La menys típica

L’excepcional situació d’emergència sanitària d’enguany, derivada de la crisi de la covid-19, ens ha dut a celebrar festes majors sense actes multitudinaris i a prescindir de cercaviles, concerts, balls i totes aquelles activitats que no poguessin garantir la distància social i mesures de seguretat del moment.

A Vilafranca només s’estan duent a terme els actes litúrgics més essencials, com la novena i els goigs de Sant Fèlix (encara que siguin enregistrats); i aquest cap de setmana també es desenvoluparan esdeveniments puntuals com la tronada d’inici i la traca de tancament de les festes. Aquest 2020 Sant Fèlix tindrà el protagonisme absolut, de manera que la programació sembla extreta dels anys previs a la Segona República Espanyola.

I és que, de fet, abans de la proclamació de la Segona República l’any 1931 la festa major de Vilafranca es recolzava completament en la figura del sant, i les activitats de caràcter més folklòric i popular quedaven en un segon terme. Hi havia cercaviles, curses, balls i teatre, però per als fervents devots seguidors de Sant Fèlix “la més típica” només ho podia ser si se centrava en la veneració del patró. Aquesta idea, però, entrava en conflicte amb la percepció que els republicans tenien de la festa i la cultura. És per això que, al llarg del primer lustre dels anys trenta, les diferents capçaleres dels diaris i revistes de la vila van embrancar-se en tot un seguit de disputes, on els més catòlics i conservadors reivindicaven la figura del sant com a epicentre i els més republicans i esquerranosos reclamaven unes festes més populars i deslligades de l’Església i la religió.

Al setmanari republicà Fructidor (1909-1939) es critica que els actes religiosos de la festa major de 1930 suposessin més de 1.400 pessetes del pressupost de l’Ajuntament, mentre que el setmanari Acció Catòlica (1909-1936) lamenta que a partir del 1931 l’Ajuntament destini els “cabals del poble” a una festa major laica i retreuen a regidors i administradors que “tinguéreu Sant Fèlix a casa i ara no el voleu ni als carrers”, protestant contra la decisió dels republicans de prescindir de l’entrada del sant i de les processons que fins llavors havien resultat ser el principal acte de la festa major.

Amb l’arribada de la República, la festa major de Vilafranca va deixar de banda la figura del sant i va procurar que fossin els balls i altres activitats les qui agafessin el relleu del protagonisme. Les crítiques de la població VTV (vilafranquina de tota la vida) més religiosa al nou model de festa van ser constants, fins que, ja el 1935, aconsegueixen recuperar les processons i tornar a treure Sant Fèlix als carrers. La guerra civil va aturar la celebració de la festa, però des de la seva recuperació que a Vilafranca se segueix vivint com l’acte identitari més rellevant de l’any, en el qual els balladors i les balladores, administradors i pregoners tenen la pràctica totalitat del protagonisme.

Aquest 2020, però, tot canvia. Enguany Sant Fèlix recuperarà la rellevància absoluta en una festa major irrepetible que recorda les que se celebraven abans de la proclamació de la Segona República. Sense cercaviles, ni festa major dels petits, ni balls ni concerts, aquest 2020 Vilafranca viurà la seva festa major a través de la figura del Sant, ja que només es mantenen, pràcticament, els actes més essencialment religiosos. El “bo d’en Fèlix”, com se l’anomenava al setmanari Fructidor, observarà la festa des de la basílica de Santa Maria i no viatjarà per les cases dels administradors com és costum. Encara que enguany no es duguin a terme les processons, sí que es mantenen la novena i els goigs, que es van enregistrar a l’auditori de l’Escola Municipal de Música, i també es duran a terme les misses més rellevants de la festa major: l’ofici solemne que es fa en honor al sant el dia 30 i la missa de difunts del dia 31.

Aquesta programació hauria estat molt celebrada pels sectors catòlics i conservadors de l’època de la República, que van veure com el sant perdia pes entre els anys 1931 i 1934, i no el van tornar a veure fins al 1935, any en què a Vilafranca ja havien canviat de parer i es va recuperar el factor religiós de la festa major, fent així que, per aquests sectors, tornés a ser “la de tots els vilafranquins, la de debò, la que es manifesta amb esclat, la més típica”.

L’any 1961 va ser l’únic en què es va poder veure la geganta Elisenda amb una fesomia nova. Pel que sembla, el new look va agradar tant poc que l’any següent ja va sortir amb una cara diferent.

Durant la festa major de 1960 la geganta va caure. L’impacte amb el terra va malmetre força el cap i, segons explica el vilafranquí Jordi Miralles en el llibre Catàleg de gegants centenaris de Catalunya, entre la caiguda, el pes que feien les dues peces i el fet que els vestits que duien s’havien estrenat el 1929 i estaven ja molt desgastats, va fer que l’Ajuntament decidís encarregar al taller Ingenio de Barcelona una estructura nova i més lleugera per als dos gegants, amb vestits nous i també un nou cap per a l’Elisenda (el del Ferragut es va decidir conservar). Segons Miralles, el pressupost ascendia a 25.000 pessetes i finalment l’Ajuntament va acabar pagant-ne 27.500.

D’aquesta manera, el dia 29 d’agost de 1961, després de la tronada, els balls van anar fins al Pont del Ferrocarril per donar la benvinguda als nous Ferragut i Elisenda. La parella va sortir més lleugera que mai i amb vestits nous, ell també amb les mans renovades i ella, amb un cap que, si ens atenem a la premsa de l’època, no va convèncer a gairebé ningú: “El pasacalle feu una volta considerable per anar a recollir els gegants al Pont del Carril. Els vestits són macos. Ara els gegants… La geganta, de cara desastrosa i de tipus encara pitjor, amb un cèrcol a la cintura que ha fet riure – o plorar– a la gent. A la mà unes flors de plàstic… Sembla que tinguem por d’arruinar-los per uns poms de flors a l’any. El gegant conserva la seva caixa pulmonar i la seva cara ferreña, que ara sembla torrada pel sol de les nostres platjes. En canvi el que no conserva és la seva ferma i nervuda mà, ara substituïda per una de dits enganxats. En fi, esperem que aquest arreglo no serà el definitiu”, publicava el diari Panadés el dia 9 de setembre. El mateix dia, en una carta al director publicada al diari Acción, un vilafranquí que signa amb el pseudònim “Uns de primera fila” escrivia: “Mereix capítol a part, per ésser jo opinió popular, el que ha passat amb la geganta. Qui no ha quedat decepcionat davant la seva presència? És d’urgència tornar-la a deixar com abans (cara i tipus) ja que aquesta no és ni serà mai la ‘nostra’ geganta”.

I, efectivament, “l’arreglo” no va ser definitiu, ja que l’any següent “el consistori va decidir aparcar el cap de l’Elisenda i encarregar una nova testa”, comenta Jordi Miralles.

Corria l’any 1974 quan per primera vegada a la història de la més típica va participar en les cercaviles i en una processó (només en una…) una banda de música vinguda dels Pirineus enllà: La Violette Toulousaine.

Aquell any els administradors eren Jordi Biosca i Badia, Lluís Giménez i Noguera i Francesc Olivella i Ferrari i seva va ser la idea de buscar una alternativa a la, fins aleshores sempre present, Banda de la Policia Armada de Barcelona. Per fer-ho van buscar a l’estranger i van recórrer a una banda francesa que anava acompanyada d’un grup de majorets. Tal com explica l’exadministrador Jordi Biosca, Lluís Pallerola, l’alcalde del moment, va deixar màniga ampla al tercet administrador i aquest, cansat de veure la mateixa banda durant tots els anys de franquisme, va aprofitar per buscar una alternativa: “Nosaltres vam creure molt interessant que la gent es distragués veient les majorets i no les pistoles de la banda de la Policia Armada, per això el Francesc Olivella es va encarregar de buscar la banda i contactar-hi”, comenta Biosca. I la banda no va decepcionar. Les majorets van causar una gran expectació “sobretot entre el jovent masculí de la vila! Podríem dir que les noies van deixar la bandera francesa ben alta”, explica divertit l’exadministrador. A qui no li va fer tanta gràcia veure ballar les noies franceses amb una vestimenta tan curta van ser l’alcalde i el capellà: “El dia 29 l’alcalde Pallerola es va esgarrifar quan va veure que les majorettes ensenyaven tanta cuixa i ens va venir a trobar per dir-nos que estava molt preocupat per la processó del dia 30”. I és que aleshores a la processó del dia de Sant Fèlix a més de tot el consistori hi anava també el mossèn. Davant el dilema, la decisió de l’alcalde va ser salomònica: “a ofici de Sant Fèlix les majorets no hi van anar i per a la processó de la tarda va contactar ràpidament amb la Banda de la Creu Roja de Tarragona perquè hi anés en lloc de la francesa”. D’aquesta manera, La Violette Toulousaine, presentada al programa com una banda de  fanfàrria i majorets, va sortir els dies 29 i 31: “Els tres administradors ja ens vam quedar contents, perquè almenys ens havíem pogut escapar de la Banda Armada i de tots els himnes que aquesta tocava”, conclou Jordi Biosca.

El 1960, un any sense la marxa reial

Durant el franquisme, totes les bandes de música interpretaven reiteradament la Marxa Reial Espanyola i la tocaven també durant l’ofici de Sant Fèlix. Ara bé, hi va haver un any que a la basílica de Santa Maria l’himne espanyol no va sonar: va ser el 1960, després que el capità de l’esmentada Banda Armada de la Policia de Barcelona rebés indicacions per no fer-ho. L’encarregat de notificar-los que aquell any durant l’ofici no calia que la toquessin va ser, com recorda Eloi Miralles (expregoner i exadministrador), un seminarista anomenat Eduard Fornés.  “Durant l’ofici, sembla que va baixar un moment de l’altar, va anar dissimuladament cap a la banda i li va dir al capità que aquell any el mossèn demanava que no toquessin”, explica Miralles. Davant d’aquesta petició, la banda va emmudir i al final de la missa, quan l’alcalde Luís Melo va preguntar per què no havia sonat l’himne i el capità va explicar-li qui li havia donat l’ordre, va entrar en còlera. Segons Miralles, Fornés va haver d’anar-se a amagar a la rectoria i, o bé en el trajecte d’anada o bé quan ja en sortia, algú el va trobar pel carrer de Santa Maria i va donar-li “un parell de mastegots”.

Faldilles i gaites l’any 1991

Per veure una banda que generés tanta expectació com ho havien fet les majorets l’any 1974, va caldre esperar gairebé disset anys, fins al 1991, quan per festa major va tocar una banda escocesa, la Beeston an District Pipe Band Society. Aquell any la més típica havia estat declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional i n’eren administradors Lurdes Artís i Laguna, Josep M. Ferrer i Bertran, Joan Gallego i Robert, Guillem Noya i Martí i Teresa Terrades i Pons. “Teníem ganes de canviar moltes coses i innovar”, explica Lurdes Artís, “feia anys que venien bandes valencianes, i vam pensar que seria molt divertit que la cercavila i les processons estessin acompanyades pel so de gaites i el moviment de les faldilles d’una banda escocesa”, comenta.

Per tirar endavant aquesta iniciativa, Guillem Noya, administrador i graller, va contactar amb Miquel González Sánchez (pregoner l’any 1989, graller i un dels organitzadors de les primeres edicions del FIMPT a Vilanova) i aquest va ser qui va contactar amb la Beeston and District Pipe Band Society, una banda genuïnament escocesa. Així va ser com el dia 29 al migdia, una dotzena d’homes amb faldilla, mitjons fins al genoll i barret van començar a fer sonar les seves gaites pels carrers de la vila. Lurdes Artís recorda que havien de venir més membres de la banda, però que finalment van arribar-ne una dotzena.

“Aquell any feia una calor horrorosa i feia patir veure els escocesos tan abrigats sota aquell sol de justícia”, explica Artís. La banda s’allotjava a la casa de colònies de Penyafort (Pontons) i anava i venia amb autobús. Segons l’anecdotari publicat al setmanari El 3 de Vuit, els escocesos van acabar amb les existències dels bars del poble: “Conten veus autoritzades que una vegada instal·lats a la casa colonial de Penyafort i comprovada la confortabilitat de la quasi monacal residència, els escocesos van preguntar on es trobava l’abeurador més proper. Arribats a Pontons, la banda va esgotar les existències dels prestatges dels sorpresos pontonencs”.

El 30 d’agost es complirà el 25è aniversari de la primera torre de 9 amb folre i manilles descarregada pels Castellers de Vilafranca. Amb la perspectiva del temps, quan en sumen 118 de descarregades i set més de carregades (per tant, una mitjana de cinc anuals), pot semblar una efemèride menor, però no ho és, perquè precisament aquell primer dos emmanillat va ser el castell que va obrir les portes a tot el que ha seguit i que ha portat els Castellers de la camisa verda a liderar el món casteller durant dues dècades.

El primer que cal dir de la torre de 9 amb folre i manilles és que és un invent dels Castellers de Vilafranca, encara amb Carles Domènech com a cap de colla i Josep Galofré com a cap de folres (i manilles). No hi ha constància que a la primera època d’or dels castells, al segle XIX, es bastís aquesta construcció. L’únic castell que s’havia emmanillat és el pilar de 8, i no ha arribat als nostres dies el record de com s’ho feien, per emmanillar castells. Per tant, la triple estructura de suport al tronc es va haver de gestar de cap i de nou.

El 1987 els Castellers de Vilafranca es van convertir en colla de nou, categoria que ja no perdrien mai més. Per Sant Fèlix de 1989 van descarregar el seu primer 3 de 9 amb folre, i encara amb el 4 de 9 folrat per descarregar, de seguida es va posar sobre la taula fer un pas més. En aquella dècada s’havia posat el 3 de 8 dalt del folre, s’havia posat el 4 de 8 dalt del folre i la idea que es plantejava era aixecar un pis més la torre de 8 amb folre; això és, posar-hi manilles.

Al tretzè intent

El primer intent de torre de 9 amb folre i manilles va ser per Tots Sants d’aquell mateix 1989 i va causar molta expectació. El cert, però, és que l’intent va quedar molt lluny d’assolir-se. Les primeres arquitectures de l’experimental torre de 9 es bastien sense crosses a manilles, de manera que el pis de terços quedava molt balder. Encara se n’havia d’aprendre molt. Per Sant Fèlix de 1990 hi va haver la segona temptativa i també hi va haver intents per Tots Sants dels quatre anys següents, sempre poc reeixits. Hi havia cert desànim i força gent dins el món casteller fins i tot es mostrava escèptica que es pogués assolir mai. Al capdavant de la colla, en canvi, sempre ho van tenir clar.

El 1993, la torre de 9 va deixar de ser una cursa en solitari dels Castellers de Vilafranca. Els Minyons de Terrassa, que havien pres bona nota dels errors dels intents dels verds, la van començar a assajar, i per la seva diada van carregar la primera de la història. Això va caure com un gerro d’aigua freda a les files dels vilafranquins. Per acabar-ho d’adobar, l’any següent les dues colles vallenques també es van apuntar a la festa: la Joves de Valls la va carregar per Santa Teresa al Vendrell i per Santa Úrsula a Valls, i la Vella de Valls va descarregar la primera de la història a la plaça del Blat.

Mentrestant, els Castellers seguien fent intents, ara millorats, però sense arribar mai a dibuixar l’aleta, i ja era una qüestió d’orgull. Van arribar a intentar la torre de 9 a la primera trobada de colles castelleres del Gran Penedès el 13 de novembre de 1994 a Sitges i aquell mateix any a la Fira de Santa Llúcia de l’Arboç (11 de desembre). La torre de 9 s’havia convertit en una obsessió, en la seva autèntica bèstia negra.

Fins que va arribar el dia. El gran dia. No hi ha res millor per a un casteller de Vilafranca que descarregar un anhelat castell el dia del sant patró de la vila. I va ser el 30 d’agost de 1995, en una plaça de la Vila plena a vessar, quan per fi els verds van poder posar el peu al coll al seu primer gamma extra, descarregat amb totes les de la llei. Va ser una veritable catarsi col·lectiva. I és que va arribar al tretzè intent i després de sis anys d’anar-hi al darrere. Un moment comparable amb el del primer 3 de 10 descarregat per la colla, per Sant Fèlix de 2013, que va arribar quinze anys després del primer carregat.

Després d’aquella primera torre de 9 n’han vingut moltes altres. L’any següent va ajudar a guanyar el concurs de castells de Tarragona, una altra de les espines que tenien clavades, i amb els anys els Castellers de Vilafranca es van convertir en amos i senyors d’aquesta estructura, que ja no representa cap misteri per a la colla. El 2017, per exemple, en van completar tretze. L’han portat a infinitat de places, s’ha convertit en moneda de canvi quan no surten o no es poden portar a plaça construccions de dificultat superior en diades importants i és un baluard que, a més, ha servit per foguejar castellers que després s’hauran de descalçar en construccions de deu. Els verds n’han fet 125, hi ha set altres colles que l’han assolida i que n’han fet 164 entre totes. I totes, totes, són hereves i deutores d’aquella esbojarrada idea de 1989 que per als verds, per Sant Fèlix de 1995 va veure la llum. Ara fa 25 anys.

Que caigui un xàfec esporàdic, alguna tempesta o fins i tot que algun dels dies de festa major sigui més o menys plujós entra dins de tots els càlculs previstos, encara que no sigui desitjat. Ara bé, el que era impensable és el que va succeir l’any 1996, quan va ploure en pràcticament tots els actes més típics i tradicionals de la festa major. I així i tot, d’una manera o altra, pràcticament tot es va poder fer. Repassem-ho.

El pregó del 28 d’agost al vespre a càrrec de Valeri Laguna es va fer amb tota normalitat, però ja aquella nit van caure les primeres gotes. El primer gran xàfec, un aiguat de cal déu, va ensopegar-se just quan anava a petar la tronada, a les 12 en punt del 29 d’agost. En aquella hora va ploure a bots a barrals, a la rambla de Sant Francesc. Els administradors de la festa major (Carles Mata, Imma Salat, Iolanda Solé, Josep Anton Serret i Rosa Florido) ploraven desconsoladament. Però la tronada, amb uns minuts de retard, no va deixar de fer-se. Va ser un xàfec típic d’estiu, intens i breu, i es va poder fer una mini tronada amb els petards que estaven elevats (els de terra havien quedat anul·lats). I al cap de poc, arrencava la cercavila, amb els carrers plens de gent, com és habitud. Aquell dia ja no va ploure més. Es va poder fer la cercavila, els castells, la processó i l’empalmada.

El dia de Sant Fèlix va ser el més remullat de tots. Era l’hora de començar la diada castellera. Els Falcons ja havien fet el seu intent de pilar de 6, que havien carregat (l’endemà el descarregarien per primera vegada), i obrien plaça els Castellers de Vilafranca, que estaven muntant el rotllo del primer castell. En aquell precís moment descarrega una forta tempesta a la plaça de la Vila que obliga a suspendre la diada. Els castellers de les quatre colles, corrents a aixoplugar-se per no mullar-se la camisa; alguns fins i tot se la van canviar. A l’Ajuntament, el quintet administrador i els quatre caps de colla es van reunir per decidir què feien. Hi havia ganes de castells i es van donar un marge de temps. Si a 2/4 de 3 o abans parava, es faria la diada. I a 2/4 de 3 va parar. L’administrador Carles Mata ho recorda emocionat: “en deu minuts, la plaça es va omplir; la gent va respondre, va ser increïble”. I val a dir que s’ho va valdre, perquè les colles van anar al màxim i fins i tot s’hi van veure dos gamma extra, la torre de 9 i el pilar de 8 carregats pels verds. La diada, a més, va ser d’allò més àgil: a 2/4 de 5 de la tarda (una hora habitual) s’aixecaven els pilars de 5 de comiat.

El de migdia no va ser l’únic aiguat del dia 30. La processó de Sant Fèlix va ser un drama. La capçalera devia fer poc més d’una hora que desfilava, els administradors tot just entraven a la plaça de la Vila quan… sant tornem-hi, aigua tanta com vulguis. Aquest cop no va ser un ramet de res. Tots els balls i figures es van refugiar allà on van poder i Sant Fèlix se’n va entornar cap a Santa Maria, d’on ja no es va moure. Com que no amainava, es va treure el sant fins a la portalada per fer una mini entradeta, amb quatre coets, cap ball i els incondicionals que no s’ho van voler perdre i que es van esperar davant de Santa Maria per si de cas.

Com que el 30 no hi havia hagut processó, el 31 els balladors van fer les paus i ho van ballar tot, a tot arreu, a cada passa. Va ser una processó llarguíssima, que no avançava; de més de quatre hores. Calia compensar-se pel que no s’havia pogut fer el dia anterior.

L’última gran precipitació de la festa major de 1996 va ser durant el ball de cloenda. El feia al carrer Eugeni d’Ors l’orquestra Volcan, una de les més ben valorades del moment, just després que s’acabés el correfoc dels Diables, que sobre la marxa -per la pluja dels dies anteriors- s’havia passat de l’1 al 2 de setembre. Va ser començar a tocar la primera cançó i sobre Vilafranca hi va caure un diluvi que va obligar a suspendre el concert. El Casino va oferir entrada gratuïta a tothom, i la festa major s’hi va acabar allà, a les tantes de la matinada. Carles Mata recorda l’encert que van tenir els administradors de 1996 d’assegurar el concert de cloenda: els va reportar 1,7 milions de pessetes, i va fer que acabessin la festa major amb un superàvit de 400.000 pessetes. Malgrat la pluja. O gràcies a la pluja. La festa major no tornaria a acabar amb números positius fins al 2003. “La sort que vam tenir és que la Volcan només va tocar una cançó i no la van acabar; si hagués començat a ploure cinc minuts més tard i n’haguessin fet dues, no hauríem cobrat de l’assegurança”. D’una manera o altra, finalment, Sant Fèlix va dar el seu favor a la festa major de 1996. Si més no, a la seva tresoreria.

L’any 1949, el FC Vilafranca va arribar a un acord amb el FC Barcelona per al traspàs d’un jugador vilafranquí, Joan Segarra, que acabaria sent internacional. El contracte va comportar, com a compensació, a banda del preu del traspàs (60.000 pessetes), que el Barça jugaria un partit de futbol contra el degà penedesenc durant la festa major dels dos següents anys.

I així va ser. L’any 1950 el Barça i el Vilafranca van jugar el 30 d’agost a les 5 de la tarda al camp del Vilafranca, amb victòria per als del cap i casal per 2 a 6. Entre els futbolistes que van jugar hi havia, a banda d’un Segarra homenatjat, jugadors aleshores mítics com Ramallets, César, Basora i Manchón. El setmanari Panadés del 9 de setembre comentava, entre altres aspectes, el “brillante aspecto” que presentava el camp, ple a vessar, i el bon taquillatge que s’hi va fer.

Segons el setmanari local Acción Católica del 26 d’agost de 1950, tot l’equip del Barça ja estava previst que fos a la vila al matí, i el Panadés del 29 d’agost deia que el president del Barça, Agustí Montal, portaria el pendó a la processó de Sant Fèlix d’aquell 30 d’agost, juntament amb el president del Vilafranca, Jaume Quer, i el de la Federació Catalana de Clubs de Futbol, Agustí Pujol. Josep Batet, autor del llibre F.C. Vilafranca 1904-2004, no descarta que altres directius del Barça poguessin desfilar a la processó; en canvi veia poc probable que hi anessin jugadors. També la pàgina web festamajor.webcindario.com, que té com a un dels seus referents els administradors, diu que “el FC Barcelona participa fins i tot a la processó” de 1950. Val a dir que el 1950 es va adjudicar l’administració de la festa major al FC Vilafranca, un fet que confirma la puixança que tenia fa 70 anys el club. Juntament amb mossèn Josep Maideu, van administrar l’FM, per delegació, els directius Jaume Quer (president), Josep Vallès (vicepresident) i Jaume Alayo (vocal).

Com dèiem, per Sant Fèlix de 1951 el FC Barcelona va tornar a jugar el partit de festa major de Vilafranca, aquell any també amb Kubala al camp, fet que demostra que el Barça va venir amb totes les seves figures. I el resultat ho demostra: 10-2.

Dos apunts més sobre el Barça i el Vilafranca. El primer: si ara l’Ajuntament encarrega l’administració de la festa major a cinc persones de la vila a títol individual, des de primers de segle fins a les acaballes del franquisme ho feia sempre un mossèn i tres persones més, sovint en representació d’una entitat de la vila; el FC Vilafranca, per exemple, ja ho havia fet el 1918. I segon: la presència del FC Barcelona a Vilafranca no és habitual, però no del tot excepcional. El 1952 va tornar a jugar-hi el 30 d’agost, i ja molt més cap aquí, el 1981, els dos equips es van enfrontar al camp de la Creu de Sant Salvador (on ara hi ha el parc de Sant Salvador), en el que va ser el primer partit que jugava el davanter del Barça Enrique Castro González “Quini” després del seu segrest. També van jugar Reixach i Carrasco, entre altres, i el Vilafranca en aquella ocasió va guanyar per 3-1, amb el gol de l’honor blaugrana de Quini, en fora de joc. Però això ja és una altra història.

En Josep Olivella Gibert, conegut popularment com a “Peti”, era el conserge de l’Hotel Pere III de la plaça Penedès, hotel que avui en dia encara segueix dempeus. Es passava el dia treballant i saludant la gent que passava per davant: tothom el coneixia. Era un home peculiar i molt rialler, duia uniforme de botons i un barret de copa extravagant i es feia amic de la canalla vilafranquina. No era una persona lligada a la festa o amb les entitats de la vila, però en Peti formava part del paisatge vilafranquí dels noranta.

Els administradors de la festa major de 1994 (Jordi José Colomer, Lluís Molas Mata, Francesca Olivella Ferran, Maria Romero Fernández i Aureli Ruiz Milà) van organitzar un concurs durant les Fires de Maig d’aquell any perquè la ciutadania decidís quins personatges de Vilafranca mereixien un nan a les cercaviles i processons. Va ser llavors quan van sortir escollits la Pipera de la rambla, el músic Jànio Martí, l’espardenyer Fèlix Balanyà i en Peti, el simpàtic conserge. El nan del Peti, que va elaborar l’artista sadurninenca Mercè Gost, era una peça amb els trets molt caricaturitzats i no tan realista com la majoria de nans. Segurament va ser per això que aquesta figura no va acabar de quallar al ball i tampoc va convèncer del tot a les cercaviles i processons, tant els membres del ball com l’Ajuntament.

Així, el nan d’en Peti només va sortir a ballar als carrers el 1994, i a partir del 1995 es va tornar a recuperar la figura del Pallasso, un dels nans més antics del ball i que s’ha mantingut fins al dia d’avui.

(Article de Pere Ferrando Romeu, historiador casteller)

Encara que ja faci setmanes que tots sabem que enguany no hi haurà diada castellera per Sant Fèlix, quan arribi el dia 30 d’agost al migdia no serem pocs els qui ens trobem totalment descol·locats, amb sensacions estranyes, difícils d’assimilar. I és que aquesta suspensió, com de fet tota la temporada castellera, serà recordada per tothom per la seva excepcionalitat.

Quan va ser el darrer Sant Fèlix sense castells? I, per quin motiu? N’hi va haver més amb anterioritat? Aquestes i altres preguntes les intentarem respondre tot seguit, un cop hem revisat la documentació que tenim a l’abast a partir del 1824, gairebé dos segles de festes majors vilafranquines.

D’entrada és interessant constatar com la climatologia sempre ha respectat la diada. No tenim constància de cap Sant Fèlix que ja no s’hagués iniciat per la pluja. L’any 1967 es va suspendre després del primer castell de la segona ronda. L’any 1996 la pluja va fer endarrerir la diada i altres anys ha fet acte de presència, però sempre ha permès fer algun castell. La bona ubicació al calendari, lògicament, hi ha ajudat. Per ordre cronològic, repassem totes les diades de Sant Fèlix sense castells i els seus motius.

1834, 1835, 1836 i 1837.- PRIMERA GUERRA CARLINA.- Anomenada també Guerra dels Set Anys, va tenir lloc després de la mort del rei Ferran VII, el setembre del 1833, arran de la seva successió. L’aturada castellera fou generalitzada durant aquests quatre anys: només a Valls tenim constància que es van fer castells els dos primers: 1834 i 1835. A Vilafranca es van celebrar unes festes reduïdes, sense ostentacions, de caràcter religiós i sense que coneguem la participació de cap element del seguici popular.

1845.- Malgrat trobar-nos a les portes de l’anomenada Segona Guerra Carlina, iniciada el setembre de l’any següent, 1846, no hem trobat cap element que justifiqui l’absència dels castells a la festa major, i més si tenim en compte que n’hi va haver a Vilanova, el gener; a Valls per Sant Joan i al Vendrell per Santa Anna. Tampoc s’ha localitzat cap notícia de la celebració de la festa major.

1847.- SEGONA GUERRA CARLINA.- Anomenada també Guerra dels Matiners, emmarcada en el context de l’enfrontament originat arran de la successió dinàstica a la corona d’Espanya. Tot i que els conflictes es van iniciar a finals del 1846 i van durar fins a principis del 1849, tan sols tenim en blanc aquest any 1847, en què no tenim registrada cap actuació castellera enlloc, segurament perquè seria el moment del conflicte que afectaria més directament les poblacions amb tradició castellera. Així i tot, el Diario de Barcelona del 26 d’agost anuncia que se celebrarà la festa major de Vilafranca “como los otros años”.

1854.-  EPIDÈMIA DE CÒLERA.-  El còlera és una malaltia infecciosa que es transmet a través de l’aigua i dels aliments contaminats. Els mesos d’estiu –quan es concentren la major part de les festes majors– són els més propicis per a la seva propagació. Sembla que va entrar a Barcelona a finals de juliol. A Vilafranca es detecten els primers casos el 10 d’agost. Davant el debat de si s’havia de celebrar la festa major o no, finalment tan sols es va permetre la processó amb les relíquies. Diuen les cròniques que l’endemà els casos es van triplicar. Durant els dos mesos i escaig que va durar, van morir 216 persones a la vila, d’una població de poc més de 6.000 habitants.

1865.- AJORNADA PEL CÒLERA.- Una nova epidèmia d’aquesta malaltia es va estendre les nostres comarques aquell estiu. Malgrat el record de les calamitats viscudes a la vila feia onze anys i la decisió de suspendre la festa major per part dels administradors, les autoritats van autoritzar diversos actes durant els dies de la festa. La resta de celebracions –actuació castellera inclosa– es van traslladar als dies 25, 26 i 27 de novembre. Es pot dir, doncs, que aquell any hi va haver dues festes majors.

1867.- Ens trobem davant d’un any certament estrany, en què cap element extern als castells justifica la minsa activitat castellera al llarg de la temporada: tan sols tenim constància d’actuacions a Vilanova i a Tarragona, per les seves festes majors. Tampoc ens ha arribat cap notícia de la festa major de Vilafranca, ni a la premsa ni al llibre de l’administració del Sant, ni en sentit positiu ni negatiu. Tot un misteri.

1873, 1874 i 1875.- TERCERA GUERRA CARLINA.- L’abril del 1872, el pretendent al tron del regne d’Espanya, Carles VII, va cridar a la revolta contra el llavors rei Amadeu de Savoia, iniciant-se l’anomenada tercera carlinada. A Vilafranca encara es van fer castells aquell any, però no durant els tres anys més punyents de la guerra. El novembre del 1875 es donaren per acabades les lluites al nostre país i el 1876 els castells tornaren, i amb força, a les places.

1885.- AJORNADA PEL CÒLERA.- Darrera gran epidèmia d’aquesta malaltia, després que el doctor Robert Kock identifiqués i aïllés el bacil del còlera, primer pas cap a la creació d’una vacuna contra la malaltia. A Vilafranca, tot i que es va donar permís perquè les societats celebressin balls, el gruix d’actes es van posposar als dies 21 i 22 de novembre, amb actuació castellera de volada inclosa, ja que malgrat les dates, la vila va poder gaudir amb el 3 de 9 folrat.

1911.- VAGA GENERAL.- Des de principis d’any es van anar succeint vagues en diferents sectors, però a mesura que s’apropava la festa major, a la vila els conflictes laborals s’anaven accentuant. A primers d’agost La Vanguardia afirmava que la situació s’havia generalitzat a la vila i el 23 d’agost l’Ajuntament fa pública la suspensió de la festa major, amb tan sols actes religiosos a Santa Maria.

1936, 1937 i 1938.- GUERRA CIVIL.- A poc més d’un mes de celebrar-se la festa major del 1936, uns militars espanyols es van alçar en armes el 18 de juliol. Començava la guerra civil espanyola, que s’allargaria gairebé tres anys, fins a l’abril del 1939, i deixava tres edicions seguides en blanc, en una aturada absoluta de l’activitat castellera arreu.

A aquest llistat d’interrupcions caldria afegir-hi la festa major del 1921, quan a la vila es va decidir no celebrar festa major a causa de la desastrosa campanya militar ocorreguda en el si de la guerra amb el Marroc, per a la qual foren mobilitzats soldats de la vila. Així i tot, el migdia del 30 d’agost, uns quants aficionats locals van suplir l’absència de les colles vallenques amb uns quants pilars de 4 que l’afició va rebre amb l’entusiasme propi de les grans gestes.

Des d’aquell 30 d’agost del 1938 sense castells han passat un total de 81 Sant Fèlix ininterromputs amb actuació castellera, la sèrie més llarga de tota la història en aquesta diada tan especial. Però ens ha tocat viure un obligat parèntesi que desitgem ben curt, perquè l’any que ve, es facin els castells que es facin, ens puguem tornar a trobar tots a la plaça més castellera.

L’any 1974 es va concedir l’honor de pronunciar el pregó de la festa major a Maria Aurèlia Capmany, lluitadora antifranquista, feminista i escriptora. La seva tria per part del tercet administrador d’aquell any (Jordi Biosca, Lluís Giménez i Cisco Olivella), el penúltim abans de la mort del dictador, es pot llegir com una picada d’ullet als temps que havien de venir.

Ara bé, el pregó pronunciat per Capmany no va estar a l’altura de les expectatives. Talment com havia fet el 1966 el també escriptor Sempronio, la pregonera no va llegir el text. De fet, ni tan sols se l’hauria preparat. Va improvisar-lo de cap a cap, centrant-lo en bona part en la temàtica castellera, segons el comentari que recull el setmanari Tothom de 7 de setembre de 1974, i es va convertir en el pregó més curt que es recorda de la festa major vilafranquina: entre deu i quinze minuts.

Una altra anècdota relacionada amb els pregons és que l’any 1967 es va oferir fer el pregó a l’escriptor i periodista Josep Tarín-Iglesias, que seria més endavant director del Diario de Barcelona (1969-1972) i del Noticiero Universal (1977-1982). Tarín Iglesias va redactar el pregó en castellà, però no va poder ser a Vilafranca per llegir-lo, i en el seu lloc ho va fer el vilafranquí Antoni Sabaté Mill, que el va traduir al català i el va llegir, per tant, en català. Curiosament, Sabaté Mill seria el pregoner de quatre anys després, el 1971, de manera que en certa manera, va ser pregoner dos anys.

El bo d’en Fèlix, a la dècada de 1930, va tenir uns anys de pega. El sant va passar de ser l’epicentre de la festa major a ser una figura oblidada pels republicans i defensada a capa i espasa per les àvies més devotes de la ciutat, que exigien que la festa major de la República seguís fent misses i processons amb el sant com s’havia fet tota la vida. Ja hem explicat que a partir del 1931 Vilafranca celebrava festes majors més populars, no finançava directament els actes religiosos i prescindia de les litúrgiques processons i de l’entrada de Sant Fèlix.

Cap al 1935, però, un raig de llum va il·luminar les esperances dels creients: amb el suport de l’Ajuntament, van poder recuperar la religiositat de la festa major i van tornar a reivindicar la presència de Sant Fèlix als carrers. Així, la del 1934 seria la darrera festa major sense sant. Malauradament, durant el mes d’octubre del 1934 el context polític general havia provocat una situació que impedia que la tornada del sant fos com s’esperava: el 6 d’octubre, i per rebutjar la decisió del govern de la Segona República de cedir tres carteres a la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), els republicans i obrers van sortir als carrers a cremar els emblemes dels qui consideraven traïdors, entre els quals es trobava l’Església. A Vilafranca van destrossar els locals de la Lliga, del Partit Republicà Radical, de l’Associació Catòlica i del Centre Agrícola i van cremar les capelles dels Dolors i Sant Pelegrí i, evidentment, Santa Maria.Les flames de Santa Maria es veien des d’arreu de la comarca, i van deixar la basílica molt malmesa. Tant, que el 1935 es va haver de fer l’entrada del sant a l’església de Sant Francesc, un fet inèdit.