Assistim perplexes a la sortida de les presons d’alguns presos i preses del procés, pels diferents destins i/o motius que n’han possibilitat la sortida. En tots els casos dels homes, la sortida ha estat motivada per anar a fer hores de treball productiu, en canvi, en tots els casos de dones el motiu ha estat per anar a fer tasques de cura familiar. Aquesta diferència ens porta
a diverses reflexions. La primera és si els motius esgrimits per poder sortir han estat escollits voluntàriament o són fruit d’una estratègia jurídica. Si ha estat per pròpia elecció, ho lamentem ja que ens indica que tenim uns dirigents polítics que tenen encara una divisió del treball molt marcada en funció del sexe. Si ha estat una estratègia jurídica, també ho lamentem: ens indica que tenim una judicatura que té encara una divisió del treball molt marcada en funció del sexe i que, per tant, veu amb millors ulls que una dona surti a fer tasques de cura que no pas a fer treball productiu, i a l’inrevés en el cas dels homes.
Ens preguntem: haguessin donat el permís a un home per anar a fer tasques de cura d’una familiar? Haguessin donat el permís a una dona per anar a fer tasques productives? I encara més enllà, a nivell de prioritats personals i col·lectives: com és que després de dos anys i escaig de reclusió, la prioritat de totes aquestes persones no és tenir cura dels seus éssers estimats?
Com poden preferir anar a l’empresa abans que gaudir de la parella, filles i fills, mares i pares, amistats?
Creiem que la bona decisió ha estat la de les dones, que han prioritzat la vida, la cura, l’amor, per sobre de la producció econòmica. Si ha estat una decisió escollida, hi apostem
i l’aplaudim. I lamentem la dels homes. Hem de començar ja a canviar de paradigma, posar la vida i la cura de la vida al centre de tot, de les nostres vides i de la societat! Bravo per elles!!! Llàstima que ells no han sabut prioritzar el que de veritat importa.
Neus Benavent i Vallès, Associació de Dones La Frontissa
Vilanova i la Geltrú
