El Penedès sona

La Fura dediquem el Tema de la Setmana a cantants i grups de música de la vegueria Penedès. Dista molt de ser exhaustiu: seria impossible. És tan sols una pinzellada a algunes de les principals veus contemporànies de casa nostra, destacant els grups que més projecció han tingut els últims anys, la música dels quals ha transcendit més enllà del nostre àmbit més estricte. Bandes i solistes d’èxit que són l’avantguarda d’infinitat de grups amateurs que hi ha tant a l’Alt Penedès, com al Baix Penedès i Garraf, de tots els estils imaginables. I per complementar aquesta selecció, dediquem un espai més breu, a tall de fitxa, a un segon nivell de grups que han estat o són ambaixadors dels sons que es componen, graven i sonen a les nostres terres. En són deu, però en podien haver estat trenta. O més. L’espai disponible condiciona.

Bona música!!!

El 17 de març, el riudebitllenc Cesk Freixas, un dels fenòmens de la música actual catalana, traurà nou disc, titulat Proposta. És una segona part, o la conseqüència lògica, del seu anterior treball, Protesta (2014). Dos noms, dos títols, que són una mostra clara de la manera d’entendre la música d’aquest cantautor, compromesa i directament lligada a les reivindicacions socials i polítiques, en defensa de la classe obrera, contra la censura i a favor de la independència dels Països Catalans. En aquest sentit, si bé en l’estil musical no tenen res a veure, en el missatge sí que Cesk Freixas és hereu, o deixeble, dels vilafranquins Inadaptats.

Freixas va començar la seva carrera l’any 2004; l’any següent ja editaria el seu primer disc, Set voltes rebel, i també participà amb Inadaptats en l’espectacle La Fera Ferotge, d’homenatge a Ovidi Montllor. Al 2006, el músic riudebitllenc penja a internet un recull d’adaptacions de diversos cantautors internacionals, com són Bob Marley, Víctor Jara, Ovidi Montllor, Raimon i Silvio Rodríguez, amb el títol Les veus dels pobles lliures.

En els seus dos següents treballs, El camí cap a nosaltres (2007) i La mà dels qui t’esperen (2009), el seu so amb domini de la guitarra és més madur, més evolucionat, i mescla pop i rock amb pinzellades de música electrònica. És també el moment en què li comencen a ploure els premis Enderrock. Al 2008 la revista especialitzada li lliura el premi per votació popular al millor artista de cançó d’autor, i de llavors ençà ha guanyat Enderrocks, destacant els tres de 2013 als millors artista, disc i directe de cançó d’autor per votació popular. Així mateix, en el seu palmarès també hi figura el premi al Disc Català de l’any 2015, de Ràdio 4, amb el disc Protesta.

En paral·lel a la seva producció discogràfica (sis treballs en solitari) i a l’activisme social, polític i solidari, Cesk Freixas ha publicat dos llibres, Paraules de Gaeta (2013), que aplega 150 relats curts en prosa poètica, i Alè de taronja sencera (2016), de poesia. A més, ha fet dos discos conjunts, Venim del nord, venim del sud (2008), junt amb Pau Alabajos, i Cançons de nosaltres i el món (2013), amb Miquel Abras. En 13 anys, Freixas porta fets vora de 1.500 concerts.

Els calafellencs Buhos són un dels grups de rock catalans que més està sonant els últims anys en els millors festivals d’estiu, al Penedès, a Catalunya i arreu dels Països Catalans.

Fundats al 2005, Buhos atresoren ja sis treballs editats, però és a partir del penúltim, Natura salvatge (2014), quan fan un salt qualitatiu que els porta a professionalitzar-se; quan passen de tocar només com a hobby a fer-ho dedicant-s’hi amb cos i ànima. A partir de llavors, i també amb el seu darrer disc, Lluna plena (2016), han multiplicat per deu el seu públic, han passat a fer més de 40 concerts cada any i han arribat a la xifra de 43.000 seguidors al facebook i més de 17.000 tant a twitter com a instagram.

A la força del seu directe festiu i per ballar (no exempt de crítica social), que és el seu fort, s’hi suma que han sabut treure rèdit d’algunes cançons que els han donat molta visibilitat, com en el seu moment el tema dedicat a Messi, inclòs al disc Radiobuhos (2009); la col·laboració en programes televisius com APM o Zona Zapping; o en el darrer any, ser els autors de la cançó de l’estiu de RAC1, Prenent la lluna, i de la cançó de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio, Campanes de benvinguda.

Guillem Solé, Joan Blázquez, Jaume Nin, Pep Vila d’Abadal, Klaus Stroink, Josep Contreras i Gustavo Lettieri formen aquest septet que des del primer moment van optar per donar l’opció de descarregar gratuïtament tots els seus temes a través de la seva web. Buhos han estat nominats diversos anys als premis Enderrock (al 2016 ho van ser al millor disc (Lluna plena), a la millor cançó i al millor videoclip (Barcelona s’il·lumina).

Molt poques bandes de rock tenen una carta de presentació com la dels vendrellencs Lax’n’Busto. Van sorgir l’any 1986 en plena eclosió del rock català i van formar part d’una generació única, al costat de Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït o Els Pets; tots ells grups d’èxit, que omplien els escenaris arreu on toquessin i que, a les beceroles de la democràcia, van ajudar a eixamplar el mercat de la música moderna i de la música en català a l’uníson.

Dues etapes es diferencien clarament en la trajectòria dels Lax’n: els primers vint anys, que van estar liderats per la veu trencada, l’espontaneïtat i la potència dalt de l’escenari del jove vendrellenc Pemi Fortuny, i els darrers deu anys, en què amb el manresà Salva Racero al capdavant, el grup es va haver de reinventar i va anar modulant el seu rock per agafar més característiques del pop, amb una veu més treballada, melodiosa, més àmplia variació de registres i joc d’aguts. Tots dos, Fortuny i Racero, van coincidir al novembre a la Sala Razzmatazz de Barcelona en el concert que va posar fi a la seva dilatada i exitosa carrera, compartint escenari amb Jimmy Piñol (bateria i cors), Jesús Rovira (baix i cors), Pemi Rovirosa (guitarra i cors) i Cristian G. Montenegro (guitarra).

En l’imaginari col·lectiu de dues generacions de joves sempre hi quedaran temes com el mític Miami Beach o els també populars Tinc fam de tu, Júlia, Llença’t, Més que la meva sang o Amb tu. Al llarg de 30 anys, els Lax’n han editat ni més ni menys que 17 treballs, han fet més de 1.400 concerts, al 2006 van obtenir un disc d’or (més de 40.000 còpies venudes) pel seu segon LP, titulat Lax’n’Busto (editat al 1991); i han guanyat premis com el concurs Rockacció 88; l’Sputnik al millor disc de 1993 (Qui ets tu?); i onze Enderrock els anys 2001, 2004 i 2006, per àlbums com Llença’t o Morfina.

L’any 2005 va aparèixer amb força Anna Roig i L’ombre de ton chien, liderat per la sadurninenca Anna Roig, que n’és la veu i la compositora, acompanyada pel grup que pren el nom de l’últim vers de la cançó francesa Ne me quitte pas, de Jacques Brel. El nou grup penedesenc tenia un tret distintiu que el feia gairebé únic: versionava cançó francesa. I és que Roig és filla de pare català i de mare francesa, i a casa havia begut de la tradició de la música francesa. Edith Piaf, Charles Aznavour o Jacques Brel són alguns dels exemples d’autors que amb la seva veu Roig va portar arreu de la geografia catalana i més enllà.

Després de quatre anys de gires, l’any 2009 va publicar el seu primer disc, titulat precisament Anna Roig i L’ombre de ton chien. Un treball que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria ja que combina chanson (quatre temes) amb cançó catalana (cinc peces), més una peça amb les dues llengües, i totes elles de composició pròpia. Dos anys després arribaria el seu segon treball, Bigoti vermell, i al 2014 el disc Un pas i neu i un pas. Tres treballs d’un estil eclèctic, amb cançons líriques en què hi destaca sobretot la veu melodiosa de la seva cantant i una posada en escena acurada, teatral, minimalista. L’any 2015, amb motiu del seu desè aniversari, va editar un quart treball, amb una edició limitada a 500 còpies i consistent en tan sols la gravació de quatre versions franceses, en record i homenatge als orígens del grup.

Anna Roig i L’ombre de ton chien està format per Anna Roig, Magí Batalla, Carles Sanz, Ricard Parera i Carles Munts. Ha guanyat quatre premis Enderrock, el Premi Cerverí a la millor lletra de cançó 2009 i el Premi Carles Sabater del mateix any pel tema Corro sota la pluja; i el Premi ARC 2011 en la categoria de cancó d’autor. Actualment, el grup es troba en stand by: han aturat la seva activitat compositiva i dalt dels escenaris, però sense tancar portes a tornar-hi quan el cos els ho torni a demanar.

Quinze anys de concerts (1990 – 2005) donen per a molt i en aquest període, aquells joves adolescents que van començar a tocar amb una quinzena d’anys i que van acabar a la ratlla de la trentena, es van convertir en una de les bandes de hardcore punk i metal per excel·lència de Catalunya. Durant anys van ser els amos i senyors els escenaris alternatius, amb un estil musical dur, que s’abeurava de referents bascos com Negu Gorriak o Kortatu, entre altres.

Parlar d’Inadaptats és parlar de música, sí, però és també parlar de missatge. El seu cantant, Àlex Vendrell, deia que uns feien política i que ells feien música, però el seus sons sense la paraula no haurien tingut cap sentit: treballaven per canviar el món des de la música. La lluita de classe, la reivindicació del socialisme utòpic i la llibertat dels Països Catalans són els temes de fons més habituals en les seves cançons, en les quals eren recurrents paraules com lluita obrera, capitalisme, presos polítics, feixistes, forces opressores, comunistes, camarades i revolució. Cantaven tant en català com en castellà, i era habitual veure el seu vocalista amb la samarreta fora, el puny tancat enlaire i agitant la bandera roja, en uns directes d’alt voltatge.

El primer disc d’aquest grup de Vilafranca data de l’any 1992 i es titulava un gens eufemístic Crítica social, al qual van seguir Per tots els mitjans (1996) i Motí! Avalot… (1998). Àlex Vendrell (veu), J.A. Hernàndez “Trajo” (guitarra), Xavi Pérez “Bull” (baix), Jokin Pérez “Txuta” (guitarra) i, en etapes diferents, els bateria Ernest Larroya i Xavi “Cholbi”, traurien al mercat set CD d’estudi i un àlbum en directe, el del concert “Cremem les nostres naus!” amb què van posar fi a la seva carrera. Aquest concert va tenir lloc a Vilafranca, amb més de 5.000 espectadors i va ser un autèntic autohomenatge en què van tocar una trentena de temes de tots els temps.

Del seu historial també en destaquen la fundació de la seva discogràfica pròpia, Bullanga Records (2001); el premi Enderrock 2005 a la millor portada de disc per l’àlbum Homenatge a Ovidi; i la creació de l’espectacle La Fera Ferotge en homenatge a Ovidi Montllor, amb la col·laboració de Cesk Freixas.

Marc Bala (veu i guitarra), Vidal Soler (veu i guitarra), Xavier Yerga (contrabaix i veus) i Marc Benaiges (bateria) són els integrants d’aquest grup vilanoví de música folk-pop americà, amb sonoritats properes al rock, al country i a la psicodèlia, que van néixer al 2011 i que s’estan fent un nom en el panorama musical català, després d’haver editat el seu segon treball, Batxillerat nocturn.

Va començar com una banda que tocava en anglès, versionant els seus referents americans i anglosaxons, però aviat van passar-se al català, en adonar-se que seria més fàcil arribar al seu públic potencial. Al 2013 la seva projecció va fer un salt qualitatiu en van guanyar el concurs de maquetes Sona 9 de la revista Enderrock. Han passat quatre anys i aquell premi els queda molt lluny, però en el seu moment va ser important.

Al llarg de la seva trajectòria han tret una maqueta inicial en anglès, i dos discos posteriors, concebuts de manera molt diferent. El seu debut va ser amb El Moixó Foguer (2015), amb un títol que volia ser una picada d’ull a un dels referents del carnaval de Vilanova, i que és una selecció de temes que havien estat composats anteriorment per Bala i Soler. El segon disc, en canvi, ja va ser molt pensat i treballat com un tot unitari des del primer moment. Sempre amb gran presència de la guitarra i sense abandonar el referent de la cançó tradicional americana (la seva posada en escena, sovint amb camises a quadres, també hi remet), Copa Lotus passa pàgina amb Batxillerat nocturn a l’etapa inicial de la banda, amb un treball líric que avança en el retrat de la societat contemporània. Ara tot just han acabar una gira de 15 bolos, a l’abril en començaran una altra en format acústic i de versions, i a l’estiu la banda sencera tornarà a la carretera.

La Desbandada és una banda de rock&roll i pop de l’última fornada, encara en fase de promoció però que ja s’està fent un nom a escala estatal. Amb seu al Vendrell, el grup nascut el 2013 és dels que més ha crescut els últims dos anys i se li augura un futur prometedor. Són a punt d’acabar la seva darrera gira (l’any passat van fer més de 50 concerts) i, si tot va bé, enguany trauran al mercat el seu tercer treball discogràfic, amb videoclip nou inclòs.

El seu estil musical és el rock urbà (amb influències de Marea, Platero y Tú o Los Suaves). El seu repte és complicat: conquerir el mercat espanyol. Però de mica en mica s’hi estan fent un lloc.

L’ànima del grup és Balta Hurtado (veu i guitarra), que a principis de 2013 va provar sort amb les cançons que havia anat component els últims anys, acompanyat de Luis Sieiro (bateria), Pere Pinto (guitarra) i Pablo Monterde (baixista). Encara no tenien un any de vida que ja es van engrescar a gravar el seu primer disc, Esta noche nos haremos viejos. L’eclosió de la banda arriba el 2015, quan compren una furgoneta i multipliquen el nombre d’actuacions arreu de la geografia peninsular, compartint escenari amb grups com Boikot, Calle 13, Raimundo Amador o La Raíz, entre altres.

Va ser acabar la gira i tancar-se a l’estudi de gravació per produir el seu segon treball, Hoy venimos a morir, que encara ara estan promovent i que té un so rocker més elaborat, més guitarrer, més senzill i amb lletres més poètiques i empàtiques. A mitjan any passat, el baixista deixa el grup i el relleva José Luis Ávila.

Banda vendrellenca nascuda de les cendres de Mr. Pez, que toca un rock amb reminiscències de country, folk i música americana. Ara fa onze mesos van presentar el seu EP de debut.

Quintet riudebitllenc combatiu (d’esquerres i independentista), de hardcore, metal, reggae i hip hop, actiu entre 2000 i 2011. Va treure cinc discos i va fer 500 concerts.

Grup de pop-rock, actiu entre 2010 i 2015, format per cinc adolescents de Vilafranca. Finalista del Sona 9 de 2013, Et faré feliç (del cd Superherois) va ser la cançó de l’estiu de 2014.

Big band rumbera penedesenca creada al 2008 que el 4 de març presentarà el seu tercer disc, A Barcelunya, que és un remake del disc publicat per Gato Pérez al 1983.

Grup vilafranquí creat al 2013, d’estils entre funk, latin, pop, reagge i rumba, que l’estiu passat va treure el seu primer disc, que presentarà en gira aquest estiu.

Grup vilanoví de pop folk amb tocs psicodèlics, liderat per David Espinola, que l’any passat va treure el seu primer disc, De sota els pins. Va ser semifinalista del Sona9 de 2015.

Compositor vilafranquí, autodidacta, que acaba d’editar el seu novè disc en solitari. Sobrepassa els 5,5 milions d’escoltes i les 900.000 descàrregues a la plataforma on-line Jamendo.

Cantautor penedesenc que porta 40 anys dalt dels escenaris. Ha participat en més de vint videoclips, en la gravació de més de 700 cançons i suma una trentena de discos propis.

Banda vilanovina de rock’n’roll amb més de dues dècades dalt dels escenaris i sis àlbums editats, més un recopilatori. A l’estiu de l’any passat van posar fi a la seva carrera.

Grup sadurninenc de rock que va ser segon al concurs Shouth&Play, celebrat a la sala Razzmatazz al març. Al novembre va presentar el seu primer disc, Blow Your Mind.