Ambaixadors per la pau

La història del Sàhara Occidental es remunta al colonialisme de finals del segle XIX, quan es va celebrar la conferència de Berlín i les potències mundials es van repartir el continent africà. Espanya i França es van apropiar del Sàhara (entre altres zones), però quan el govern francès va reconèixer la independència marroquina, Espanya també va cedir el protectorat del Califat del Rif, contribuint així a la creació de l’Estat del Marroc i a la conseqüent Guerra d’Ifni. D’aquesta manera, Marroc s’acabava apoderant del protectorat espanyol del sud, Tarfaya, i expulsava els sahrauís de la zona. Com a conseqüència, els sahrauís o bé no tenien terra, o bé vivien en territoris controlats pels marroquins o els espanyols. És en aquest context quan neix el Front Polisario, que busca alliberar el territori dels ocupants i recuperar l’autonomia, proclamant la República Àrab Sahrauí Democràtica (nació sense estat que a dia d’avui és reconeguda per més de 80 països).

Als anys setanta el nacionalisme sahrauí creix mentre el continent es va descolonitzant i els territoris ocupats aconsegueixen la independència. No és el cas del Sàhara: encara que el 1965 l’ONU declari que el territori sahrauí té dret a l’autodeterminació, que el 1973 Espanya comenci a crear un cens perquè els sahrauís celebrin el referèndum i que el Tribunal Internacional de l’Haia reconegui que el Marroc no té cap dret a annexionar-se el Sàhara Occidental, el règim franquista acaba cedint la província sahrauí-espanyola al Marroc i Mauritània de manera extraoficial.

A finals de 1975 té lloc la Marxa Verda, ocupació del nord del Sàhara a mans dels marroquins, forçant els sahrauís a fugir pel desert. L’any següent, Algèria habilita camps de refugiats a Tindouf per acollir els sahrauís que fugen de la pròpia terra, i el ja president espanyol Adolfo Suárez evadeix tota responsabilitat i els retira la nacionalitat espanyola. El Front Polisario respon els atacs i els dos bàndols, ocupants i ocupats, perden efectius fins que es signa la pau el 1991 i s’acorda que el Sàhara celebrarà el referèndum el 1992. Però el Marroc s’hi ha oposat sempre: una mostra és el mur de 2.720 quilòmetres que divideix el territori sahrauí, envoltat de milions de mines antipersona, i la no-celebració del referèndum, pendent a dia d’avui. I és que, de fet, el Sàhara no és només un desert: és un territori estratègic a causa del seu ric banc pesquer i les mines de fosfat de Boucraa.

Des de llavors que la majoria dels sahrauís viuen en tendes i cases de fang al mig del desert als camps de Tindouf (Algèria), i altres viuen o bé al territori controlat pel Front Polisario a la banda oriental del mur; o bé en territori ocupat pels marroquins a la banda occidental, on els seus drets són pràcticament inexistents i els conflictes amb el govern constants. Ja fa quaranta anys que la majoria del poble sahrauí depèn de l’ajut internacional: moltes persones neixen i moren als camps i tots segueixen a l’espera de tornar a casa.

Als anys vuitanta el Front Polisario i el Ministeri de Joventut de la República Àrab Sahrauí Democràtica es van organitzar amb entitats solidàries amb el poble sahrauí per gestionar unes vacances en pau per als infants dels camps. Els primers anys, petits grups d’infants sahrauís passaven l’estiu en albergs i cases de colònies, però els darrers 25 anys hi ha hagut un canvi de plantejament i ara els infants passen l’estiu en famílies d’acollida, repartides per tot l’estat. D’aquesta manera més infants poden sortir dels camps durant l’estiu i rebre una atenció molt més propera.

Susana Sanahujes, coordinadora del projecte a Catalunya i membre de l’associació vilanovina Acció Solidària amb el Sàhara, explica que la iniciativa és clau per al Sàhara Occidental: “amb “Vacances en pau” aconseguim que el conflicte d’estancament i injustícia dels sahrauís surti als mitjans de comunicació. Durant la resta de l’any ningú no en parla i sembla que el problema no existeixi”. A Catalunya actualment hi ha 470 famílies d’acollida, 32 de les quals es troben a les comarques del Penedès i el Garraf. “Fins al 2008 hi havia unes 900 famílies catalanes que acollien infants, però amb l’arribada de la crisi van anar disminuint”. Aquesta tendència, però, està canviant: “aquests últims anys tornem a remuntar el nombre d’acollides: com més famílies participen, més infants poden sortir dels camps a l’estiu i es poden assolir més franges d’edat”. De fet, actualment només s’acullen nens d’entre els 10 i els 12 anys, però si hi participessin més famílies es podrien acollir infants més petits, com es feia anys enrere.

Les entitats i associacions que participen a “Vacances en pau” cobreixen tots els costos del projecte a partir de subvencions i ajuts d’ajuntaments i consells comarcals. D’aquesta manera, la família només s’ha de fer càrrec de l’infant durant l’estada. A més, cada any des de Catalunya s’organitzen dues visites al Sàhara Occidental, on les famílies d’acollida poden conèixer la vida dels infants i les seves famílies als camps. Per a Sanahujes els objectius del projecte són clars: “donem a conèixer el conflicte, creem llaços d’amistat entre famílies, oferim una alimentació equilibrada, una revisió mèdica i un espai segur per als infants i es construeix un intercanvi d’experiències i cultures”.

Al Baix Penedès aquest 2019 hi ha deu famílies d’acollida i el projecte ja té un bagatge de dues dècades. Elisabet Cabanilla, coordinadora del projecte a la comarca, comenta que el procés és senzill: “fem entrevistes a les famílies per saber què esperen de l’acollida i què coneixen del conflicte, els expliquem el context en què viuen els infants, els demanem alguna documentació i mirem de saber quin grau d’implicació podran tenir amb les activitats organitzades”. L’Eli ja fa nou anys que participa al projecte com a mare d’acollida: “primer acollíem un nen, el Hamudi, que va venir als vuit anys i va tornar tots els estius fins que va fer els 13 anys; i ara tenim la Naha, d’11 anys. L’experiència és molt enriquidora perquè t’expliquen com viuen, aprens coses de la seva cultura i tens una nova família amb la que mantens contacte tot l’any. Per als meus fills el Hamudi i la Naha són germans”.

Per a ella, l’important és deixar clar que aquests infants tenen la seva família al Sàhara i que els mesos d’estiu a Catalunya  són unes vacances: “hi ha famílies d’acollida que dubten a participar perquè els fa por que, un cop passades les vacances, els infants no vulguin tornar a casa. Això, en general, no passa: són feliços amb la seva família i, malgrat no tenir les mateixes condicions de vida que tenim aquí i tenir moltes ganes de venir a passar les vacances, tots volen tornar”. Per a Cabanilla cal que les famílies que es plantegen acollir entenguin que no han de veure els infants des d’una perspectiva massa paternalista, i entendre que allà on viuen també estan bé però han de suportar condicions més extremes. Les associacions solidàries amb el Sàhara i les que participen al projecte “Vacances en pau” tenen molt clar que els infants són petits ambaixadors del Sàhara Occidental i la seva problemàtica, i que la seva presència al nostre territori ha de servir per conscienciar la població i estendre la causa.

L’estancament de la situació ha afectat un mínim de tres generacions des de la creació de les colònies espanyoles. Mah Iadih, delegat adjunt del Front Polisario a Catalunya, aporta un anàlisi de la situació actual i la seva opinió davant la inacció de governs i institucions:

“El conflicte sahrauí està estancat des de fa més de 20 anys en un pla ideat i dirigit per les Nacions Unides, però sense rumb ni objectius concrets. Bàsicament, a causa de l’obstaculització imposada pel règim feudal marroquí i executada pel seu protector al Consell de Seguretat, França.

Aquest enquistament també té els orígens en el fet que els organismes internacionals i les potències que dirigeixen la seva política el consideren un conflicte de baixa intensitat, de manera que no molesta i mediàticament no ven morts, fam, migracions, actes vandàlics o terrorisme. A això, cal sumar-hi la posició geogràfica del Marroc com a veí d’Europa, ubicació que li proporciona una situació privilegiada per pressionar i fer xantatge a la Unió Europea amb assumptes derivats d’aquest veïnatge, com el contraban de drogues, la immigració, la pesca, el territori islamista i Ceuta i Melilla. D’aquesta manera, un estat molt allunyat dels estàndards democràtics com és el Marroc s’ha convertit, a base de xantatges, en un soci privilegiat de la UE, al qual aquesta li consenteix l’atropellament dels drets humans al Sàhara i al Marroc.

Fa més d’un any, les Nacions Unides van designar l’expresident alemany Horst Köhler com a representant especial per al conflicte sahrauí. El seu pragmatisme va imprimir una dinàmica esperançadora a la resolució pacífica del conflicte, sobretot després d’aconseguir reunir les parts afectades al voltant d’una taula de negociacions dues vegades, després de més de sis anys d’interrupcions del procés negociador directe. Quan ja semblava que les coses s’adreçaven a bon port, el Sr. Köhler va sorprendre amb la seva dimissió. La versió oficial sosté que era per motius de salut, mentre que diversos mitjans especialitzats han filtrat que la dimissió era fruit de les pressions i els obstacles interposats pel tàndem França-el Marroc. A l’espera del pròxim pas que faran les Nacions Unides, aquesta dimissió ha tornat a portar el conflicte a l’impàs en què es trobava durant les darreres dècades.

Mentrestant, la situació de la població sahrauí empitjora dia rere dia, a les zones ocupades la repressió, la violació dels drets i l’abús de les autoritats d’ocupació contra la població civil sahrauí s’han endurit els últims mesos: fa poc més d’una setmana una estudiant va ser assassinada i desenes de joves van ser detinguts per protestar per la crítica situació que es viu al Sàhara. És l’únic territori del planeta vetat als observadors independents: aquest 2019, 28 observadors han estat expulsats de l’aeroport de l’Aaiun, capital del Sàhara.

També és preocupant la nova estratègia de les autoritats marroquines en relació al tràfic de drogues (el Marroc és el primer productor mundial de cànnabis, negoci que representa el 23% del PIB), davant l’augment de les mesures de seguretat a l’Estret de Gibraltar. Amb l’objectiu de combatre el tràfic, el règim marroquí n’ha desviat gran part a la seva frontera del sud, passant per la zona que ocupa el Sàhara i convertint-la en un polvorí d’incalculables dimensions, perquè el tràfic sempre va acompanyat de vandalisme, crim organitzat i grups terroristes.

La situació actual és la més explosiva dels darrers anys, i qualsevol incident pot fer explotar la fràgil treva existent. Aquest context necessita una reacció responsable de les Nacions Unides com a encarregada d’executar el pla de pau i projectar un altre rumb al desenvolupament del conflicte, abans que s’esgoti l’última oportunitat que queda per la pau”.

En Jordi Bosch, la Marta Fos i la seva filla Samri són una família d’acollida de Santa Fe del Penedès. Participen a “Vacances en pau” des de ben joves i aquest estiu ja és el cinquè que acullen el Mohamed, de catorze anys. A més, el Nabt, de vint anys i germà del Mohamed, viu amb ells durant tot l’any; després d’haver passat uns quants estius amb la família participant al projecte “Vacances en pau” i d’haver estat anys estudiant durant el curs amb el projecte “Madrasa”.

Com vau conèixer el projecte?

Marta Fos: Vam entrar en contacte amb l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí-Wilaya Alt Penedès, que fins fa poc organitzava les “Vacances en pau” a l’Alt Penedès, i el 2005 ens vam animar a acollir el Hamdi, un dels germans del Nabt i el Mohamed. Des de llavors hem acollit els tres germans i hem viatjat als camps per conèixer la seva família. Al Mohamed, de fet, el coneixem des que era un bebè.

Teníeu dubtes o pors abans de participar?

M. F.: La primera vegada teníem 24 anys i érem molt joves, però ara en tenim 39 i tots els anys han estat una nova experiència. Ara ja ens coneixem molt amb la família i l’adaptació d’uns i altres ha millorat molt: el Hamdi, per exemple, no havia pujat mai unes escales i no coneixia pràcticament res, però els seus germans ja han pogut conèixer més coses amb les fotografies i les visites. Tot i així els sorprenen coses que per a nosaltres són normals, com obrir l’aixeta i veure aigua rajant o pitjar un interruptor i tenir llum.

Mohamed Lehbib: Jo no tenia por de res i tenia ganes de venir, perquè ja havia conegut la família d’acollida a casa meva al camp d’Smara i sabia que hi estaria bé. Tot i així, quan s’acaben les vacances sempre tinc ganes de tornar a casa.

Com és el dia a dia als camps de refugiats?

M. L.: Hi ha botigues petites, les cases són de fang i pedres i no tenim canalització, de manera que hem de racionar l’aigua que s’emmagatzema en dipòsits i que ens porten trimestralment. A vegades, si ens quedem sense aigua, hem de pagar els transportistes perquè ens en duguin més. Des de l’any passat ens van començar a instal·lar llum a la majoria de camps, però fins ara teníem petites plaques solars que connectàvem a les bateries del cotxe. Juguem amb tot el que trobem, perquè hi ha poques joguines: llaunes, sabates… A casa som vuit germans i també hi ha els pares, el tiet i sovint hi ha els seus fills i filles; però passem el dia amb els veïns i acabem sent molta gent. Si no tenim coses a fer estem tot el dia amb la família i veïns prenent el te.

M. F.: Les cases no tenen mobles, dormen amb unes mantes que recullen durant el dia i així tenen espai. Viuen en haimes, tendes; o en cases fetes amb brics de fang, pedra i fustes.

Us heu trobat algun impediment com a família d’acollida?

Marta: El més important és que totes les persones de la família hi estiguin d’acord, però nosaltres ja portem catorze anys acollint i no hem tingut cap problema. També cal que la família d’acollida estigui disposada a dur els infants al metge les vegades que faci falta en cas que sigui necessari: als germans del Mohamed els han hagut d’operar de l’oïda i amb ell hem d’anar molt sovint a l’oftalmòleg. De fet, la seva història és molt bonica. El primer any que va venir s’assenyalava els ulls i no enteníem què li passava, fins que el vam dur a una òptica i vam saber que tenia dotze dioptries; havia estat deu anys sense veure-hi i ningú ho sabia. Va ser aquí on li van fer unes ulleres i on va poder veure-hi bé per primera vegada, i de seguida que se les va posar deia que volia tornar a casa per veure la seva mare. Molts infants poden operar-se o millorar la seva salut gràcies a aquest projecte.

Què t’emportes d’aquests anys de “Vacances en pau”?

M. L.: M’agrada molt anar a la piscina, haver pogut anar al metge i veure-hi, haver conegut el que és el mar, jugar amb els nous amics i anar al casal de joves i de colònies… La situació és molt diferent, perquè al Sàhara l’estiu és tan calorós que l’únic que pots fer molts dies és mullar una manta i estirar-te i esperar que es faci de nit per poder fer alguna cosa, i aquí (Catalunya) puc estar fora tot el dia.

Quines coses us han impactat més a les visites als camps?

Marta: Jo hi havia anat a visitar les escoles i a fer un intercanvi d’experiències amb mestres d’allà. El primer any que hi vaig anar, el 2006, hi havia hagut uns aiguats i tota la casa de la família del Mohamed estava destrossada, perquè les pluges i les tempestes de sorra s’ho poden endur tot i veure-ho és un xoc. Però allà fas uns vincles molt forts: es passen hores i hores junts, els uns a les cases dels altres, fent les cerimònies del te i compartint converses, aprens molt de la seva cultura i de la seva vida diària. També sorprèn la diferent percepció del temps: nosaltres sempre anem amb les hores marcades i ells de seguida que venen a passar l’estiu em diuen que em calmi, que tot ho farem. El valor de l’aigua també és diferent, perquè allà és com un tresor i s’ha d’aprofitar tota, i això ho tenen molt present. A més, allà el problema són els joves: quan acaben d’estudiar molts no saben què fer, no tenen passaport, no hi ha feines… La vida allà és molt dura i la situació molt complicada, però és on hi tenen la família.

Com perceben a casa vostra la situació d’estancament que viviu?

Nabt Lehbib: En general, la gent gran està més cansada i són els joves els qui intenten moure’s i donar a conèixer la situació a nivell internacional, perquè volen sortir dels camps. Però ja fa molts anys que l’espera s’allarga i no s’avança. Nosaltres hem nascut als camps ja, no coneixem com era la vida abans i si no haguéssim participat a “Vacances en pau” no hauríem conegut res més. A mi venir m’ha servit per experimentar molt i conèixer diferents valors, apreciar més la llum i l’aigua, conèixer com es relacionen les persones als altres països… Aquí a Catalunya no hi ha tanta relació entre les persones, i als camps estem tot el dia amb tothom i tot és de tots.

Quin ha de ser el paper de les famílies d’acollida a l’hora de donar a conèixer el conflicte?

N. L.: Ha de quedar clar que el conflicte del Sàhara no existeix només durant els mesos d’estiu, sinó que s’allarga tots els dies de l’any. “Vacances en pau” ajuda a molts infants a desfogar-se dels estius, que al desert són molt durs, i els pares són els primers que volen que els seus fills hi participin.

M. F.: Quan els infants tornen a casa, les famílies d’acollida ens hem de tornar a activar per seguir fent difusió del que viuen, cadascú de la manera que pugui: jo he escrit un parell de contes i els hem presentat per tot Catalunya; ens dediquem a explicar què passa als camps però també què passa a la zona ocupada del Sàhara Occidental, on la vulneració de drets dels sahrauís és enorme… Com a família acollidora estem molt agraïts a les associacions que ho organitzen i esperem que algun dia puguem anar a passar les vacances nosaltres a casa del Nabt i el Mohamed, i banyar-nos a les platges d’un Sàhara lliure.

Què és el Front Polisario?

És un moviment d’alliberament del Sàhara, que va néixer a partir de l’Organització d’Avantguarda per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro (els dos territoris sahrauís que formaven part de la província del Sàhara espanyol) dels anys 1960 i proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica. El front va combatre els exèrcits marroquins i mauritans quan Espanya els va cedir la colònia sahrauí. Des del 1975 que el Front Polisario està establert als camps de Tindouf i és el representant del poble sahrauí. El 1991 van signar un acord de pau amb el Marroc amb la condició de celebrar un referèndum d’autodeterminació per alliberar-se del Marroc; però malgrat l’alto al foc i el pacifisme sahrauí encara no s’ha celebrat.

Què són els camps de Tindouf?

Tindouf és una regió del sud-oest d’Algèria. Uns 200.000 sahrauís viuen a aquesta regió desèrtica en tendes de campanya i cases, repartits en cinc campaments, anomenats wilaies: Al-Aaiun, Aouserd, Smara, Dkhla i 27 de febrer, que rep el nom del dia en què es va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica. A aquests camps hi ha sahrauís que hi viuen des de fa més de quaranta anys, i també joves nascuts allà que ja són refugiats de tercera o quarta generació.

Volem acollir un infant del projecte “Vacances en pau”. Què ens cal saber?

Tots els tipus de família són benvingudes, però cal tenir temps i ganes. S’ha de ser conscient que els infants sahrauís han vist una realitat molt diferent a la nostra perquè viuen al mig del desert i en condicions extremes; i que la família ha de vetllar per assegurar-los una bona alimentació i acompanyar-los als actes amb les institucions, a les activitats i a les visites al metge, i garantir la dedicació diària que suposa tenir un infant a casa. El finançament del viatge, la gestió de la targeta sanitària de CatSalut i el trasllat dels infants de l’aeroport als municipis van a càrrec de les associacions solidàries.