Els humans, si més no una part de la humanitat, tenen la necessitat intrínseca de desafiar les lleis de la gravetat. És un instint natural, que es materialitza de mil maneres diferents. Al Penedès, a Catalunya, els castells en són el més clar i nostrat exponent. També els falcons. I quin nen o nena no s’ha emparrat mai dalt d’un arbre o s’ha vist temptat d’enfilar-se per una cornisa? Aquesta setmana tractarem de la dèria de viure sense tocar de peus a terra parlant d’un esport que no està ben bé reglat; que té tota una nomenclatura i tota una història al darrere, i amb un futur prometedor amb cada cop més adeptes: l’escalada. Una disciplina que serà esport olímpic per primera vegada a Tòquio 2021.

Foto: Istockphoto

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, l’escalada és un “esport consistent a enfilar-se per rostos, cingles, parets, de les muntanyes, mitjançant l’ús de mans i peus per a agafar-se i repenjar-se alternativament en la progressió, i amb l’ajut de cordes i banyons”. Un bon punt de partida per fer-se una idea global. Hi podem afegir més coses.

L’escalada és una història d’amor amb la natura. Com l’excursionisme o el muntanyisme, amb els quals té un vincle molt especial, no es pot entendre l’escalada sense aquesta necessitat humana de fugir de les quatre parets de casa per passar el temps de lleure a l’aire lliure, en contacte directe amb la natura, amb el sol, amb la brisa, amb la vegetació, amb els animals; i amb la roca. És, doncs, una afecció de cap de setmana, però que no es pot practicar a la babalà. Calen una preparació i uns coneixements (que només et donaran l’experiència) i cal un material específic per fer-la amb seguretat, sense exposar-se gratuïtament a situacions de perill. Perquè malgrat el que a primer cop d’ull pugui semblar, l’escalada no és una activitat perillosa. O no hauria de ser-ho.

Certament, estar penjant d’una paret fa pujar l’adrenalina, i és molta la gent que va a la caça de sensacions fortes, però s’ha de fer amb mètode i seguretat. Hi ha unes tècniques a aprendre, hi ha un material i també cal ser conscient de les possibilitats i limitacions de cadascú.

Una primera cosa que cal saber és que escalar generalment no és una activitat per fer en solitari, sinó en parella o en grup. Amb la parella es crearà un vincle que anirà molt més enllà del company o companya de cordada. Cal tenir-hi una complicitat absoluta, una confiança plena i, a més a més, aquesta confiança ha de ser mútua, ja que la vida dels dos en depèn: un assegurarà l’altre durant l’ascens. Més enllà d’això, que no és poc, hi haurà l’amistat, la solidaritat, les bones estones junts… el que es vulgui.

1. En roca, alpina i en gel

Foto: Carme Recasens

Hi ha tres tipus principals d’escalada, segons el lloc on es faci: escalada en roca, escalada alpina i escalada en gel. La primera, en roca, és la més comuna, la que es pot fer en moltes parets de la vegueria Penedès (on totes són vies curtes, de 25-30 metres de llargada com a molt) i també de Catalunya. L’escalada alpina es desenvolupa en un terreny d’alta muntanya i pot combinar disciplines d’escalada diferents (lliure, artificial, en gel, etc.). I en gel, com diu la paraula, és superar parets de glaç, emprant piolets i grampons. Per tant, cal fer bastants quilòmetres per arribar-hi. Dins la modalitat en gel es pot situar també l’escalada mixta, que combina l’ascens sobre roca i sobre gel.

Centrem-nos ara en l’escalada en roca, sobre la qual hi ha cinc disciplines essencials: l’esportiva, la tradicional o clàssica, l’artificial, el boulder i l’escalada sense corda.

L’escalada esportiva és la més practicada de totes, ja que és la més segura, la que requereix menys material i també la més accessible per a tothom. En aquesta hi ha els ancoratges prèviament fixats a la roca, a poca distància els uns dels altres. És per allà per on es passarà la corda de seguretat. Les vies solen ser curtes, d’un màxim de quaranta metres de llargada, de manera que es fan d’una tacada. Pel Penedès, com per molts llocs de Catalunya, hi ha moltes muntanyes on es pot realitzar. I a més a més, es pot practicar en rocòdrom, que és el súmmum de la seguretat.

A l’escalada tradicional és l’escalador qui ha d’anar col·locant les assegurances flotants o claus per on passar la corda per assegurar-se durant l’ascens. El primer de la cordada fixarà les assegurances a la paret, i el darrer les traurà i deixarà la paret immaculada. En aquest cas, la via sol ser més llarga i se sol fer amb més d’una tirada (pot tenir 50 metres, mil metres, els que es vulgui).

L’escalada artificial és molt tècnica. S’avança paret amunt sense agafar-se a la roca: es progressa agafant-se als claus i a les assegurances flotants que s’han d’anar col·locant a mesura que es va pujant. Segons el nivell de cadascú, es farà amb unes peces més o menys precàries, més o menys fiables, de manera que l’escalador hi pot confiar al 100% (en el cas de tenir nivell A0 o A1) o bé no refiar-se que aguanti tot el seu pes i “només” serveixi per apuntalar-lo (en el cas de nivells extrems, com l’A6+). Aquest tipus d’escalada és menys habitual, per la dificultat intrínseca que comporta, perquè requereix molt més material, que cal carregar a l’esquena amb una motxilla, i perquè hom necessita molt més temps per practicar-la (els desplaçaments fins a arribar a la paret són més llargs, les vies poden ser llargues i, com s’ha dit, és l’escalador qui ha de col·locar els ancoratges a la paret per poder avançar).

El boulder és un tipus d’escalada en bloc o pedra, de pocs metres d’alçada i sense corda asseguradora. Com que la seva alçada és menor, el perill es minimitza. Per protegir els turmells de les possibles caigudes, a sota es col·loquen uns matalassos, que es diuen crash pads. Aquesta modalitat també té molts practicants.

foto: Marc Milian.

Finalment tenim l’escalada sense corda. És l’escalada sense cap classe de protecció; sense cordes, sense arnesos, sense res. Consta de dues subdisciplines. Per una banda, el psicobloc, en què l’ascens es fa en parets sobre el mar, que salvarà la vida de l’escalador en cas de caiguda; per l’altra, el solo integral, que es realitza sobre terra i, per tant, la caiguda seria fatal. Aquesta submodalitat no és gens recomanable per qui no tingui un nivell molt alt. Si les anteriors, ben practicades, han de ser força segures (tot i que els cops i les rascades són inevitables), el solo integral és extremadament perillós, ja que precipitar-se o no depèn exclusivament de l’habilitat de l’escalador. L’antítesi del solo integral seria l’escalada en rocòdrom: escalada indoor, en paret artificial i amb ascens amb corda (escalada esportiva) o en bloc. També hi ha escaladors –cada cop més– que es dediquen únicament a l’escalada en rocòdrom.

2. Escalada lliure versus escalada artificial

D’altra banda, contràriament a l’escalada artificial hi ha l’escalada lliure, en què l’escalador s’agafa a la pedra emprant tots els recursos físics i tècnics que tingui a l’abast, i en què les assegurances no serveixen per avançar sinó, com diu la paraula, per assegurar-se de no estimbar-se. També es pot donar el cas de vies en què es combinin passos d’escalada lliure amb passos d’escalada artificial; per exemple, si després de superar una paret de 90° de pendent, que es pot fer en escalada lliure, l’escalador es troba amb un sostre sota el qual és impossible de progressar si no és ancorant claus i escaletes a la paret.

3. Catalunya, potència mundial

Foto: Carme Recasens

No és exagerat. Catalunya és un dels centres neuràlgics d’escalada a escala mundial. Els atractius que té són molts: en primer lloc, el clima de bonança permet escalar tot l’any; en segon lloc, la roca és de molt bona qualitat, per a l’escalada; i en tercer, s’han obert un elevadíssim nombre de vies i d’una dificultat molt alta en molts llocs diferents, a pocs quilòmetres de distància uns dels altres. Això ha fet que, per exemple, un dels escaladors més importants d’avui dia, com és el californià Chris Sharma, hi hagi vingut a viure. I no només ell.

Els referents mundials catalans de l’escalada són, principalment, cinc: Oliana (l’Alt Urgell), que gaudeix d’una gran quantitat de vies d’alta dificultat, com al Contrafort de Rumbau; Santa Linya (la Noguera), que compta amb algunes de les línies més dures del món, a la zona de la Cova Gran; Margalef (el Priorat), al sud de la serra de Montsant, amb més de 80 sectors d’escalada i gairebé 1.500 vies obertes; Siurana (també al Priorat), que va ser un els llocs pioners de l’escalada al nostre país; i Montserrat (el Bages), que concentra més de 5.000 vies d’escalada, però que en ser parc natural i a causa de la seva sobresaturació, en els darrers mesos s’hi han implantat restriccions per a l’escalada i cal demanar permisos.

4. Rocòdroms

Finalment, cal aturar-se també en l’escalada esportiva en rocòdrom i boulder. Es calcula que avui dia, la meitat de les persones que practiquen l’escalada ho fan exclusivament en aquest tipus de parets artificials, que donen tota garantia de seguretat i, a més, no requereixen desplaçaments llunyans, de manera que es pot practicar amb freqüència. Diàriament, si es vol.

El primer rocòdrom que hi va haver a Vilafranca el va instal·lar el Centre Excursionista del Penedès al pavelló de la Gamba, als anys 80. Era el segon rocòdrom indoor que s’instal·lava a Espanya (el primer, a Olesa de Montserrat). No va durar gaire, però es va traslladar al pavelló Firaví, on va gaudir d’una gran popularitat per la seva alçada. L’ascensió es feia amb corda i al costat es va muntar un boulder. El 1991, 1992 i 1993 es va celebrar al rocòdrom la competició Vilaindoor; a mitjans dels anys 90, la Copa Catalana; i finalment, va ser retirat. Més contemporàniament s’han celebrat ja nou edicions del Vilabloc, organitzat també pel CEP; enguany s’hauria fet la desena, a Cal Figarot, però s’ha hagut de suspendre a causa de la covid-19.

Val a dir també que a banda de diverses instal·lacions existents a Vilafranca, el Centre Excursionista del Penedès està tirant endavant un projecte per convertir l’antiga Bolera en la seva seu social, on hi haurà, entre altres, un rocòdrom obert a tothom.

Llarga vida a l’escalada.

5. Escalar està a l’abast de tothom

foto: Marc Milian.

Entrevista. Pep Terrades, escalador vilafranquí

Escalar està a l’abast de tothom?

Sí. A no ser que tinguis una discapacitat física molt accentuada. Hi ha molts nivells d’escalada i quan fas esport, el teu cos es va modulant. L’escalada és un dels esports que et donen la possibilitat d’adquirir l’agilitat, l’elasticitat i la força necessàries.

És un esport dels anomenats complets?

Depèn de com t’ho miris. Segons quin tipus d’escalada facis, camines molt per anar fins a la paret, i escalant enforteixes la musculatura del pit, els braços i la capacitat de control sobre tu mateix. Hi ha determinats tipus d’escalada que depenen molt de tenir força a l’avantbraç. A més, et dona la connexió amb la natura, que t’omple molt.

Quan puges una paret, et recrees en el paisatge o vas per feina i ni el veus?

Per mi hi ha el doble vessant. Quan estàs fent la via, t’has de concentrar molt en la roca i la paret perquè, si no, pots caure. Però mentre assegures el company, o quan descanses, és el moment perfecte per relaxar-te al mig de la muntanya.

Per què creus que s’ha popularitzat tant, l’escalada?

És una suma de factors. Cada vegada hi ha més gent que vol fer-ho tot. Jo ara també surto amb bici, vaig tenir una època que sortia a córrer… També hi ha la moda d’estar en forma, de practicar esports de muntanya. I hi ha el factor olímpic: s’ha fet molta tecnificació, molts clubs ho han fomentat. A Espanya hi ha un esportista olímpic que entrena al CAR de Sant Cugat. Així i tot, la tendència a l’alça ja venia d’abans. I els rocòdroms també ho han potenciat molt perquè millores molt i et permet gaudir més que quan hi anaves de cap de setmana en cap de setmana.

Els rocòdroms han estat clau.

Els rocòdroms dins de la ciutat, dins la societat, són un gimnàs diferent. Ja no és només jugar a futbol o a bàsquet. Hi desenvolupes activitats que no desenvolupes d’una altra manera.

El Centre Excursionista del Penedès va aprovar obrir la nova seu social, que tindrà un rocòdrom. En quin moment està, el projecte?

Ho teníem tot a punt, però amb la covid-19 es va congelar. Ara, el 21 de juliol farem una reunió amb els socis, als quals aprofito per convocar, per acabar d’explicar el funcionament i el timing. Preveiem que sortirà que sí, i de cara al setembre firmar els convenis amb l’Ajuntament, el préstec i el contracte de compra del local. Si tot va bé, en un any o un any i mig estarà tot fet.

Tornem a la teva experiència com a escalador. Tu, quan veus una paret, t’imagines ja la via?

Sí. És com un esquiador, que veu per on baixarà, o un motorista, que veu per on traçarà la corba. Quan veus una fissura a la paret, ja et crida, ja et ve al cap.

L’escalada és un esport agressiu amb l’entorn natural?

Jo intento no ser agressiu amb el medi ambient. Com en tot, quan es massifiquen les coses, hi ha un desgast, els marges es van sobrepassant i algú… doncs no. Al Centre Excursionista del Penedès estem en un grup d’escalada per portar-ho ben portat i conservar el poc que tenim per la zona.

Hi ha línies vermelles que no es poden passar.

El respecte amb el medi ambient i amb l’entorn és bàsic. Marxar amb la teva bosseta plena de brossa. I amb la fauna igual: si hi ha aus, o unes plantes que neixen en un lloc molt concret d’aquella roca i no es pot passar, respectar-ho és important. Abans érem quatre i ens coneixíem tots. Ara et trobes gent de tot arreu i cadascú té la seva ètica personal.

Has tingut mai por, dalt d’una paret? Consideres que l’escalada és una disciplina segura?

Depèn del tipus d’escalada. Si fas una via llarga, amb molta alçada, que acumules fatiga, el cos va baixant d’energia i ja no funciona igual com quan estàs a cinc metres de terra, apareix la por i has de dir “control, tranquil·litat”. Ara, com més practiques, més habilitat tens i confies més en tu i en el material.

Totes les modalitats no són igual de segures?

L’escalada esportiva és segura i és la que he practicat més, jo. Busques el més difícil de fer però amb la màxima seguretat, i el factor por és relatiu. En canvi, en la gran muntanya hi ha mil factors.

Quines són, per tu, les millors vies del Penedès?

A mi m’agraden totes. A Olèrdola és on vam començar: Can Ximet, l’Ametlló, no és el millor lloc del món, però per començar, en tinc uns records fantàstics. Font-rubí i el Castellot són llocs de referència al Penedès, amb vies més llargues i amb uns paisatges espectaculars. Al Baix Penedès, sota el Montmell hi ha unes zones equipades molt maques. I si amplies el radi, tens Montserrat, que és espectacular, on pots fer escalada clàssica, esportiva, en una roca molt peculiar; i Siurana i Margalef, que són epicentre mundial, amb gent de tot el món que hi ve durant tot l’any menys a l’estiu, i amb moltíssimes guies i de molta qualitat.

FER UN COMENTARI