacional, de vegades partint de l’eix dreta/esquerra i, sobretot als municipis, la sintonia personal hi tindrà també un pes important.
Els pactes de Comuns i PSC a l’Ajuntament de Barcelona i de JxCat i socialistes a la Diputació de Barcelona són els que més han omplert els noticiaris d’actualitat de les darreres setmanes, pel simbolisme que tenen ambdues institucions, però alhora es fa més evident el distanciament cada cop més gran que hi ha entre Junts i ERC, que governen plegades la Generalitat.
La pregunta és: hi ha al darrere una estratègia política de distensió, sense renunciar cadascú als seus principis, o bé es tracta de tàctica política, és a dir, pur interès partidista de mirada curta?
Hi va haver un temps –curt, certament– que donava la sensació que els partits polítics i la ciutadania activa anaven més o menys de bracet, que compartien un objectiu comú. Si més no, l’objectiu. Això va ser després d’uns anys en què la desafecció política –terme aleshores habitual, ara quasi oblidat– anava in crescendo; una característica pròpia de les democràcies, quan les expectatives de la població no són acomplertes per unes institucions que no ho poden resoldre tot. Fa la sensació que el retorn més o menys desacomplexat a la vella política ens pot menar de nou cap a una nova etapa en què la gestió –que mai s’hauria d’abandonar– torni a ser prioritària a l’horitzó.
