L’any 1972 jo era un marrec de deu anys que ingressava a un hospital per una intervenció. Sol, atemorit, desvalgut. Divendres ingressava a l’hospital per una altra intervenció. I també, sol, atemorit, desvalgut. Anar a l’hospital no és anar a una festa: ens punxaran, ens tallaran, tindrem dolor…
Estem sols? No, a l’altra banda hi són “elles i ells”, el personal de l’hospital, que amb una amabilitat indestructible es converteixen en el salvavides a què ens aferrem com nàufrags. “Hola, soc Sònia, soy Rodolfo…”. Coneixen les nostres pors i trasbals, ens aplaquen quan tenim atacs d’egoisme i ens donen confiança. I, a més, amb les precarietats i mancances evidents, fan la seva feina, s’endinsaran en el nostre cos, ens netejaran i curaran sense fer cap fàstic. D’això se’n diu vocació. I en quants euros es valora el quilo de vocació? Les administracions, sempre tan obtuses, en un afany de quedar bé, arriben tard i maldestres.
I la gent? Tan aviat els critica, els aplaudeix… tenim una memòria tan minsa que només recordem Sant. Bàrbara quan trona? El nostre reconeixement no cal envoltar-lo de música i festes, han de tenir el nostre respecte, agraïment i complicitat per distingir la seva professionalitat.
L’endemà vaig sortir de l’hospital com un lladre a la nit, sense acomiadar-me, però amb la certesa que qui va ocupar el meu llit seria atès amb la mateixa humanitat i afecte que em vaig trobar jo. El record més viu que tinc del 72 és el rostre jove i lluminós de la infermera que em va cuidar llavors. Gràcies!
Joan Toran Berga
El Vendrell
