Pagesia en femení

Diumenge és el Dia Internacional de la Dona Treballadora i des de La Fura hem volgut fixar-nos en un col·lectiu de dones històricament invisibilitzat: les agricultores i ramaderes. Per fer-ho, analitzarem primer la realitat del sector per, posteriorment, parlar-ne amb cinc dones del territori que es dediquen a la pagesia. Són dones de diferents generacions, amb experiències vitals diverses, que desenvolupen tasques diverses, però comparteixen un mateix afany: l’estima per la seva feina i la lluita per fer-se valer.

Hi ha moltes dones en l’àmbit rural que es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia, però són pràcticament invisibles. Moltes no es reconeixen a elles mateixes com a pageses, les seves parelles les consideren únicament una “ajuda familiar”, el sector no les veu ni aprecia les seves necessitats específiques, les entitats i institucions les ignoren perquè no les comptabilitzen a l’hora d’elaborar diagnosis i fixar polítiques… En definitiva, la societat considera irrellevant aquesta categoria de dona i pagesa i això fa que no s’entenguin ni es defensin els seus interessos.

Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), les dones són les majors productores d’aliments a escala mundial (més del 50% de l’alimentació mundial i el 20% als països en vies de desenvolupament). Ara bé, a l’Estat espanyol només el 8% de les dones dirigeix l’explotació agrària on treballa.

Els sindicats COAG i CERES (Confederació de Dones del Món Rural) han fet públic aquests dies l’estudi #AgricultorasSinLímites. Derechos económicos, sociales y culturales de las mujeres del medio rural, una anàlisi sobre el perfil de les noves explotacions agràries a Espanya liderades per dones en el període 2009-2017. Es tracta de les dades més recents del sector i serveixen per retratar l’estat actual de la pagesia des d’una perspectiva de gènere. L’informe posa en relleu que a Catalunya s’ha reduït el percentatge de dones titulars o caps d’explotació, passant de les 14.049 l’any 2009 a les 12.692 el 2016. En set anys s’ha produït un descens de l’1,41%, que contrasta amb l’increment del 5,16% que s’ha donat a Euskadi, el 3,99% de Cantàbria o el 3,77% de les Balears. A Catalunya, només un 24,82% de caps o titulars d’explotació són dones. Les dones, per tant, tenen menys terra en propietat que els homes i en la majoria dels casos, les seves unitats de propietat són més petites.

En el “Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020” elaborat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, es desglossen aquestes dades per comarques. Així, a l’Alt Penedès el 2015 hi havia 1.849 explotacions agràries, un 29,9% pertanyien a dones, un 59% a homes i un 11,03 % a entitats jurídiques. Al Baix Penedès, el nombre d’explotacions era de 723, de les quals un 28,22% eren de dones, un 64,45% d’homes i un 7,33% d’entitats jurídiques. Finalment, al Garraf és on la bretxa es fa més gran, ja que sobre un total de 105 explotacions, un 18% pertanyien a dones, un 61,9% a homes i un 20% a jurídiques.

En la mateixa línia, les dades de l’Enquesta de Població Activa 2019 (EPA) posen en evidència la masculinització del sector i la invisibilització de la feina de les dones en l’activitat agrícola, ramadera i pesquera al nostre país. Segons l’EPA, de les 51.700 persones que l’any passat van treballar en el sector de les activitats agrícoles a Catalunya, únicament 9.600 eren dones, és a dir un 18%. I és que hi ha una realitat amagada, la de les dones que desenvolupen tota mena de tasques al món rural, que aporten riquesa però que sovint no reben ni el reconeixement social, ni econòmic ni estan valorades com ho estan els homes pagesos. Això explica perquè moltes dones que treballen a pagès no perceben un salari per la seva feina i, en el pitjor dels casos, no estan afiliades a la Seguretat Social, quedant desemparades de qualsevol dret laboral.

El sector agrari espanyol està envellit, el 64 % de les explotacions pertanyen a majors de 55 anys (homes i dones) i els menors de 39 en tenen només el 6,8%. Si les dades s’analitzen per sexes, les dones de menys de 30 anys titulars d’explotacions només superen l’1% a Catalunya (1,37%) i a Andalusia (1,15%). Segons els sindicats, en els pròxims cinc anys haurien d’incorporar-se al voltant de 100.000 dones agricultores o ramaderes per aconseguir el relleu generacional que garantís la substitució i el manteniment del nom de dones pageses. Sense dones, diuen, no hi haurà relleu generacional.

Segons la Generalitat, l’any 2015 a l’Alt Penedès va haver-hi 18 sol·licituds de joves per incorporar-se a l’activitat agrària (11 homes i 7 dones), al Baix Penedès van ser 10 (7 homes i 3 dones), mentre que al Garraf les dues que hi va haver van ser d’homes.

La terra continua estant majoritàriament en mans d’homes, ja que les dones tenen només el 23% de la Superfície Agrària Útil (SAU). A més, les explotacions d’elles són més petites que les d’ells: a Catalunya la mitjana de la SAU pertanyent a homes és de 22,32 ha, mentre que la de les dones és de 14,65 ha.

La responsable de l’Àrea de la Dona de COAG i presidenta de CERES, Inmaculada Idáñez, denuncia: “La situació en què les dones del medi rural vivim avui dia és conseqüència d’una cultura generalitzada patriarcal que resulta especialment difícil d’eliminar en el nostre entorn, ja que comptem amb uns patrons de vida molt tradicionals. Les dones del mitjà rural necessitem cobertura en tots els aspectes per construir una igualtat real, base del desenvolupament rural sostenible”.

Les dones agricultores i ramaderes no tenen gairebé representació en les esferes de participació del sector (sindicats, cooperatives, taules sectorials, confederacions, etc.). A Covides, per exemple, les dones representen un 30% del total de sòcies, però cap forma part del Consell Rector.

Justament per donar visibilitat a les sòcies, implicar-les en el dia a dia de la cooperativa, incentivar la seva participació en diferents activitats i fer que les seves propostes siguin escoltades, Covides ha creat recentment la Comissió de Dones.

Una de les primeres activitats que des d’aquest consell s’ha impulsat és un acte per commemorar el dia 8 de març. D’aquesta manera, dissabte a les 6 de la tarda la seu de l’entitat (rambla de Nostra Senyora, 45) acollirà la conferència “Reptes de l’agricultura des d’una perspectiva feminista”, a càrrec de la periodista, sociòloga activista, investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries, Esther Vivas. En acabar hi haurà una degustació de cava per a tots els assistents amenitzada per la música de Xavi Díaz. A més, a diferents espais de la seu social hi haurà una exposició fotogràfica sobre la feina que fan les dones sòcies. Per participar a l’acte és aconsellable inscriure’s a [email protected].

Caterina Lleixà Cabeza. Sant Cugat Sesgarrigues. 16 anys. Estudia per ser viticultora

La Caterina té 16 anys i viu en un mas de Sant Cugat Sesgarrigues. És la filla petita de la Francisca Cabeza i el Miquel Lleixà i té molt clar que quan acabi els seus estudis a l’Escola Agrària de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech, a Espiells, es dedicarà a la pagesia igual que ho fan els seus pares. “La pagesia m’ha envoltat des de sempre, ja des de molt petita acompanyava els meus pares a la vinya, és una activitat que l’he mamat, m’agradava veure’ls i quan he provat de treballar-hi m’ha agradat molt. Vull intentar tirar endavant per aquest camí”, explica. Des de fa un parell d’anys que quan arriba d’estudiar moltes tardes va a la vinya, “m’agrada i em va molt bé per distreure’m”, diu.

Ara està estudiant un grau mitjà en Olis d’Oliva i Vins i quan acabi vol fer el grau superior en Vitivinicultura. Amb tots els coneixements que li han transmès a casa i tots els que està adquirint estudiant, la Caterina s’ha fixat un objectiu: “M’agradaria treballar les terres que treballen els meus pares, afegir-n’hi més i, amb el temps, poder fer una cava a la mateixa finca”. L’ECA d’Espiells és la que més alumnes matriculats té de Catalunya, tot i que en graus com el que està estudiant la Caterina, són molts més nois que noies i de totes, només dues volen treballar de pageses.

Optar per la pagesia no és habitual i sovint són molts els que se sorprenen quan la Caterina els explica que vol treballar a la vinya: “Hi ha gent que ho troba molt bé i m’anima, però molts amics em fan broma i em diuen si els portaré a tots de festa amb el tractor”, explica.

Francisca Cabeza Gracia. Sant Cugat Sesgarrigues. 45 anys. Viticultora

La història de com la Francisca Cabeza va arribar al Penedès és colpidora. Ella i els seus pares vivien a Saucejo (Navarredonda, Sevilla). El pare els estius venia al Penedès a fer la verema, sempre per a la mateixa família de Sant Cugat Sesgarrigues. En una d’aquestes veremes va patir un accident amb el tractor i va morir. La seva dona i les seves quatre filles van quedar orfes a Saucejo. “Al cap de sis o set anys la meva mare va trucar al masover de la finca on treballava el meu pare i va demanar-li si jo, que ja havia acabat l’escola, i ella podíem venir a l’estiu a veremar”. I així va ser com amb catorze anys va fer la seva primera verema al Penedès. Va estar deu anys venint a collir fins que un any s’hi va quedar perquè es va enamorar del Miquel, el fill dels masovers. Al cap d’un temps es van casar, van tenir dues filles i quan la propietària de la finca va morir, sense descendència, el seu marit es va convertir en l’hereu.

La Francisca i el Miquel són un equip. Treballen un total de 34 ha de vinya, 20 de les quals de propietat, i es reparteixen les feines: “Jo crec que en el nostre cas podem viure del camp i hem pogut tirar endavant perquè anem tots dos a una, on no arriba un, arriba l’altra. Viure a pagès és això”, comenta. Al principi a més de la vinya tenien calçots, “però entre les nenes que eren petites, els avis que s’havien de cuidar i tot plegat, no donàvem l’abast i els vam deixar per dedicar-nos només a la vinya”. El tractor el va començar a agafar quan el seu marit es va posar malalt una temporada: “Vaig decidir que havíem de tirar endavant com fos i que tocava agafar-lo. El primer tractor que vaig agafar era el mateix amb què va tenir l’accident el meu pare”, comenta. “Recordo que hi havia una germana meva aquí i li vaig dir: No us amoïneu, vaig segura perquè el pare m’està donant suport”, comenta emocionada.

Avui dia la Francisca sap fer totes les feines de la vinya. Per ella tenir el seu marit al costat ha estat vital: “Recordo que em feia por esporgar i em va dir que anés a una vinya vella i practiqués. Jo patia per fer-ho malament i em va dir: què et penses, que els homes no han fet malbé mai cap cep?”. De comentaris masclistes no se n’ha sentit gaires, tot i que explica que un dia, veremant una vinya i portant el tractor gran, el cap de la vinya va etzibar-li que hauria d’estar rentant els plats i no dalt d’un tractor, “no vaig contestar-li, però no vaig fer res de bo en tot el dia de tan nerviosa que em vaig posar”, diu.

Conxita Antoni Pellicé. Castellví de la Marca. 52 anys. Ramadera, té dues explotacions d’avicultura integrada

La Conxita és la pubilla de cal Portamanté, al barri de Cal Margarit de Castellví de la Marca, i treballa com a ramadera des de fa vint-i-set anys. Té dues explotacions d’avicultura integrada, una amb capacitat per a 5.000 pollastres i l’altra per a 39.000. De jove havia treballat fora, però va decidir quedar-se a casa quan va tenir les seves filles: “La vida m’hi va portar; la meva mare no té carnet, vivim en una masia i vaig pensar que el més pràctic era que em quedés a treballar a casa i així poder portar jo les nenes amunt i avall i combinar-me els horaris”. El seu pare ja tenia una granja de pollastres i ella va decidir ampliar l’explotació amb una de nova amb dues naus, una de les quals totalment informatitzada. La seva va ser la primera granja d’aquest tipus a tota la zona i això, juntament amb el fet de ser dona, va generar desconfiança en més d’un: “Crec que no he tingut cap dificultat afegida pel fet de ser dona, però sí que m’he sentit amb l’obligació de demostrar que podia fer-ho. Quan vaig fer la granja informatitzada em vaig sentir a dir que la filla de Cal Portamanté ensorraria la casa. Estic segura que si hagués estat l’hereu no se l’hauria qüestionat com a mi”, diu.

La Conxita va a les granges unes quatre vegades al dia i no es posa mai al llit sense passar abans per les granges. “Quan una feina t’agrada, no et sap greu fer més hores. El que sí que te’n sap és quan a vegades sents a dir que els grangers maltractem els animals o que els pagesos quan adobem contaminem el subsol”, comenta. A cal Portamanté a més de les granges de pollastres tenen 10 ha de vinya. Per la Conxita és imprescindible que els polítics actuïn, perquè cada vegada la pagesia i la ramaderia estan més empobrides: “Ens entren productes d’altres zones sense control, mentre a nosaltres ens obliguen a treballar amb uns paràmetres de qualitat. Cal que es facin controls analítics a tots aquests productes”.

Montserrat Massana Puig. Lavern. 67 anys. Viticultora

“Durant molts anys he estat l’única dona que anava a les reunions de Covides. Ara, no et pensis.. que només som tres o quatre…”, diu la Montserrat Massana, de Lavern. En alguna d’aquestes reunions algú li ha preguntat si era vídua o separada i ella ha contestat orgullosa: “A casa, la pagesa soc jo!”. Ella era la pubilla d’una casa de pagès i als 33 anys, quan va tenir el seu segon fill, va decidir deixar la feina i quedar-se a treballar les terres de casa. “Els avis eren grans, el meu pare el van operar del cor i amb els nens petits vaig decidir posar-me al capdavant de totes les terres. Entre pròpies i a rabassa, unes 15 o 16 hectàrees, tot i que aviat vaig deixar les rabasses i em vaig quedar només amb les nostres terres. Ara treballo 13 hectàrees”. Ara un dels seus fills l’ajuda, tot i que la feina manual la fa tota ella i explica, satisfeta, que tota la producció que fa és ecològica.

La Montserrat no sap què són unes vacances. A l’agost ella no pot fer-ne i a l’hivern el seu marit, que és lampista, té feina. Malgrat això, ho té clar: “No canviaria per res del món aquesta feina, és la més bonica que hi ha”, diu la Montserrat, tot i que reconeix que “per fer aquest ofici hi has d’haver nascut i t’ha d’agradar”. Per ella sortir a la vinya li és mitja vida “Sempre torno de la vinya molt relaxada i els mesos que no hi ha tanta feina, m’agafen mals a tot arreu”, comenta. El que pitjor ha portat durant tots aquests anys és conciliar la vida al camp amb la familiar: “Suposo que és una qüestió de la meva generació, però el més complicat ha estat arribar a casa cansada d’estar hores i hores a la vinya i haver de tirar endavant la casa tota sola”, manifesta.

A les noies que volen dedicar-se a l’agricultura, la Montserrat les anima: “si els agrada, que tirin endavant, perquè disfrutaran”.

Roser Vallverdú Garriga. La Fortesa. 53 anys. Treballa en l’administració de l’explotació agrària de la seva família

La Roser Vallverdú és filla de Torrelavit, tot i que des que es va casar viu a la Fortesa (Piera). Forma part de la Comissió de Dones de la cooperativa Covides i treballa en l’administració de l’explotació agrària del seu marit i a l’estiu s’encarrega dels arbres fruiters. “Tenim gairebé 20 ha de vinya, 7 de presseguers i 2 d’oliveres. La terra la treballen entre el meu marit, el meu fill mitjà i un treballador i jo a l’estiu vaig amb els arbres fruiters a aclarir, collir, encaixar i vendre on puc”.

Des dels 14 anys que els estius la Roser treballava collint préssecs i fent la verema, tot i que es va formar com a il·lustradora. De fet, abans de casar-se treballava en un estudi de disseny a Barcelona. “Em va costar molt acostumar-me a viure a pagès, és un món molt patriarcal, amb moltes normes que no entenia i que em sorprenien. Així i tot, vaig decidir fer un canvi de xip i quedar-m’hi a treballar”, comenta. Els primers anys s’encarregava de carregar el camió de fruita i anar dos cops per setmana al mercat d’Igualada a vendre. Quan va tenir els seus tres fills va començar a deixar la feina del camp i es va dedicar a la part més administrativa: “Sempre estic a la rereguarda, faig els papers, tramito ajudes i si toca anar a comprar medicaments, hi vaig. Em considero una pagesa més, encara que no porti tractor, faig una feina imprescindible perquè l’explotació tiri endavant”, diu.

La Roser explica que a vegades s’ha sentit poc reconeguda: “Em sento una mica invisible, com que no treballo cada dia a la terra, ni pujo al tractor, quan dic a la gent que soc pagesa em diuen que no. A pagès hi ha molta feina, molta més de la que es veu, i jo conec perfectament com van la vinya i els fruiters. Si un dia cal que em posi a treballar la terra, ho faré i estic segura que me’n sortiré”.