L’empresonament del raper Pablo Hasél ha tornat a encendre els ànims –des de fa temps, ja prou rebregats– d’una població que no deixa de sorprendre’s de la deriva ademocràtica i alhora repressiva que està agafant cada vegada més l’Estat. El procés independentista va destapar les vergonyes d’un país que ja no dissimula la seva regressió, que pensa que va anar massa enllà en les llibertats, com si aquestes haguessin de tenir un topall, i ara qualsevol actuació rebel que desafiï el poder és susceptible de ser víctima de la repressió més furibunda. En aquest cas, les lletres ofensives d’una cançó. Presó.
La resposta ha vingut en forma de manifestacions, que van començar a Lleida i Barcelona, i que s’han anat estenent per força ciutats mitjanes de Catalunya i també arreu de l’Estat. La imatge que n’està quedant, però, no és la de la protesta legítima pels abusos de l’autoritat judicial, que té “llicència per matar” sense haver de respondre davant de ningú, sinó els actes vandàlics que s’han produït a posteriori, que en molts casos ha quedat provat que promovien persones alienes a les protestes. L’encesa de contenidors, el trencament de vidres de botigues, el seu saqueig o el llançament de pedres i altres objectes no tenen cap justificació. Però sí que expliquen la ràbia continguda per tanta injustícia. En diuen violència. I sí, és violència contra les coses, però és igual de greu, o encara més, la violència contra les persones que practiquen de manera sistemàtica i organitzada els antiavalots, sovint de manera gratuïta. I és doblement escandalós que els Mossos d’Esquadra encerclin manifestants, els acorralin i els atonyinin a pler, aprofitant la seva indefensió i que els han deixat sense escapatòria. Després diuen que va ser un error. Un fet així no es dona per error. Però van tenir la pega que en aquest cas els van filmar.
Ara que els partits negocien la formació d’un nou govern, un dels punts que haurien de tenir sobre la taula és la depuració dels elements que acosten més el cos català, que tant vam aplaudir l’1-O, als grisos que actuaven amb total impunitat durant el règim franquista i el postfranquisme. Perquè la violència s’ha de denunciar. Tota. Vingui d’on vingui. I empresonar cantants, desnonar famílies pobres, tenir presos polítics i exiliats polítics i disparar contra manifestants, entre altres, també és violència.
Fer la vida impossible és una violència sorda que fa mal, molt de mal. Hem de poder dir prou.